Andrew Roberts: «Churchill es posava a plorar amb facilitat»

Si calgués reunir al voltant d’una taula braser a la mitja dotzena de personatges més determinants del segle XX, sens dubte, entre ells hi hauria Winston Churchill. Es comprèn, doncs, que algú que es dedica a desentranyar els laberints del passat per entendre el present, com fa Andrew Roberts (Londres, 1963), senti la devoció que declara cap a la seva figura. 

S’ha escrit molt sobre l’estadista que va guiar els passos del Regne Unit durant la segona guerra mundial i la tenacitat del qual va resultar clau per alliberar Europa del jou nazi. Ho va fer ell mateix, que va deixar firmades unes detallades memòries, i també el mateix Roberts, que ja va publicar un estudi sobre la seva manera d’entendre el lideratge enfrontant-lo al que desprenia Hitler.

Ara, després d’accedir a documents privats mai abans revelats, l’historiador ha compost la que s’anuncia com la biografia definitiva del polític anglès: 1.300 pàgines traduïdes al castellà per Crítica que, a part de retratar l’home d’Estat, despullen la persona que hi havia sota el seu rostre impertèrrit.

–Li proposo un joc: ara mateix entra per aquesta porta sir Winston Churchill i s’asseu en aquesta taula. ¿Què li preguntaria?

–Churchill es va sentir tota la seva vida predestinat per guiar la Història. En les seves memòries va confessar que el dia en què el van nomenar primer ministre, en plena guerra mundial, va sentir que tota la seva vida havia sigut una preparació per a aquell transcendental moment. Si el tingués davant, li preguntaria per aquest sentiment, quan va començar a tenir-lo i per què. Crec que va tenir a veure amb la seva infància, però m’agradaria que me l’aclarís. Donaria el meu dit petit per mantenir aquesta trobada.

–Ha esmentat la seva infància, a la qual presta molta atenció en el seu llibre, i que descriu amb gran cruesa.

–Churchill va ser un nen infeliç. Era fill d’un duc, va néixer en un palau i sempre estava envoltat de servents, però la seva infància va ser molt desgraciada pel nul afecte que li van oferir. El seu pare va ser un polític brillant, però mai va tenir una mostra d’afecte cap al seu fill. La seva mare va ser una gran bellesa nord-americana que només s’interessava per l’idil·li que mantenia amb el príncep de Gal·les, però que va descuidar el seu fill, malgrat les cartes que ell li enviava des de l’internat suplicant-li amor. El dia de la seva mort, Churchill va dir que l’adorava, però que la veia com l’estrella del capvespre: brillant però distant.

–No obstant, la continuava idolatrant.

–Sí, sí. Malgrat aquests menyspreus, Churchill va continuar admirant i estimant els seus pares tota la vida, infinitament. En diria més: la seva vida va ser un continu intent per impressionar el seu pare, fins i tot després de la seva mort.

–Amb aquesta infància i aquestes carències afectives, Churchill podria haver-se convertit en el criminal més gran de la història.

–Absolutament. Podria haver acabat venjant-se de l’amor que no li van donar o fent les heroïcitats més grans per guanyar-se l’atenció dels seus pares. Va triar la segona cosa, per sort per a tothom. Un dia va afirmar que els nens amb infàncies difícils solien atrapar més metes en la vida que els mimats. Sens dubte, es referia a la seva experiència personal.

–L’empremta que ha perdurat d’ell és la d’un senyor gran d’inflada figura i aspecte flegmàtic establert en una butaca. No obstant, vostè el descriu com un home àgil, de fort caràcter i habituat a l’acció

.–Les fotos del Churchill de la segona guerra mundial donen una imatge errònia de la seva personalitat. En realitat, era tremendament apassionat i emotiu. Esclafia a plorar amb facilitat, en contra de la rígida educació victoriana que va rebre, i tenia una gran fortalesa física. De jove va ser un esportista d’èxit, va guanyar trofeus d’esgrima i polo, i sempre estava disposat a entrar en acció.

–¿Per això es va allistar a l’Exèrcit?

–La seva carrera militar va ser un altre intent més per cridar l’atenció dels seus pares i pujar un esglaó més en el seu camí de la política, que és l’únic que a ell li interessava. En els seus anys de periodista, va ser el corresponsal de guerra més ben pagat del moment, però no era prou ric com per comprar un escó en el Parlament, que és el que se solia fer en aquella època. La seva manera d’aconseguir-ho va ser fer grans demostracions de coratge al front de guerra. 

–El retrata com un home valent.

–I ho era. En alguna ocasió va dir que no hi ha res més excitant en la vida que ser disparat sense que et toquin. Va veure morir desenes de soldats al seu voltant, va estar a punt de saltar pels aires en un búnquer bombardejat pels alemanys; als 11 anys gairebé el va matar una pneumònia, a l’escola el van apunyalar a l’estómac, per poc es va ofegar al llac de Lausana, va escapar pels pèls de cremar-se en un incendi domèstic i va patir dos accidents d’avió i tres de trànsit. Un d’aquests, el de la Cinquena Avinguda de Nova York, va ser gairebé mortal.

–¿Se sentia invencible?

–En algun moment va confessar que va arribar a sentir la presència d’un àngel protector. Això va alimentar la seva consciència d’home predestinat per fer Història, però els immensos errors que va cometre com a polític en temps de pau li van posar els peus a terra. La seva llista d’espifiades va ser tan gran que, sense la urgència de la guerra mundial, mai hauria arribat a primer ministre. 

–El que manejava com pocs era l’oratòria. ¿Quin era el seu secret?

–En tenia tres: 1/ fer frases curtes que continguessin un únic missatge; 2/ utilitzar paraules directes que resultessin familiars a la gent, i 3/ recolzar-se de tant en tant en termes de l’anglès antic que donessin presència al seu discurs. Hauria sigut un gran tuitaire, els seus millors pensaments caben en 280 caràcters.

–¿Suficients per explicar la seva ideologia?

–Ell la denominava ’democràcia conservadora’. Creia que el partit conservador britànic tenia el deure moral de cuidar els pobres, però sempre des del lliure mercat. De forma semblant, pensava que l’imperi britànic estava obligat a millorar la vida dels nadius de les colònies, però des d’una perspectiva paternalista. Defensava la supremacia britànica, és cert, però s’ha de tenir en compte que va néixer en l’època de Charles Darwin. Avui ens sembla obscè, però llavors es creia en la jerarquia de les races.

–¿Com algú de la seva intel·ligència va poder oposar-se que les dones votessin?

–En aquell moment, el sufragi femení no portava en el debat públic ni 20 anys. Pensi en el canvi climàtic. Avui ens sembla obvi lluitar-hi en contra, però fa 20 anys només els més formats veien la seva importància. 

–Es va enfrontar amb coratge a Hitler, però va recolzar un dictador feixista com Franco. ¿No és contradictori?

–Churchill temia que Espanya caigués sota la influència soviètica. Davant aquesta amenaça, Franco li semblava un mal menor. El seu anticomunisme l’encegava. Per assegurar la neutralitat d’Espanya en la guerra, no li va importar subornar els militars de Franco amb grans quantitats de diners. El 1945, els nord-americans van traçar un pla per desestabilitzar el dictador. Churchill s’hi va oposar perquè hauria suposat iniciar una nova guerra civil de resultat incert.

–¿Era europeista?

–Sí. De fet, després de la guerra, va ser un dels impulsors de la unió d’estats europeus. Deia que no volia tornar a veure els teutons lluitant contra els gals. Però ell mai hauria ficat el Regne Unit en aquesta organització. Com a aliat de la UE, sí, igual que ho era dels Estats Units i els països de la Commonwealth, però mai com a estat membre. 

–¿Hauria votat ’sí’ al ’brexit?

–Sí, sens dubte.

–¿Què pensaria dels espectacles que ofereix avui el Parlament britànic?

–Estaria horroritzat. Qui sap, potser hauria aprofitat aquest moment per tornar a postular-se com a primer ministre. El cert és que ja no hi ha polítics com ell. L’última figura que se li acosta va ser Margaret Thatcher. Per descomptat, Boris Johnson no se li assembla, tot i que ha escrit molt sobre Churchill i té el seu sentit de l’atreviment. Tant de bo aprengués del seu exemple.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

–¿Quina lliçó aplicable als nostres dies ens deixa la figura de Churchill?

–Que la política no va sobre les emocions. Ell tenia un caràcter molt emocional, però els seus discursos deixaven sempre la raó per sobre del cor. A aquesta Europa presa del populisme, li aniria bé prestar atenció al missatge racional, lògic i calmat dels discursos de Churchill.