Les (noves) caps tenen 70 anys

De portes endins, les dones d’una certa edat –i una ‘certa edat’ és aquest club elàstic en què s’acostuma a entrar a partir dels 50– fan una broma interna que ve a dir que podrien entrar en una botiga i robar el que volguessin perquè, al cap i a la fi, ningú se n’adonaria que hi eren.

I és cert que la invisibilitat, en el millor dels casos, i el menyspreu feridor, en el pitjor, han acompanyat –i constret– les dones grans des de temps atàvics. No obstant, d’un temps ençà, alguna costura s’està esquinçant, almenys per la part alta de la taula. Vet aquí, per exemple, la demòcrataNancy Pelosi, de 78 anys i presidenta de la Cambra de Representants dels EUA, que aquests dies lidera l’impeachment contra Donald Trump. O la presidenta del Tribunal Suprem britànic, lady Brenda Hale –de 74 i autoproclamada «feminista minimalista»–, que ha descobert al món la seva cabellera canosa i despentinada mentre es menjava Boris Johnson i reobria Westminster.

«70 i dona, el nou ‘cool’»

El recompte de veteranes segueix més enllà de les cortines antigues. Anna Wintour, de 69, protagonitza l’‘événement’ de la temporada amb una ‘master class’ en línia en la qual dicta lliçons d’apoderament corporatiu. A la cultura –i actualitzant el vell sarcarme de les Guerrilla Girls que deia que un dels avantatges de ser una dona artista és que la teva carrera pot començar als 80–, l’escriptoraMargaret Atwood, de 79, està exercint de cap suprema gràcies a ‘Els testaments’ i es permet frases com que, de natural, li surt «ser una vella bandarra malvada». I després hi ha Patti Smith, que amb 72 anys i de gira permanent, va protagonitzar dies enrere la bola que seria la nova imatge d’Yves Saint Laurent i a ningú li va estranyar perquè, com ha proclamat ‘The New York Times’,«70 anys i dona és el nou cool».

No els avorrirem amb un comptador exhaustiu de sèniors. En aquesta peça ja n’apareixen un grapat –Luciana Lamorgese, de 66 anys i nova ministra de l’Interior italiana;Isabel Celáa, de 70 i portaveu i ministra en funcions d’Educació, oRosa María Mateo, de 77, que després d’una trucada va deixar el seu retir per encarregar-se de l’inflamable comandament de RTVE–. No obstant, més enllà de casos concrets i d’eslògans pirotècnics, sí que és cert que parant l’orella es pot escoltar una mètrica nova que el diari nord-americà glossava així: «Sembla que les dones grans –invisibles i ignorades des de fa molt– estan experimentant una cosa poc comuna en elles: el poder».

Generació de pioneres

La psicòlogaAnna Freixas, de 73 anys i autora dels assajos ‘Tan frescas’ i ‘Sin reglas’, aporta unes quantes notes a peu de pàgina a aquest fenomen incipient que, de moment, no permet treure conclusions devastadores. Nota número u: l’allargament de la vida, diu, ha fet que les persones grans siguin més nombroses i que, per tant, acabin tenint més visibilitat.

Nota número dos: en aquest grup demogràfic, «les dones més visibles pertanyen a la generació de les pioneres que van començar a anar en massa a la universitat». «Són –afegeix– les que van tenir més accés a l’educació, al treball i als diners propis i, per tant, a l’autoritat, al poder i a la llibertat».

I nota número tres: al caliu del sotrac feminista dels últims anys, s’ha anat forjant un canvi cultural que, a banda d’atorgar un ‘certificat de contemporaneïtat’ als temes abans despatxats com «de dones», també està fent saltar alguns ploms. Per exemple, els de les velles idees que tradicionalment han circumscrit l’autoritat al presumpte geni masculí i les que han convertit l’envelliment femení en una cosa miserable, en un carreró estret i tenebrós ple de bisturí, sacrificis i bolquers contra les pèrdues d’orina.

Apuntalades, doncs, pels temps, «aquestes professionals s’estan enfrontant a un mapa en blanc; no tenen models de referència –apunta Freixas–, però d’alguna manera estan inventant com ser dones grans significatives al món». Una cosa que, d’altra banda, no és cap notícia al front masculí, en què els senyors, a diferència de les seves coetànies, sempre han vist com el seu valor social augmentava amb l’edat i han encapçalat grans organitzacions ja entrats als seus 70 o 80 anys sense cedir un centímetre de poder ni preeminència. «S’acostuma a dir que els homes rics i poderosos no són vells –assenyala la sociòloga Teresa Torns, que, dit de passada, no deixa de veure ‘purplewashings’ de manual en alguns nomenaments–, perquè en el seu cas els anys mai han sigut tema de conversa». 

Combinació devastadora

Així, mentre els cabells blancs i les arrugues han fet que els homes semblessin més distingits, les dones grans s’han enfrontat a la marginació o a les burles si potser es notaven en excés els seus esforços per veure’s joves. I a determinades edats, és cert, sovint es necessita un estómac cuirassat per resistir sota els focus. Ho sap bé la catedràtica de Clàssiques de Cambridge Mary Beard, de 64 anys i autora de l’assaig ‘Mujeres y poder’. Bàsicament, perquè ho viu (a Twitter, on rep amenaces de violació i decapitació per assumptes tan nimis com defensar un logo femení en un bitllet) i ho estudia (en els clàssics).

Segons l’acadèmica, que el seu ‘timeline’, després d’haver acudit a un debat, es converteixi en una allau de tuits que comparen els seus «genitals amb una varietat de vegetals podrits» té molt a veure amb la tradició d’exclusió de la veu femenina que arrosseguem des de l’antiguitat. En concret, des que un mocós Telèmac va fer callar Penèlope a l’‘Odissea’ i, ufà, li va venir a dir que el discurs públic és cosa dels homes. «I aquest patró pren una forma encara més intensa en el cas de les dones grans», assegura l’acadèmica, preguntada per aquest diari.

Una combinació devastadora

Segons Beard, les sèniors pateixen «una combinació devastadora de silenci i de la invisibilitat tradicional de les dones postmenopàusiques: no hi ha un paper cultural –insisteix– per als anys després de la criança». Així que, més enllà dels encerts o els errors de cadascú, les senyores del ring públic, assegura, han de fer una provisió «considerable de determinació i paciència».

Ella –que defensa canviar les estructures de poder, «codificades com a masculines», per fer-les més col·laboratives i inclusives– té el seu propi manual quotidià de resistència, que podria resumir-se en elegir l’abillament més canònicament discutible i no tenyir mai la seva posidònica cabellera. «Una cosa que he aconseguit és representar-me com una dona i com a resistent –va dir en vigílies de rebre, el 2016, el Princesa d’Astúries de ciències socials–. I si pogués ajudar altres senyores a enfrontar-se als idiotes que són allà fora i que intenten que no facin el que volen fer, ja em semblaria bé».

Resistències

Aquesta resistència a l’autoritat femenina la coneix bé l’escriptora i assagista Laura Freixas, de 61 anys, a qui ja se li escapa el riure quan, després de dir l’última paraula a les seves conferències –90% dones; 10% homes–, una vegada i una altra es posa en marxa el mateix patró: un tipus agafa el el micro el primer, «critica el que s’ha dit i imparteix la seva contraconferència».

A aquest historial de silenci, invisibilitat i odi a què es referia Beard, Freixas hi afegeix lademonització persistent de la dona amb poder. «En la realitat hem avançat poc; mirem, si no, les fotos de les cimeres, en les quals gairebé no apareix Angela Merkel, però crec que en cultura encara hem progressat menys» apunta. I això, afegeix, es pot veure en «absències significatives –només el 6% dels papers en les sèries generalistes americanes són de senyores de 60 anys o més– i en segons quins personatges com la bruixa o l’alcavota».

Per exemple, «si les dones poderoses tenen atractiu sexual, són odioses tot i que incitants i se les ha de vèncer». Però si són més grans –i en la cultura patriarcal dona+gran+atractiva és un oxímoron de mida catedralícia– llavors són bruixes i/o solterones i resulten ridícules i/o detestables. «El que no acostumen a ser és exemplars –afegeix–, ni l’equivalent femení del mestre. I aquest esquema es pot veure fins i tot en la sèrie ‘Merlí’, en la qual la directora de l’institut, un personatge que feien avorrible, no només moria, sinó que se la ridiculitzava fent-li caure a sobre la cisterna del vàter».

¿On són les sàvies?

L’historiador Nacho Moreno Segarra, coautor de ‘Herstory, una historia ilustrada de las mujeres’, coincideix en com d’estranya és en la nostra cultura «la figura de la dona gran sàvia», tan comú, en canvi, a l’hora de representar els poderosos. Històricament, a occident, explica, sempre hi ha hagut senyores que han exercit algun tipus de poder a través de la figura d’un home. La dona del gran estadista. La reina regent. La mare de l’emperador. «Han pogut ser grans matrones d’una estirp de governants, educadores de prínceps o mares simbòliques de la nació, però rarament sàvies». Perquè «les sàvies –afegeix– solien ser-ho per tractar coneixements no tradicionals i sabers arcans fora de l’establert, i acostumaven a ser bruixes, per la qual cosa moltes dones poderoses grans han caigut sota aquest estereotip».

¿I com llegeix l’historiador aquesta incipient gambada de les senyores grans en la cultura i la política? ¿Albira o no un canvi d’ordre? Doncs sembla que no gaire. En el camp de la cultura, i especialment a la literatura, afirma, «és innegable que hi ha tota una generació de lectores que volen recuperar les veus de ficció de les dones –en menor mesura les teòriques– que les van precedir, però sembla que els grans conglomerats de l’edició, que inclouen la premsa i la ràdio, continuaran estant dirigits per homes». De la mateixa manera, afegeix, mesures com la paritat «han permès que corredores de fons dels partits guanyin eventualment protagonisme, mentre que organitzacions com l’FMI sembla un club masculí».

L’edat del «jo ja»

No obstant, més enllà dels despatxos, el que està clar és que aquestes noves generacions de dones grans –ja estiguin sota el focus o a peu de carrer– han començat una conversa en què estan revisant les seves vides, afectes, sexualitats i expectatives. I contràriament a tota aquesta gàbia de clixés que han emmetzinat l’envelliment femení, resulta que hi ha estudis que apunten que les dones d’entre 65 i 79 anys són –i aquí arriba la notícia– el grup demogràfic més feliç.

«Ja escrivia Isak Dinesen que les dones grans riuen –diu Anna Freixas–. Les veus a la cafeteria, fent broma i explicant-se coses; som creadores expertes de xarxes de suport». A més, si la salut, les càrregues familiars i els ingressos ho permeten –s’ha de ressaltar que als antípodes del sostre de vidre hi ha un terra relliscós ple de vides invisibles i molt vulnerables–, també solen disposar de més temps, una vegada superada la criança, en el cas que hagin tingut fills.

I, sobretot, a partir de la menopausa, diu Freixas, «quan ja no hem de demostrar la nostra feminitat i heterosexualtitat potent i plena», s’entra en una etapa de canvi vital, l’edat del «jo ja»: «Jo ja dic el que vull, jo ja no faig cas a ningú, jo ja no necessito aprovació». «I aquest ‘jo ja’ –afegeix– arriba quan ens situem més enllà dels mandats patriarcals de la feminitat, del que se suposa que ha de fer una bona dona, una bona mare i una bona empleada». 

Notícies relacionades

Rosa Montero: «El que juga en contra nostre és el sexisme, no l'edat»

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Precisament aquesta idea batega en les paraules de l’escriptora Siri Hustved, de 64 anys, que se sent en el seu moment més lliure –tot i que no sap si per «la menopausa o la psicoanàlisi», diu amb humor–, i fins i tot en les de Zerlina Maxwell, exassessora de premsa de Hillary Clinton, que assegura que «les dones grans estan avançant perquè en part ja no els importa el que diguin els altres».