L'imperi Gucci: sexe, intrigues i resurreccions
Després de cinc anys al capdavant, el dissenyador Alessandro Michele ha tornat la rellevància a una firma gairebé centenària
La casa, esquitxada per l'assassinat de l'hereu, va esquivar la fallida fins que Tom Ford va prendre la direcció creativa el 1994
zentauroepp50883463 new york ny may 02 model hari nef gucci creative direc191114180035 /
Podria dir-se que l’adveniment de l’era Alessandro Michele a Gucci, un imperi amb quall per a la intriga, els girs agònics i les resurreccions sorprenents, ha complert de sobres amb els codis de la casa. Cinc anys després del traumàtic acomiadament deFrida Giannini–que va acabar deixant les oficines a la carrera, carregant caixes i parlant de traïcions i emboscades–, el seu tapat i, contra tot pronòstic, hereu ocupa ara l’altar major de la moda. Els seus serveis són incontestables: el dissenyador ha endollat el sector als nous temps, s’ha convertit en el comandant en cap de la conversa i ha tornat l’eufòria econòmica i la fascinació al monograma de la doble G. De tal manera que fins i tot un mestre de l’oportunitat comRidley Scottpicoteja en el fenomen i prepara una pel·lícula protagonitzada perLady Gagasobre l’episodi més tèrbol i sensacionalista de la casa: l’assassinat de l’hereu Maurizio a càrrec de la seva exdona, un cas que es va convertir en una màquina expenedora de titulars escabrosos just quanTom Ford, acabat de nomenar director creatiu, treballava en la resurrecció d’una companyia que fa 25 anys esquivava la fallida.
Al cap de pocs mesos d’haver venut el negoci a un fons d’inversió, Maurizio Gucci va ser assassinat per ordre de la seva exdona
És possible que el caràcter escandalós i sexual que a partir d’aleshores va impregnar l’etapa de Ford –un texà donat, d’altra banda, al minimalisme de trenca i esquinça– es veiés encomanat per aquell serial truculent que va estar a punt d’enterrar el llegat de Guccio Gucci, un florentí fill de talabarders que va educar el seu ull clínic per al luxe treballant d’assistent d’ascensor a l’Hotel Savoy de Londres. El cas és que el març del 1995, quan els hereus ja s’havien barallat prou per ser vells coneguts de la premsa i havien entelat tota la brillantor assolida als anys 50 i 60,Maurizio Gucci, net del fundador, va ser abatut a trets a la seva oficina.
Patrizia Reggiani, amb les seves filles, Allegra i Alessandra, el 1995, al funeral de Maurizio. /
Després de mesos d’investigacions, la seva ex, Patrizia Reggiani –una dona excèntrica amb debilitat per les joies, els visons i els passejos amb lloro a l’espatlla i talons d’agulla– va ser condemnada a 28 anys de presó, després d’haver-se sumit en un bucle d’odi que segons els testimonis es va accentuar quan, mesos abans, Maurizio havia venut les seves accions de la companyia al grup inversor àrab Investcorp. «Estava molt emprenyada amb ell per molts temes, però en especial per haver perdut el negoci familiar», va assegurar Reggiani. Ella sempre s’ha declarat innocent, però va admetre haver pagat 300.000 euros a una mèdium anomenada Giuseppina Auiriemma, que –per compte propi, segons la condemnada– va contractar de sicari un pizzer bastant matusser quant a l’eliminació de proves.
Amb Tom Ford, el logo Gucci va passar a simbolitzar la libido i la prosperitat de la dècada dels 90
Enmig d’aquest serial rocambolesc, Tom Ford –que havia sigut ascendit a director creatiu per la nova propietat i col·leccionava velles tensions amb Maurizio, perquè «aquest tot ho volia rodó i marró», i ell, en canvi, «quadrat i negre»– va obrar la resurrecció de la marca convertint la cèlebre G en el símbol de la libido i la prosperitat dels 90. Les dones Gucci dormien de dia i arrasaven de nit. I ho feien, per exemple, amb bruses de setí cordades pel melic i vestits amb talls abissals que deixaven entreveure tangues, per descomptat d’or i amb la G per logo. Així, mentre doblava la seva aposta sexual –va comercialitzar unes manilles quan Reggiani va ser sentenciada–, Ford va liquidar una política erràtica de llicències que havien malbaratat la marca i va contractar el llavors bombollejant fotògrafMario Testino–avui expatriat de la indústria després de rebre acusacions d’assetjament sexual per part d’ajudants i models masculins– i l’estilistaCarine Roitfeld, que va ser acomiadada anys després de l’edició francesa del ‘Vogue’ després d’una producció en què va sexualitzar nenes petites.
Campanya de primavera-estiu del 2003.
Els comptes de resultats van ser formidables companyes de llit del texà. Entre el 1995 i el 1996, les vendes es van incrementar el 90%. I quan va deixar la casa el 2004 per desavinences amb el patró, François Pinault, Gucci estava valorada en 10.000 milions de dòlars i havia sigut la marca més popular de la dècada. Ford deixava enrere números espectaculars i una carrera que va arribar, potser, al paroxisme de la hipersexualitat i la cosificació quan el 2003 va llançar una campanya en la qual una model amb el cap fora de pla s’abaixava les calces i deixava entreveure un pubis rasurat amb forma de G. Els cronistes del gremi, sempre disposats a inventar etiquetes suposadament ‘épatantes’, ho van anomenar «porno distingit». No obstant, el filó del sexe ven i Gucci en sexe donava senyals d’esgotament.
Michele, que va aparcar la foscor i la cosificació de Ford, va buscar nous camins en els arxius de la casa i el rock
Després de la «devastadora» sortida de Ford, va acabar posant-se al capdavant una altra dissenyadora de la casa, Frida Giannini, que va apartar la duresa i la foscor del texà i va buscar nous camins en els arxius de la casa, el rock, les celebritats i l’apoderament de classe alta. Quan els comptes van passar d’excel·lents a acceptables, el patró va determinar que la firma s’havia convertit en ‘una més’ i havia perdut autoritat i rellevància. El desembre del 2014 va acomiadar Giannini i el seu marit, el llavors CEO Patrizio di Marco, i, en un nou gir agònic i inesperat, va posar Michele al capdavant. Faltava una setmana per a la desfilada i el romà va tardar cinc dies a «destruir tot l’anterior» i presentar 36 nous ‘looks’ que van fonamentar la nova era.
Frida Giannini, el 2011, en una col·laboració amb Lapo Elkann, hereu de Fiat.
Fluïdesa, xarxes i ‘mal gust’
Notícies relacionades«Gucci no va d’una forma o una silueta», ha dit el dissenyador. «Va de codis –la doble G, les bosses, els mocassins i els corporatius verd-vermell-verd– i te’ls pots fer teus inventant-los de nou i procurant que siguin poderosos». Quan es va posar al capdavant de la casa, el sector, diu, estava parlant d’una cosa que ja no existia –«aquell món esnob de cames boniques i cabells preciosso»–. Així que va buscar el nervi al carrer –«no en la jet-set»– i va posar la firma en la conversa contemporània.
Irreverent i barroc extrem, Michele ha dinamitat les fronteres del gènere i la sexualitat, ha explorat la ruptura generacional amb intuïció i imatges ‘instagramejables’, i ha convertit en gastats termes com ‘elegància’ i ‘bon gust’. Amb tendència a intel·lectualitzar fins i tot una vora, el dissenyador assegura que la moda, més que «una corretja que ens lliga als ideals d’una altra persona», ha de ser una llicència de llibertat perquè cadascú es construeixi i visqui com vulgui. Sobra dir que queda fora d’aquesta «sensibilitat excèntrica i inclusiva», com la va definir ‘The New York Times’, un altre tema absolutament contemporani: les condicions materials de vida. Perquè, al cap i a la fi, ¿quanta gent pot ‘construir-se’ gastant-se 2.000 euros en un xandall o 580 en unes sabatilles?
