Rosa Montero: «El que juga en contra nostre és el sexisme, no l'edat»

Les rialles deRosa Montero (Madrid, 1951) quan li pregunten per la jubilació aclareixen els dubtes d’aquells que se la imaginaven retirant-se al fer els 70 anys. Aquests dies està sumida en l’escriptura de la seva pròxima novel·la, que veurà la llum a finals del 2020, i ja té al cap tres obres més. Com per esmentar-li la retirada a una autora que ha descobert que amb l’edat escriu millor que mai. 

–Té la sort de dedicar-se a una professió on els anys no condicionen tant.

–Quan era jove, hi havia les Ana María Matute o les Carmen Martín Gaite, però eren l’excepció. En la literatura tampoc era fàcil trobar dones madures que tinguessin presència acadèmica o mediàtica. Aquest desequilibri s’està corregint, com en la resta de professions.

–¿A què ho atribueix?

–Clarament, a la conquista de veu pública que està duent a terme la dona i a la normalització de la nostra presència en la societat. Si cada vegada hi ha més dones ocupant espais de poder, és lògic que siguin també més presents en primera línia quan tinguin més anys, ja siguin empresàries, ministres, científiques o escriptores.

–¿Ho tenen més difícil per ser dones?

–Afrontamem un doble repte: a la desigualtat de gènere que hem patit i continuem patint, s’afegeix el prejudici amb el qual es continua mirant les persones grans en la nostra societat, allò de l’’ageism’ [edatisme] que denuncia Madonna. Afecta homes i dones, però nosaltres ho patim més.

–¿Té aquesta percepció?

–No és una percepció, és la realitat. Richard Gere continua semblant-nos una icona sexual als seus 70 anys i a ningú li sorprèn que la seva parella sigui 35 anys més jove. En canvi, quan aquesta situació es dona al revés, ens xoca. D’altra banda, és normal, venint de la societat masclista de la qual venim i dels estereotips tancats amb els quals convivíem en el passat, que reduïen les dones a mers gerros.

–Llavors, ¿parlem de feminisme més que d’apoderament de les persones grans?

–Sens dubte. El que està donant visibilitat a les dones d’edat és la desconstrucció del sexisme, no el combat contra l’edatisme. Això té més a veure amb la lluita per la igualtat que amb la reivindicació de les persones grans per continuar sent presents en la societat.

–¿Fa falta un #MeeToo de les dones madures?

–Bé, en realitat ja s’està produint. I al mateix Hollywood. Fa anys que actrius com Gleen Close, Meryl Streep i moltes altres alcen la veu contra la falta de papers femenins d’edat avançada que hi ha a les pel·lícules. Tant de bo aquesta reclamació s’estengui a altres àmbits. Com el financer i empresarial, per exemple, on la presència de dones grans en els òrgans de poder és encara mínima comparada amb la dels homes.

–¿I en la política?

–Aquí crec que s’ha progressat més. A Espanya tenim a dones com Esperanza Aguirre, Cristina Narbona i moltes d’altres que han tingut el poder o el continuen tenint avui. En els últims anys, al nostre país hi ha hagut una renovació generacional en la política, però això no és necessàriament dolent. L’ideal és que hi hagi una barreja d’edat. Estic en contra del prejudici que es mira als grans, però també rebutjo la idea que els veterans siguin per definició més savis. Conec molts vells que són completament carallots.

–¿El culte a la imatge que impera en la societat juga a la contra de la visibilitat de la dona madura?

–El que de veritat juga en contra nostre és el sexisme, perquè en realitat els homes envelliu fatal comparats amb nosaltres. Les dones, en general, tret de les que s’operen tant que queden horroroses, estem millor físicament que els homes a partir d’una determinada edat. Entre altres motius, perquè ens cuidem més.

–¿Sent pressió per la seva edat?

–L’únic que sento és el que deia Oscar Wilde: que el dolent no és envellir, sinó continuar sentint-te jove. Així que passen els anys, augmenta la fissura que separa la visió que tens de tu mateixa i la teva realitat. De vegades és dolorós, o si més no xocant. L’impacte més gran de complir anys és interior: vas tenint una edat, però per dins continues sentint-te una jove de 20, quan no una noia de 12. 

–La maduresa s’associa de vegades a fer un pas al costat i tornar a les casernes d’hivern. ¿S’ho planteja?

–No. Porto tatuat al clatell un vers del poeta xilè Raúl Zurita que diu: «Ni pena, ni por». Em sembla una idea genial per envellir. Rebutjo les connotacions pròximes a la pena o a la por amb què sovint es contempla la vellesa. En el meu cas, l’únic canvi que he observat en els últims anys té a veure amb els projectes. Mai he sigut gaire partidària de fer-me plans cap al futur, soc de la generació del viu el present, però ara faig reflexions que abans no em feia, més relacionades amb la caducitat que amb l’edat.

–¿Com quines?

–Per exemple, sempre he tingut gossos i ara mateix viuen amb mi dos gossos. De vegades em plantejo: quan es mori la gossa petita que tinc, potser d’aquí 10 o 12 anys –espero que molts–, ¿voldré tenir-ne una altra? ¿I si en tinc un altre i no me’n puc fer càrrec durant tota la seva vida? Em passa igual amb els llibres. En aquest moment en tinc tres en ment, que al meu ritme suposen més de 10 anys de feina. ¿Com estaré d’aquí 10 anys? 

–De moment, li he sentit a dir que sent que cada vegada escriu millor i amb més fluïdesa. 

–Així és. Envellir no té gens de gràcia perquè, entre altres coses, se t’escapa la vida, i a mi la vida m’encanta, soc una disfrutona i no voldria que se m’acabés mai. Però també té un avantatge, i és que, si t’ho treballes, pots acabar entenent millor de què va això de viure. Però compte, has de treballar-t’ho, perquè la saviesa no ve de fàbrica amb l’edat, aquesta és una altra idea errònia associada a la maduresa.

–¿Algun dia deixarà d’estar mal vist preguntar-li l’edat a una dona gran?

–O a un home, que cada vegada veig més homes incòmodes quan se’ls fa aquesta pregunta. Fins i tot en conec algun que es posa anys per presumir d’estar tan bé a aquestes altures. L’ideal és que aquesta dada no ens condicionés ni ens definís tant. 

Notícies relacionades

Les (noves) caps tenen 70 anys

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

–Bruna Husky, la protagonista de les seves novel·les, viu el 2109. ¿Creu que en el futur l’edat comptarà menys?

–En el futur que traço a les meves novel·les, tothom està operat per aparentar menys anys que els que té, així que em temo que aquesta pressió continua existint.