Michael Hutchence: sexe, drogues, rock i mort

Michael Hutchence estava dempeus davant 75.000 fans, amb els braços en creu i el cap fet enrere, extasiat. Era el 13 de juliol de 1991, i la multitud que s’amuntegava a l’estadi de Wembley (Londres) era la més gran davant la qual la banda australiana INXS havia tocat mai. Havien tocat el cel. Un any després, Hutchence jeia inconscient en un carrer de Copenhaguen, víctima d’un brutal atac que va canviar radicalment la seva personalitat i el va abocar a l’espiral autodestructiva que el va portar a la mort. Així es narra a ‘Mystify’, el documental sobre el cantant australià que aquest diumenge, 3 de novembre, es projecta al festival In-Edit de Barcelona. 

 

L’ha dirigit Richard Lowenstein, que va realitzar molts dels videoclips d’INXS als 80, servint-se tant de fragments de vídeo extrets del seu arxiu personal o aportats per antigues nòvies i altres pròxims com d’entrevistes realitzades ad hoc amb amics, col·legues i amants. El metratge revela un ésser contradictori, radiant a la superfície però, interiorment, ple de foscor. El veiem destil·lant glamur mentre viatja entre ‘suites’ d’hotel, festes en mansions de la Riviera francesa i un viatge romàntic a bord de l’‘Orient Express’ amb Kylie Minogue, però també corcat no només per les inseguretats artístiques i els efectes corrosius de la fama, sinó també per traumes familiars passats, abús de drogues i danys cerebrals.

Entre Jagger i Morrison

INXS es va convertir en un fenomen de masses després de la publicació del seu sisè disc, ‘Kick’ (1987), que va vendre 20 milions de còpies i va elevar Hutchence a la categoria de supervedet internacional. La seva estereotipada aparença d’ídol pop li va guanyar el rebuig de la crítica seriosa, però alhora va atreure legions de fans devots que es rendien davant del magnetisme que traspuava a l’escenari, movent-se com un fill impossible de Mick Jagger i Jim Morrison. Fora de l’escenari, recorda ‘Mystify’, necessitava continuar sent el centre d’atenció, i així s’explica l’accés públic que va donar a la seva relació amb la cantant Kylie Minogue entre 1989 i 1991. Segons explica ella, la seva vida en comú es va basar en una exploració hedonista del sexe, les drogues, el menjar, els viatges i altres plaers mundans. 

Tot va canviar per a ell l’agost de 1992 quan, mentre passejava en bicicleta per la capital danesa amb la seva nova companya sentimental, la supermodel Helena Christensen, va ser agredit per un taxista. Aquell incident, que es va entossudir a mantenir en secret, no només li va malmetre de manera permanent el sentit de l’olfacte i el del gust; també el va convertir en addicte als calmants i el va endinsar en les profunditats de la depressió. El seu comportament es va tornar erràtic i agressiu. Durant una sessió de gravació el 1993, s’explica en la pel·lícula, Hutchence va treure un ganivet i va amenaçar de matar el baixista de la banda.

Precari estat mental

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Altres coses van contribuir a empitjorar el seu precari estat mental. Durant la gala dels Brit Awards de 1996, davant centenars de milers d’espectadors, va ser humiliat per Noel Gallagher, a qui acabava d’entregar un premi –el líder d’Oasis li va dir a la cara «’has-been’», alguna cosa així com «acabat»–. Llavors, a més, Hutchence s’havia convertit en un dels personatges més vilipendiats pels tabloides britànics a causa de la seva relació amb la presentadora de televisió Paula Yates. Mentre ella estava immersa en una batalla legal contra el músic Bob Geldof per la custòdia de les seves tres filles en comú, Yates i Hutchence van ser pares de la petita Heavenly Hiraani Tiger Lily i, immediatament, ell va començar a obsessionar-se amb la possibilitat que la nena es veiés implicada en el procés judicial i li fos arrabassada.

De fet, la matinada del 22 de novembre de 1997, va mantenir una violenta conversa telefònica amb Geldof. Hores després, amb 37 anys, va aparèixer en una habitació d’hotel de Sydney, penjat; a la seva sang es van detectar restes d’alcohol, cocaïna, Prozac i barbitúrics. Yates es va afanyar a rebutjar la hipòtesi del suïcidi, i va atribuir la mort a la pràctica d’una asfíxia autoeròtica. Aquesta teoria, del tot infundada, és la que la premsa sensacionalista va decidir creure’s. ‘Mystify’ no deixa lloc al dubte.