Els Poligny, empolainats i sense bessones

«Un día tú, un día yo», cantava Julio Iglesias a l’Argentina de la dictadura militar acompanyat per les Trillizas de Oro. Les tres rosses de l’alta societat havien sigut virginalment batejades com a María. S’assemblaven tant que només es podien distingir pel seu segon nom, Eugenia, Emilia i Laura. «‘Un día tú, un día yo’», li responien les coristes aIglesiassobre els escenaris que van trepitjar cap al 1979 a Buenos Aires. L’espanyol tancava aquesta cançó d’intercanvis amb una amarga conclusió: «‘Siempre le toca a alguien perder’». El públic, essencialment femení, potser delirava.

Les Trillizas van ser fidels a un destí prefixat: totes es van casar amb jugadors de polo. Les seves vides van començar a girar al voltant dels camps, els cavalls i els rituals del llinatge agropecuari. L’associació ambIglesiasva quedar a penes com un llunyà episodi juvenil que va ser recordat recentment per una nova i fallida connexió entre l’excantant i l’Argentina.

Passa que les bessones del senyor Julio Victoria i Cristina Iglesias, anaven a celebrar, dissabte de la setmana passada, a París, el seu comiat de l’adolescència assistint a Le Bal, el Ball de Debutants, que se celebra cada any a l’hotel Shangri-La,, acompanyats per Nicolás i Iván de Poligny, dos comtes de 21 i 18 anys, respectivament, que no oculten la seva prosàpia argentina. Tots dos juguen a polo i han rebut part de la seva formació al Regne Unit. Iván, el més petit, va assistir també a la Cardenal Newman, una escola de l’elit empresarial argentina que va allotjar a les seves aules el president de dretesMauricio Macrii part del que va ser el seu equip de Govern.

De sobte, els argentins es van assabentar que hi havia dos comtes gallejant per Europa juntament amb la seva germana,Alexia de Poligny(19), en un esdeveniment en el qual convergeix l’alta costura, la filantropia i la vella tradició aristocràtica dels balls del segle XVIII a Anglaterra amb què se celebrava el pas de les nenes a l’edat adulta.

Escuts i llinatges

La Constitució argentina és taxativa al seu article 16: no s’admeten «prerrogatives de sang ni de naixement». Tampoc «furs personals, ni títols de noblesa». Més enllà del que assenyala el text fonamental, des de fa més d’un segle hi ha un reducte nobiliari que ha integrat, d’un costat, romanents de famílies aristocràtiques arribades des de Polònia, França, Espanya, Àustria, Txecoslovàquia o la Rússia dels tsars i, de l’altre, els matrimonis formats entre integrants de l’oligarquia argentina i homes i dones de sang blava.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

D’acord amb el diari ‘La Nación’, encara hi ha gairebé un centenar d’argentins que «si se’ls ho demana, poden exhibir títols, escuts i llinatges de les més ràncies monarquies europees». Solen tenir grans extensions de terra a la Patagònia, o les províncies de Buenos Aires i Córdoba. Els encanta la caça i el polo. De vegades es deixen veure a les gales del Teatro Colón, les festes del cercle d’Armas i el Jockey Club. En general no oculten una nostàlgia monàrquica i menyspreen els populistes. Una d’aquestes famílies era la del comte Guy de Poligny, que es va casar amb Letty Álvarez de Toledo i va morir al balneari uruguaià de Punta de l’Est fa cinc anys. Era l’avi de Nicolás, Iván i Alexia. 

Per tant, des del 2014 que la premsa de Buenos Aires no donava compte d’unDe Polignyfins que es va anunciar la presència dels nets de l’extint comte a Le Bal. Els homes havien d’acompanyar les bessonesIglesias. Però, com cantava el pare, «‘siempre le toca a alguien perder’» i es van quedar sense vetllada i amb el frac posat. Victoria i Cristina van arribar a la festa dels pocs acompanyades pel cosí Niccolo.  AAlexia de Poligny li va tocar llavors la responsabilitat de mantenir ben amunt el cognom. Ella va vestir un disseny d’Alexis Mabille. El seu ‘cavalier’ va ser Edoardo Bergamo Andreis.