Grammo Suspect: «L'homofòbia va arribar a l'Àfrica per culpa d'Europa»
La rapera i activista LGTBI ha hagut de fugir de Kenya amenaçada de mort per ser lesbiana
zentauroepp51194859 mas periodico grammo suspect191210135411
Grace Munene (illa de Lamu, Kenya, 1982) ha viscut entre Nairobi i Mombasa, fugint de l’assenyalament, de l’assetjament físic i de les agressions sexuals. El 2006 va ser segrestada per una desena d’individus de la secta mungiki que li van mutilar els genitals. Tres anys després, dos sicaris del Govern li van tallar les rastes. El 2012 va veure a la televisió la jove rapera kenyana Nazizi Hijri i es va animar a reivindicar els drets dels homosexuals a través de la música i va triar com a àlies Grammo Suspect.
–¿Què ha de témer una persona gai o lesbiana a Kenya?–
D’ entrada, la llei diu que si ets homosexual et poden condemnar a 15 anys de presó. Està definit així a l’apartat 162 de la nostra Constitució. I en el dia a dia vius continus casos d’assetjament sexual i fins i tot de violació per part de familiars i de gent pròxima. Ho fan, diuen, en un intent de curar la teva homosexualitat, signifiqui el que signifiqui això. I ningú els culparà per això.
–¿Per què ha hagut d’abandonar el seu país?
–El febrer, em vaig creuar al carrer amb un cap dels sungusungu, una organització de vigilants que treballa per a la policia de Kenya. Em va dir que en la comunitat de la qual s’encarregava no hi havia lloc per a les lesbianes. Dos mesos després, me’l vaig tornar a creuar en una carretera, em va agafar per les espatlles i va intentar tirar-me perquè m’atropellessin els cotxes. Em va dir que era l’últim avís i vaig haver d’anar-me’n.
–¿Recorda la primera vegada que va assumir que ser lesbiana podia posar en risc la seva vida?
–Ho vaig saber abans d’exterioritzar la meva condició de lesbiana. Em van atacar per primera vegada el 2004. Un grup d’homes em va abordar dient que jo era un home amb els pits operats. Em van obligar a treure’m la samarreta i quan van veure que els pits eren meus em van deixar. Un any després em va passar el mateix, però aquesta vegada em van pegar.
«El 99% de la meva família no em parla. Senten
que soc una vergonya»
–¿Com va reaccionar la seva família al conèixer la seva orientació sexual?
–El 99% no em parla. Senten que soc una vergonya i el mateix passa en altres famílies. Per això molts no surten de l’armari: temen afrontar un rebuig que els impliqui, per exemple, no poder continuar estudiant.
–A Kenya, ¿l’homosexual té dificultat per trobar feina?–
Si saben que ets gai, no pots treballar. Fins i tot si no has sortit de l’armari, però tens aspecte d’home femení o dona masculina, no te’n donaran. ¿Com sobreviuràs si no pots guanyar diners? Tampoc t’atenen en un hospital si el teu aspecte físic els fa sospitar que ets homosexual. Et fan fora.
–Vostè, no obstant, va fer un pas endavant.
–Soc una artista. La meva prioritat a la vida és la llibertat. Vull viure la meva vida i poder expressar-me. ¿Com podria cantar sobre els drets dels homosexuals mantenint la meva homosexualitat en secret?
–¿La decisió de cantar va anar junta a la d’explicitar la seva condició sexual?
–Vaig començar com a artista, però abans de compondre sobre la comunitat LGTBI ja parlava sobre justícia social en les meves cançons. El 2012 vaig entrar a Facebook i, buscant col·lectius de lesbianes, vaig contactar amb l’associació Out in Kenya. Em vaig oferir per fer una xerrada. Havia publicat el meu primer disc i vaig pensar que seria un bon lloc on vendre’l.
«Els meus avantpassats kikuiu tenien una paraula per referir-se als homosexuals: ‘oneki’. ¡Ningú inventa una paraula per a una cosa que no existeix!
–¿Com es va poder celebrar aquella trobada a Kenya?–
Va ser en un hotel de Nairobi. Es va anunciar a Facebook, però no explícitament com una trobada LGTBI. I van anar unes 500 persones que van explicar les seves experiències. Fins aquell dia només havia vist dos o tres homosexuals en tota la meva vida. ¡Va ser una sorpresa descobrir que a Kenya hi havia tanta gent com jo!
–Imagino que va ser un dia crucial.
–¡Estava molt il·lusionada! Per fi coneixeria la meva família LGTBI. Per fi podria ser jo mateixa. De fet, allà vaig conèixer la meva actual parella.
–¿D’on procedeix aquesta homofòbia a Kenya?
–Lesdues principals religions són la cristiana i la musulmana, i tant la Bíblia com l’Alcorà no aproven l’homosexualitat. Abans que els missioners arribessin, totes les tribus –i n’hi ha 42 a Kenya– la contemplaven. Diuen que l’homosexualitat és una aportació occidental, però també la Bíblia la van portar els blancs, ¿no? El problema és que no s’ensenya la història del nostre país a les escoles. El nostre sistema educatiu encara no ha sigut descolonitzat.
–Llavors, abans de colonització ¿no estava mal vista a l’Àfrica?
–Exacte. L’homosexualitat mai va ser un problema a l’Àfrica. El rei Mwanga II (governador de l’actual Uganda a finals del segle XIX) era obertament gai. Jo soc de la tribu dels kikuiu, i els meus avantpassats ja tenien una paraula per referir-se als homosexuals: ‘oneki’. ¡Ningú inventa una paraula per a una cosa que no existeix!
–Per tant, els països que van colonitzar l’Àfrica són els culpables que l’homofòbia s’hagi estès?
–La culpa original és d’Europa, que l’hi va traspassar als nostres governadors i aquests, als ciutadans. Si tots decidíssim posar un nou govern, ho aconseguiríem, però no fem res. Al nostre cap continuem sent esclaus. Tots som ignorants.
–¿Algun partit polític de Kenya proposa reformar aquesta llei?
–No. El 99% consideren l’homosexualitat un problema. Només he trobat una parlamentària, Esther Passaris, que recolza el canvi de l’apartat 162. Els polítics saben que qualsevol declaració contra l’homosexualitat els fa guanyar vots. En certa manera, utilitzen uns ciutadans contra d’altres.
–¿Les seves cançons poden sonar a la ràdio o la televisió del seu país?
–Impossible. El president del Consell de Filmografia controla la radiodifusió. I és la veu més gran contra els gais. Les meves cançons s’escolten, sobretot, a través de Youtube.
«És millor morir per voler viure que viure com si estiguessis morta. La meva prioritat és ser lliure per viure
com soc.
–En molts vídeos, els rapers africans surten envoltats de desenes d’amics, donant a entendre que és algú molt popular. En el de la seva cançó ‘My identity’
–Vaig haver de triar un lloc pel qual passés poca gent. I vaig haver de subornar un policia perquè em deixés gravar-lo. Pocs s’atreveixen a aparèixer als meus vídeos perquè no volen que se sospiti de la seva identitat sexual.
–¿Ha actuat molt a Kenya?
–Anys enrere cantava amb dues noies més. Ens dèiem ‘I Am Crew’ i anàvem a festes de la comunitat LGTBI. També he actuat com a solista, però l’última vegada va ser el 2014. I es pot imaginar què significa no poder actuar: és deixar de fer el que més m’agrada.
–¿Ha millorat la seva situació després de llançar-se com a rapera?
–No. Ha sigut pitjor, però no me’n penedeixo. Així soc lliure. És millor morir per voler viure que viure com si estiguessis morta. La meva prioritat és ser lliure per viure com soc. Si puc aconseguir-ho, em són igual les conseqüències. No anteposo la por. Soc un persona optimista.
–Abans d’arribar a Barcelona dormia a la platja. ¿Com va acabar-hi ?
–Com he dit, vaig haver de deixar la meva casa de Mombasa. Dormia dos dies en una platja i després me n’anava a una altra, perquè temps enrere havia treballat per allà de fotògrafa per a turistes i banyistes locals i la gent em coneixia. Havia d’assegurar-me que ningú em reconegués. Així he viscut fins que vaig conèixer Artists at Risk.
–¿Com va saber d’aquesta fundació de protecció d’artistes?
–Per la meva nòvia. Ella vivia a Nairobi, perquè estar amb mi a Mombasa era molt arriscat, però va venir només per portar-me la informació i va insistir que els escrigués. Ho vaig fer i van venir per mi. Ells van pagar el viatge de Mombasa a Nairobi, l’hostalatge i l’avió fins a Barcelona.
–Fa diversos mesos que està al Konvent.zero
–Moltíssim. He conegut gent formidable: la família d’Artists at Risk, la de No Callarem, la del Konvent.zero... He pogut fer més de 10 concerts, fer conferències... Ha sigut un somni fet realitat. ¡I he guanyat pes! Vaig arribar aquí molt feble. Pesava menys de 45 quilos i ara passo dels 63.
–¿Vol tornar a Kenya?–
Si em quedo més enllà del permís de tres mesos, no podré tornar al meu país i això limitaria la meva llibertat. D’altra banda, vull inspirar i encoratjar la gent que visqui la seva vida com desitgi, sense por, i si em quedés a Europa estaria transmetent el missatge que puc sortir de l’armari només perquè no visc a Kenya. Vull lluitar per tota la gent que plora suplicant ajuda però que no té veu. Per això vaig decidir cantar i fer el que faig.
Notícies relacionades–Si Europa va portar l’homofòbia a Kenya, ¿què hauria de fer ara?
–Pressionar perquè canviïn l’apartat 162 de la Constitució. I promulgar lleis que castiguin l’homofòbia. Per molt que Kenya ja no sigui una colònia, vivim en una fase de neocolonialisme i aquest assumpte hauria de formar part de l’agenda europea. ¡És l’agenda dels drets humans! De la mateixa manera que van pressionar al seu dia per instaurar aquesta llei homòfoba, poden pressionar per aconseguir el contrari. Si no va ser difícil llavors, no hauria de ser-ho ara.
