La caiguda inacabada del Mur de Berlín

«La casa i el jardí estan cuidats. Al garatge del terreny hi ha un Trabant. El condueix Berndt Frommold. La seva filla Curina va néixer el 20-06-1975». 

Berndt Frommold no només riu perquè el seu nom i el de la seva primera filla estiguin mal escrits en l’expedient de la Stasi, els serveis secrets de la desapareguda República Democràtica Alemanya (RDA). També li fa gràcia que la descripció de la casa dels seus pares als afores de Berlín sigui tan banalment exhaustiva. 

Aquest obrer germano-oriental ja jubilat mira els documents, desclassificats per les autoritats a petició pròpia, precisament al jardí de la casa descrita per Bansin. Aquest sobrenom que amaga l’autèntica identitat de l’espia que va escriure a la primavera de 1976 les línies que obren aquest reportatge. Frommold no té ni la més remota idea de qui va poder ser. En realitat, qualsevol, assegura.

La paranoia sobre la qual estava construïda la dictadura socialista oriental va tenir la seva millor expressió en el Ministeri per a la Seguretat de l’Estat (MfS, en les seves sigles en alemany): en el moment de la dissolució de la RDA, treballaven oficialment per a ell al voltant de 90.000 empleats, segons dades de l’Agència Federal per a l’Educació Política. Comptava a més amb gairebé 190.000 «treballadors informals». És a dir, ciutadans que, per oportunisme o per por de represàlies, col·laboraven amb un ministeri que complia amb el paper dels serveis secrets i de la policia política. Qualsevol veí, amic o fins i tot familiar era, per tant, un espia potencial. 

Quan fa 30 anys de la caiguda del Mur de Berlín, prèvia a l’enfonsament definitiu de la RDA i posteriorment de la Unió Soviètica, Frommold s’ha decidit a recuperar les restes documentals d’aquest episodi de la història recent alemanya. Són els esquinçalls arxivístics d’un depredador sistema d’espionatge i d’un país ja desaparegut, l’herència del qual continua marcada pels llums i les ombres.

‘Die Wende’

El 9 de novembre de 1989, Berndt Frommold era amb la seva dona i la seva filla a casa dels seus pares. El mateix dia en què el règim havia anunciat que qualsevol ciutadà de la RDA podia travessar la frontera amb l’Alemanya occidental –missatge que va provocar que milers de persones s’amunteguessin al Mur i que aquest quedés definitivament obert–, ell havia rebut la resposta a la seva sol·licitud per viatjar a l’altre costat: la seva família tenia el salconduit oficial per traslladar-se a Berlín occidental. 

El 10 de novembre, quan la capital alemanya encara es recuperava de la ressaca per l’eufòria de l’obertura del Mur, els Frommold van travessar la frontera amb el seu cotxe Trabant (el turisme utilitari de la RDA) en un viatge sense retorn. Al seu darrere deixaven una vida, una nacionalitat i un estat que estava a punt d’esfondrar-se.

La seva biografia és una més entre els milions que van quedar marcades per ‘Die Wende’ (El Canvi, com s’anomena popularment en alemany la caiguda del Mur). Reconeix haver tingut sort: el fet d’haver creuat just l’endemà ho va fer tot més fàcil per a ell i la seva família.

Va poder trobar feina aviat, abans que centenars de milers d’exciutadans de la RDA busquessin un futur laboral nou a l’occident després del tancament massiu de fàbriques al desmantellat estat oriental. Accedir a una vivenda també va ser més senzill i va poder integrar-se relativament ràpid en un territori on tot era nou. La transició va ser, en definitiva, menys traumàtica per a ell que per a milions dels seus conciutadans.

Camps que no van florir

Han passat tres dècades d’aquells dies vertiginosos; no obstant, encara avui es continua diferenciant entre Alemanya occidental i Alemanya oriental, com si les barreres i la fronteres físiques encara estiguessin allà. El procés de reunificació continua inacabat. Amb l’efemèride, els mitjans es tornen a omplir amb relats de persones que van viure tot allò en primera persona i també d’anàlisi sobre el que no va funcionar d’un procés que prometia «camps florits» per als territoris orientals, com va dir en el seu moment el líder democristià Helmut Kohl, el canceller de la reunificació.

El 42% dels alemanys orientals es consideren avui ciutadans de segona classe. Ho apunta un recent estudi de l’institut demoscòpic Allensbach. Aquest percentatge es dispara fins al 70% a l’estat federat de Turíngia, on diumenge passat es van celebrar eleccions. Els postcomunistes de l’esquerra alemanya, amb el 31%, i la ultradreta d’Alternativa per a Alemanya (AfD), amb el 23,4%, van ser els partits més votats.

Turíngia demostra que la bretxa entre les dues Alemanyes és una realitat. Una bretxa que sembla que s’enfonsa 30 anys després de l’inici d’un procés que els arquitectes polítics i econòmics del país venien com a infal·lible. La ultradreta de l’AfD, amb uns resultats per sobre del 20% en gairebé tots els estats orientals, amenaça de convertir-se en el nou partit regional d’Alemanya de l’est.

«Aquest percentatge correspon als que estan descontents amb la reunificació», diu Frommold. Ell mateix assegura que té molts amics i coneguts que voten l’AfD. També reconeix ser víctima d’una crisi de representació política. «Els partits governants ja no em representen. Amb prou feines se’ls pot diferenciar. Sento que el meu vot no té cap efecte», assegura.

Ciutadans cansats

L’esperit de la revolució ciutadana que va desembocar en l’enfonsament de la RDA es reencarna avui d’alguna manera en el que l’AfD ha anomenat ‘Die Wende 2.0’. El fàstic ciutadà pren uns caires reaccionaris, ultranacionalistes i xenòfobs a l’Alemanya del segle XXI.

Els «camps florits» promesos per Kohl no van arribar a bona part de l’antiga RDA, però l’Alemanya oriental ha experimentat millores innegables al llarg dels últims 30 anys. Fins i tot Frommold, un crític que considera que més que una reunificació va ser «una conquesta», admet transformacions positives: unes millors infraestructures, la rehabilitació de ciutats i pobles, l’augment del turisme i un respecte més gran a un medi ambient durament castigat per la indústria oriental, molt contaminant. Les diferències econòmiques entre les dues Alemanyes continuen sent, no obstant, un fet objectiu.

El PIB per càpita de l’est és, de mitjana, un 30% més baix que a l’oest; les pensions i els salaris també són menors, en part a causa d’una pitjor qualificació dels habitants de l’est. Això provoca que els ingressos fiscals dels estats orientals siguin notablement inferiors, la qual cosa obliga el Govern federal a continuar aplicant transferències pressupostàries entre les dues parts del país.

Són dades d’un estudi recent de l’Institut Alemany per a la Investigació Econòmica (DIW), que adverteix del perill que «el creixement econòmic i el potencial financer es continuïn distanciant» si les tendències dels últims anys es mantenen les pròximes dècades. La marxa de centenars de milers de joves germano-orientals cap als estats occidentals o a l’estranger aguditza, a més, una crisi demogràfica especialment greu als territoris de l’antiga RDA. Segons estadístiques oficials, més d’un milió de persones van abandonar l’est per anar-se’n a l’oest entre 1991 i el 2012.

Fills de la reunificació

Melanie Stein és un exemple d’aquest èxode de població: aquesta periodista, nascuda a Brandenburg i criada a Mecklemburg, viu avui a Hamburg, una de les capitals més dinàmiques i riques d’Europa occidental. Treballa per a la televisió pública alemanya, en què presenta un programa de debat produït exclusivament per a internet. Melanie encarna l’anomenada ‘tercera generació’ d’alemanys orientals. Són els nascuts a la RDA poc abans que s’enfonsés, conformen una franja generacional eminentment digital que mira al futur amb més optimisme que els seus pares.

Juntament amb altres joves, acaba de proposar la iniciativa ‘Wir sind der Osten’ (‘Nosaltres som l’est’), amb la qual ofereix una imatge alternativa sobre els estats federats orientals que s’aparta dels tòpics de territoris provincians, pobres, ultradretans, xenòfobs i oposats a la societat liberal, multicultural i oberta.

«La història de l’Alemanya oriental sempre s’ha explicat a través de la lent de l’Alemanya occidental. I aquesta narrativa històrica va estar carregada des del principi de prejudicis», explica Stein. «Per això, amb la nostra iniciativa, volem que siguin els mateixos alemanys de l’est els qui expliquin la seva història». El web ‘Nosaltres som l’est’ reuneix 200 biografies explicades en primera persona pels seus protagonistes. L’objectiu és continuar recopilant històries. Els fills de la reunificació prenen la paraula.

Notícies relacionades

Les conseqüències de la caiguda del mur de Berlín en cinc claus

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Stein considera que l’auge electoral de la ultradretana AfD podria ser potser l’últim «tret d’advertència» que llança la societat per reconèixer i corregir els errors comesos en un procés de reunificació inacabat i amb esquerdes enormes: «La meva gran esperança –confessa la periodista– és que d’aquí a 30 anys ja no distingim les dues Alemanyes».