30 ANYS DE L'ENFONSAMENT DE L'RDA
Les conseqüències de la caiguda del mur de Berlín en cinc claus
L'ensorrament va propiciar que s'ampliés la influència d'Alemanya en la construcció d'Europa
zentauroepp11712373 east german citizens climb the berlin wall at the brandeburg191030174522 /
El mur de Berlín es va ensorrar fa 30 anys com si fos un teló de paper. L’ADN d’Europa va experimentar una mutació radical a partir del 9 de novembre del 1989 i l’experiment comunista es va esvair amb estrèpit.
1. Un imperi vulnerable
Els propòsits reformistes que van animar Mikhaïl Gorbatxov a l’arribar al poder a l’URSS van obrir la capsa de Pandora de les reivindicacions polítiques i les tensions socials en el bloc de l’Est. L’historiador Tony Judt va utilitzar en la seva monumental ‘Postguerra’ el terme ‘vulnerable’ per referir-se a la Unió Soviètica camí de l’ocàs i va recordar que el règim comunista depenia del control «de l’economia, del coneixement, del moviment i de l’opinió de les persones», paràmetres incompatibles amb l’‘aggiornamento’ defensat per Gorbatxov. «Totes les altres coses eren dialèctica», va afegir Judt.
El debilitament de l’imperi de l’est es va concretar en la pressió de Solidaritat a Polònia, la decrepitud de la República Democràtica Alemanya davant la República Federal d’Alemanya i el paper exercit pel papa Wojtyla a partir del 1979. En aquest context, la caiguda del mur va constituir la imatge definitiva de l’esgotament d’un model, d’una doble aliança militar i econòmica (el Pacte de Varsòvia i el Comecon).
2. Dues Alemanyes en una
La ràpida unificació de les dues Alemanyes que va implicar la caiguda del mur va tenir molts partidaris, però, també, alguns detractors notables, com ara l’escriptor Günter Grass, que en una recopilació d’assajos la va titular ‘Alemanya: una unificació insensata’. Grass va entreveure els riscos d’una unió sense etapes intermèdies: «Almenys els polítics de cert format haurien de saber que, tot i que una reunificació ràpida és accessible, aquesta haurà de pagar-se amb desconfiança i una llarga bretxa». El 40% dels ciutadans dels lands orientals tenen avui la sensació de ser ciutadans de segona.
¿Com va ser possible la unificació per la via ràpida malgrat els recels inicials de François Mitterrand i Margaret Thatcher? Ho va ser gràcies al compromís del canceller Helmut Kohl de consolidar una Alemanya europea en lloc d’una Europa alemanya, objectiu enunciat el 1953 per l’escriptor Thomas Mann. D’aquesta aposta van sorgir el Tractat de Maastricht i la creació de l’euro, dues fites que van portar Kohl a assegurar a Mitterrand que ell seria l’últim canceller europeista.
3. Una societat desequilibrada
Al cap de 30 anys, la societat alemanya té dues cares: la pròspera dels lands occidentals i la deprimida o en construcció dels de l’est. Alemanya és la primera potència econòmica de la Unió Europea, però els desequilibris socials es manifesten a tot arreu al voltant del puixant Berlín. La transferència de capitals en sentit oest-est és menor de la prevista quan es va consolidar la unificació i això ha tingut una traducció immediata en el comportament electoral dels lands orientals i en un augment dels fluxos migratoris en sentit est-oest.
L’auge de l’extrema dreta –Alternativa per a Alemanya– obeeix en gran manera a aquests desequilibris i a un element ressaltat pels sociòlegs durant l’últim decenni: l’error comès pels líders de l’RDA, que es van presentar com els únics vencedors alemanys del nazisme i van escometre amb escàs entusiasme i amb escassos mitjans la desnazificació de la societat. I l’auge de l’esquerra remotament emparentada amb el comunisme periclitat –Die Linke–, cas de Turíngia, no és aliè a certa enyorança per un passat que cobria austerament necessitats bàsiques ni als efectes de la crisi econòmica.
Un treballador neteja els grafitis d’una part del mur de Berlín dies abans de la commemoració del 30è aniversari de la caiguda. /
4. Una Europa fragmentada
Si l’enderrocament del mur va marcar la irreversibilitat del procés, la desaparició de l’URSS va donar pas a la configuració d’una Europa nova, fragmentada, en la qual només la unificació alemanya va tenir una funció agrupadora de territoris. L’ocàs soviètic va garantir la independència de les tres repúbliques bàltiques –Estònia, Letònia i Lituània– i va donar vida a Bielorússia, Ucraïna i Moldàvia. La revolució de vellut va veure néixer dos nous estats –la República Txeca i Eslovàquia– on fins aleshores només n’hi havia un i Iugoslàvia es va esfumar a matadegolla.
El factor de correcció de l’esquarterament europeu va ser doble: la UE es va ampliar rumb a l’est i l’OTAN es va estendre fins a les fronteres de Rússia. De tal manera que les conseqüències de la caiguda del mur van eixamplar la influència d’Alemanya en la construcció d’Europa i la dels Estats Units en la defensa del continent. Però, alhora, van posar els fonaments d’una nova competència continental entre blocs amb interessos contraposats. Potser una al·legoria de George Steiner explica les causes profundes d’aquesta nova rivalitat: «Fins i tot un nen a Europa s’inclina sota el pes del passat».
5. L’erosió del benestar
¿Fins a quin punt l’Estat del benestar a l’Europa occidental va ser efecte de la competència amb les promeses de justícia social procedents de l’est? ¿Fins a quin punt la caiguda del mur de Berlín va ser el primer pas cap a la contracció de l’Estat del benestar a l’esfumar-se aquesta competència?
Economistes com Thomas Piketty remarquen el creixement de les desigualtats i la revisió dels models capitalistes a partir del col·lapse del bloc de l’Est. «El debat entre les diferents formes de capitalisme –afirma Piketty a ‘El capital al segle XXI’– va començar a desenvolupar-se a l’inici dels anys 90, després de la caiguda de la Unió Soviètica». En aquest debat, la viabilitat de l’Estat del benestar es va posar en discussió, almenys tal com es va assentar entre els anys 50 i 70.
La crisi d’identitat de la socialdemocràcia, atrapada entre la necessitat de donar continuïtat al model o sotmetre’l a revisió, té el seu origen en el fracàs històric d’un adversari estratègic que exigia a les societats occidentals una resposta a l’altura del desafiament. Desaparegut aquest i propagada l’oferta neoliberal, es van multiplicar els senyals de canvi en el capitalisme amb rostre humà.
Notícies relacionadesL’economista Paul Krugman ho va afirmar el 2012 de manera categòrica: «Des de la desaparició de l’anomenat bloc soviètic hem vist que el capitalisme ha encaminat la seva acció econòmica i política cap a la destrucció de l’anomenat Estat del benestar dels països europeus». Així estem.
