Gitanos, memòria en construcció

És dia de dol al barri de Sant Joan de Figueres i el matí sona inusualment silenciós. Els nens són a l’escola i els adults es reuneixen al local de l’església evangèlica o fan vida de parets cap endins, com a mostra de respecte a la dona morta. A casa de Jesús Casamiquela Castellón, ‘el Calvo’ (Figueres, 1946), la família busca l’escalfor del foc. Un quadro de l’avi, el tio Joaquín, un dels últims patriarques del barri, domina l’escena i el bastó gitano (la vara del patriarca) està penjat al costat de la porta.

«Quan hi ha algun problema en una família, tots els gitanos acudeixen –explica Casamiquela amb un to càlid i acollidor que convida a parlar–. És el millor que tenen. Si veuen que tens fills i res per menjar fan un recapte i t’ho donen tot. Et donen el cor. Però això també s’està perdent». Els seus ulls blaus brillen com la seva memòria, que retrocedeix fins als relats dels anys previs a la guerra civil.

«El meu avi em va explicar que anava amb el carro per la carretera amb deu famílies més al darrere quan els rojos els van donar l’alto. ‘Pari –li van ordenar–. ¿Vostè de quin partit és?’. I el meu avi els va contestar: ‘Jo soc del partit que em permet menjar’. I el van deixar passar».

L’avi de Jesús Casamiquela va estar pres al camp de concentració d’Argelès i al seu pare el van detenir a la Jonquera quan creuava cap a Espanya i va passar quatre anys a la presó. La fam atroç els va portar a menjar-se fins i tot els gats. Només era un nen quan va veure com la guàrdia civil tirava la seva olla de menjar a terra d’una puntada de peu i ordenava els seus pares que es rapessin el cap.

La memòria de la seva generació està marcada per la gana i la repressió. A les comunitats es repeteixen les mateixes històries, però costa que els gitanos de més edat en parlin, en part per por i en part perquè no ho volen reviure. El seu silenci ha contribuït sense voler a crear aquest buit històric que ara s’intenta omplir.

L’expulsió del Garrigal

Figueres era un encreuament de camins on es comerciava amb bestiar i cavalls, la qual cosa atreia les famílies gitanes que, des del segle XIX, van oscil·lar en nombre. Molts van marxar cap a França, emportant-se amb ells el català com a senya d’identitat, una història que Eugeni Casanova explica exhaustivament a ‘Els gitanos catalans de França’. Els pocs que es van quedar, amb els que havien arribat d’altres parts d’Espanya, van viure fins als anys 60 al Garrigal, d’on van ser expulsats per resituar-los en vivendes socials al barri de Sant Joan. Aquella ruptura va trencar l’equilibri de la comunitat, els va allunyar de la vida social del centre de la ciutat i va iniciar una etapa marcada per la guetització.

D’aquí la importància històrica que un membre d’aquesta comunitat, Joselín Castellón, sigui el primer gitano a formar part d’un equip de govern municipal i que Figueres hagi sigut escollida com a seu per celebrar per primera vegada els actes del Dia de l’Arribada del Poble Gitano a Catalunya.

A les últimes eleccions municipals, Castellón es va presentar com a cap de llista de l’agrupació Guanyem Figueres, que forma part d’un govern quadripartit. Ara porta les regidories de Vivenda, Serveis Comunitaris i Foment de la Participació. Abans va ser pastor evangèlic durant 15 anys, membre del consell de savis, president de l’associació de veïns i mediador.

«És una festa nova a nivell de tot Catalunya que ha sigut fruit d’anys de treball –explica–. Respecte a altres ciutats, a Figueres els gitanos som una minoria però va ser un dels primers pobles per on vam entrar a Catalunya fa 600 anys i poder rescatar aquesta història i fer-ho des d’aquí és un honor. Es tracta que la gent ens conegui veritablement, no el que altres expliquen de nosaltres. Perquè el que no es coneix no es valora».

La data del 26 de novembre va ser aprovada recentment pel Govern i se suma a la cita ja consolidada del Dia Internacional del Poble Gitano (8 d’abril) i altres commemoracions històriques com la de les víctimes de la Gran Batuda (l’intent d’extermini dels gitanos el 1749) i l’Holocaust. L’elecció del dia es basa en un document firmat a Perpinyà el 26 de novembre de 1415 per Alfons V (que en aquell moment era duc de Girona) en què s’atorga un salconduit a Tomàs de Sanno, «fill del duc Bartomeu d’Etiòpia, de l’Índia Major» (en català a l’original).

No obstant, Eugeni Casanova adverteix que la referència geogràfica no indica que aquest personatge fos gitano i apunta a un altre document, datat el 1425, com a primera prova de la presència del poble nòmada en territori de la Corona d’Aragó. Precisament, la Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya, que agrupa 96 entitats, impulsa un documental d’investigació sobre la diàspora del poble gitano.

La bandera gitana 

En tot cas, Figueres donarà inici a la jornada del dia 26 penjant la bandera gitana al balcó de l’ajuntament i durant tot el dia hi haurà activitats culturals, entre les quals una presentació amb ‘show cooking’ del llibre ‘Halar, cuina gitana a Catalunya’. D’altra banda, el mateix 26 a la tarda l’Agrupació d’Entitats per al Desenvolupament del Poble Gitano als Països Catalans organitza al Centre Artesà Tradicionàrius de Barcelona la primera gala Guardons Agipcat, que premiarà les persones que més han contribuït al reconeixement de la història del poble gitano.

En menys de 300 anys es van dictar més de 200 lleis i resolucions judicials antigitanes. La primera va ser la pragmàtica dels Reis Catòlics de 1499, a la Corona de Castella, mentre que a Catalunya la primera norma data de 1512. L’objectiu era fer-los desaparèixer del mapa, bé expulsant-los (fuetejar-los i tallar-los una orella eren càstigs habituals) o assimilant-los. Se’ls va prohibir ser nòmades, la seva vestimenta, els seus oficis, els seus costums i van perdre la llengua romaní amb què es comuniquen els gitanos de la resta d’Europa.

Ho canta amb l’ànima Juan Peña El Lebrijano al disc ‘Persecución’: «Finales del siglo XV, 29 de mayo /una ley sin compasión nace en Medina del Campo. / Cuando firmaron la ley no les tamblaron las manos. / No fueron los judíos ni los moros, / fueron los reyes cristianos».

«Aquest flux legislatiu antigitano no ha acabat ni tan sols amb l’arribada de la democràcia (...) Per tant, crec que les persones gitanes tenim èticament justificat el dret a la desconfiança de tot el que emani del poder, sempre paio i sempre antigitano», escriu Nicolás Jiménez, que gestiona el blog de referència ‘Pretendemos Gitanizar El Mundo’ amb Silvia Agüero.

Si hi ha una data que la comunitat té gravada a foc és la del 30 de juliol de 1749, quan es va posar en marxa un pla metòdic d’esclavització i extermini conegut popularment com la Gran Batuda. Al Museu Virtual Gitano, una útil eina de difusió impulsada pel Pla Integral del Poble Gitano a Catalunya de la Generalitat, s’explica que entre 9.000 i 12.000 gitanos van ser capturats i els seus béns embargats. Els homes van ser traslladats a la presó i les dones i els nens menors de 7 anys, a les fàbriques.

«A partir de llavors el gitano va aprendre la lliçó –afirma Paqui Perona– i va crear una estratègia per subsistir que consistia a tenir una imatge cap a dins i altra cap enfora, per acontentar el paio. Molts tenim aquesta lliçó tan interioritzada que forma part de la nostra identitat i la nostra manera de pensar». Segons aquesta activista del barri de la Mina de Barcelona, les polítiques d’assimilació del passat han tingut la seva continuïtat en els sistemes de beneficència i d’ajuts, una cultura del PIRMI que mantindria controlada la població.

La comunitat gitana s’ha posat en marxa, comença a reivindicar els seus drets i l’any passat un grup de joves van aconseguir que es retirés el carrer del Marquès de l’Ensenada (el responsable directe de la Gran Batuda, que té carrers dedicats a tot Espanya), del nomenclàtor de la ciutat de Lleida. Subsistir sense deixar de ser el que són ha sigut la lluita eterna dels gitanos i el que ha motivat també l’explosió d’iniciatives per reconstruir la seva memòria històrica i reafirmar la seva identitat.

 

Història de repressió

En aquesta línia destaquen dos documentals de l’entitat Veus Gitanes dirigits per Eva Cruells. Sara narra l’experiència d’una adolescent de la Mina que decideix fer el treball d’investigació de l’institut sobre la història de repressió del seu poble, i ‘Samudaripén’ parla de l’impacte que suposa la visita als camps d’extermini on van ser assassinats 500.000 gitanos. De Voces Gitanas ha sorgit també ‘Akana’ (‘Ara’), una obra sobre la història dels gitanos protagonitzada per joves de la Mina.

Un altre projecte ambiciós és el que es desenvolupa al voltant del carrer de la Cera, bressol de la rumba catalana. Un grup format majoritàriament per dones joves del barri van casa per casa fent entrevistes i recollint milers de fotografies i documents sonors i visuals que després catalogaran perquè en un futur puguin ser consultats en un arxiu web.

Impulsada per l’Associació Carabutsí i Intera-Acció, la iniciativa també inclou rutes guiades per la història rumbera del barri, conferències i espectacles. Actualment estan buscant un espai per obrir un ecomuseu on exposar el material i generar activitats amb la idea de reproduir l’ecosistema perdut del carrer de la Cera.

«La nostra història sempre l’han explicat els altres. No hi ha una història pròpia dels gitanos catalans i què millor que construir-la nosaltres mateixos –opina Sinaí Batista–. Nosaltres conservem molt les nostres tradicions, com el català, que forma part de la nostra identitat. El temps evoluciona i nosaltres també, però guardem el que ens han ensenyat a casa».

En un context de tensió entre tradició i globalització, la dona gitana és qui més pateix l’escrutini públic. En el debat sobre la cerimònia del mocador, que prova la virginitat de la dona, les opinions són, com la comunitat, diverses.

«Els gitanos hem avançat molt, potser hem perdut la por i ara tenim més valor per demostrar el que som –diu la Naiara–. Jo soc ‘youtuber’ i puc integrar-me a la societat sense perdre els meus valors i els meus costums, perquè no són una obligació, els porto dins».

Descobrir la història dels seus avantpassats les ha carregat d’autoestima per afrontar situacions que no semblen pròpies del segle XXI. Amina, per exemple, es vesteix «de ‘payi’», és a dir es treu les arracades de cèrcols i la roba brillant per semblar «més fina» quan entrega currículums. «Per trobar feina he de deixar de ser qui soc». 

Gitanitzar el món

Precisament, el Dia de l’Arribada del Poble Gitano a Catalunya pretén capgirar aquest procés d’assimilació que segueix viu després de 600 anys. Ara es tracta de gitanitzar el món, és a dir, de posar els valors del poble gitano a disposició de la societat.

Entre aquests valors destaca el sentit comunitari, que el filòsof Isaac Motos associa amb el concepte de «llibertat relacional», és a dir la convicció personal que per ser lliure és necessari que els altres també ho siguin. «És un gran repte, organitzar la societat sense que estigui vertebrada per les jerarquies d’ordre i obediència –escriu Motos–. Aquest és el concepte al qual portem responent els gitanos des de fa mil anys: organitzar la societat de manera horitzontal».

Notícies relacionades

Barris, valors i resistència: parlen tres referents de la comunitat gitana

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Pedro Casermeiro pertany a l’entitat Rromane Siklovne, fa classes de romaní i gestiona la web del Museu Virtual del Poble Gitano. «Per poder posar fi a una situació d’opressió –afirma–, la part dominant ha de demanar perdó i restituir la víctima. Si no, el poble gitano estarà condemnat a continuar sent una víctima eternament». 

Per si la idea sembla massa atrevida en el context actual, Casermeiro posa l’exemple de Suècia. El 2014, el Ministeri de Cultura va publicar un llibre blanc titulat ‘La història fosca desconeguda sobre els abusos i les violacions contra els drets del poble gitano’. Com diuen en la seva pròpia llengua: ‘¡Sastipén Talí!’ (¡Salut i llibertat!).