PERFIL
Mon Laferte, la veu descoberta
L'eclèctica artista pop xilena va sacsejar els Grammy Llatins amb el seu nu a favor de la igualtat social al seu país
zentauroepp50892816 mon laferte arrives at the latin recording academy person of191120132116 /
L’alfombra vermella dels Grammy Llatins hauria sigut molt més còmoda, gairebé massa, sense l’acció reivindicativa de Mon Laferte, qui va deixar al descobert el seu pit i un missatge més clar impossible: «A Xile torturen, violen i maten». Ja que hem d’anar a aquesta gala glamurosa, va haver de pensar la popular cantant, compositora i multiinstrumentista, almenys fem una cosa útil.
Una reivindicativa Mon Laferte, a l’alfombra vermella dels recents Grammy Llatins. /
Aquestes paraules eren un comentari directe sobre la resposta policial a l’onada de protestes contra la desigualtat social que ha agitat Xile en les últimes setmanes. «El poble va sortir a manifestar-se per l’alça en el preu del metro, però això només ha sigut la gota que va depassar el vas d’una infinitat d’abusos que han anat passant, inclosos en l’educació i la salut», havia explicat fa unes setmanes la mateixa artista en un vídeo en xarxes.
I la protesta de Laferte va seguir amb música: va llançar per sorpresa el single entre reggaeton i cúmbia ‘Plata ta tá’, col·laboració amb el cantant porto-riqueny Guaynaa. La seva lletra ha de ser la més activista que hagi escrit mai: «‘Esta generación tiene la revolución/ Con el celular tiene más poder que Donald Trump’», canta en aquest missatge d’ànim als qui lluiten pels seus drets.
Dels Grammy Llatins, Laferte va sortir doblement guanyadora: la seva va ser potser la presència més comentada i, a més, es va emportar el premi a millor àlbum alternatiu, ‘Norma’, un dels seus treballs més agosarats, centrats en el bolero i gravats, segons ha dit, en només una presa.
Sense prejudicis musicals
‘Norma’ és només el penúltim episodi en la llarga i incansable recerca sonora de Laferte, que va iniciar a començaments dels 90, quan, amb 9 anys, va guanyar una guitarra en un concurs de cant. Les guitarres maten feixistes (o això deia Woody Guthrie) i també mantenen famílies: quan el seu pare va deixar la llar, una encara adolescent Norma Monserrat Bustamante Laferte va tocar per bars i carrers per portar diners a casa.
El seu salt a una fama potser prematura va arribar en part del concurs televisiu ‘Rojo fama contrafama’; va quedar tercera de la segona generació. Durant un temps, la seva identitat musical i artística va estar lligada al programa: el seu primer disc es va dir ‘La chica de rojo’; la seva primera pel·lícula (ha participat en algunes), ‘Rojo: la pel·lícula’, que no era la de Kieslowski, sinó una celebració semificcional del concurs en qüestió.
A finals del 2007, amb 24 anys, Laferte n’havia tingut prou d’aquesta classe de fama i es mudava a Ciutat de Mèxic per buscar la seva veritat artística. Va deixar els escenaris durant un temps per lluitar amb un càncer tiroide, i a la tornada va començar nova era com a Mon Laferte. El seu primer disc sota aquest àlies, ‘Desechable’, encara és un exercici mitjà titubejant; ella mateixa reconeix que conté moltes «còpies de còpies».
Mentre trobava la seva veu, va tornar a la tele com a jutge i mentora del ‘Factor X’ xilè i va arribar a provar sort en el metal com a vocalista de Mystica Girls. En el seu segon disc en solitari, ‘Tornasol’, del 2013, la barreja de gèneres (pop, rock, blues, electrònica) ja sona més natural i personal, però la col·lecció de partitures de ‘Mon Laferte, vol. 1’, del 2015, és bastant superior.
Els seus millors discos, sigui com sigui, havien d’arribar encara. Laferte té alguna cosa d’ànima vella i se sent a gust en el folklore, tant xilè com mexicà, que va explorar a la seva manera en el notable ‘La trenza’, del 2017. I amb igual autoritat va abordar el bolero a ‘Norma’, tan trista com ballable. Ja pot sentir-se ‘Chilango blues’, avançament d’un disc basat en el blues elèctric.
