'Donetes': 23 escriptores parlen de com els va influir

La realitzadora Greta Gerwig ha aportat una mirada «combativa i feminista» a ‘Donetes’, el clàssic de Louisa May Alcott, que, el 1867, ja va rebentar el cànon de la senyoreta victoriana. En ocasió de l’estrena de la pel·lícula –el 25 de desembre–, 23 escriptores recorden la seva primigènia sintonia amb Jo March, la més silvestre de les germanes protagonistes, obstinada a ser novel·lista.

Maruja Torres

‘Donetes’ no em va marcar literàriament tant com en la seva posada en escena cinematogràfica (que antiga sona aquesta definició), sobretot perquè jo vaig començar llegint a Dickens de molt petita, i la novel·la de Louisa May Alcott em va deixar molta menys empremta. No obstant, veia una vegada i una altra la versió que Mervin LeRoy va fer el 1949; però tot i que m’identificava amb Jo, l’escriptora prefeminista, no m’agradava l’actriu June Allyson. Fins que van arribar, el 1994, Wynona Ryder, el meu millor Jo, i Susan Sarandon, la millor mare. Procuro veure-la per Nadal i ploro com una gossa d’aigua. Però plor de gust. Tant per la història com per les cretones de les butaques.

Carme Riera

El meu pare em va regalar el llibre quan tenia 10 o 12 anys, i em va encantar. No sé si ara m’agradaria tant, però en aquell moment el vaig trobar divertit, fresc, graciós, em va fer sentir que estava amb les protagonistes, vivint les seves vides. El vaig llegir amb ulls de la nena mallorquina que era, no amb els de l’escriptora que seria després, una cosa que en aquell moment no estava en els meus plans. Els temps han canviat molt. Les meves netes són ara molt petites, però no me les imagino interessades per aquest títol quan tinguin l’edat que jo tenia quan el vaig llegir. Les nenes d’avui viuen en un altre món.

Lucía Lijtmaer

Llegir ‘Donetes’ –i totes les seves continuacions– em va servir per haver d’aguantar les rialles dels companys de classe, que no entenien què li veia jo a una saga aparentment carrinclona i «per a noies». D’entre tots els ensenyaments, el que mai oblidaré és que decidir-te per l’art i l’escriptura –com Jo– et condemna a la pobresa.

Marta Sanz

Sospito que els records de ‘Donetes’ són més importants per a la generació de la meva mare que per a la meva. Tots dos neixen de la versió de la novel·la en la qual June Allyson encarna Josephine March. En la meva infància, la novel·la es col·locava al costat del que era cursi, candit, sentimental, tou, domèstic i de totes aquestes connotacions del que era essencialment femení de les quals els meus progenitors van procurar apartar-me’n, i que a mi em feien odiar per força el color rosa; després vaig entendre que calia treure la paraula ‘femení’, amb totes les seves implicacions, de l’àmbit del que és pejoratiu i que jo podia estimar el color rosa.

Tot i així, a moltes cases dels 70 sabien que el que era femení era el que estava marcat i, conseqüentment, a moltes nenes ens van educar com a veritables homes –arreglàvem aixetes, mai brodàvem– per no perpetuar diferències que sempre ens van col·locar en desavantatge. Malgrat la independència de Jo, creativa i colèrica –masculina–, tampoc he aconseguit entendre el caràcter trencador d’un text que, llegit d’adulta, em sembla un pamflet de propaganda religiosa trascendentalista. El que té de bo la novel·la és que treu a la llum moltes contradiccions. I això no està gens malament.

Lucía Etxebarria

El vaig llegir quan devia tenir 10 anys. Crec que totes les nenes que hem llegit aquest llibre ens enamoràvem del personatge de la Jo. Coses que recordo: haver de buscar al diccionari el significat de la paraula ‘escarlatina’. Malaltia erradicada, per cert, a Europa, però no als EUA, perquè allà no tenen sanitat universal. Aprendre que es podien vendre els cabells (la Jo els ven, per ajudar el seu pare malalt). Aprendre que també podies guanyar diners com a dama de companyia (jo vull que una tieta milionària em pagui per acompanyar-la en els seus viatges per tot el món) . Recordo que la Jo, almenys, no estava obsessionada a casar-se. Que tenia altres interessos: l’art, o l’aprenentatge, o la supervivència. Que l’autora creia en l’amistat entre l’home i la dona i en va escriure una de molt bonica: la del Laurie i la Jo. La recordo com una novel·la molt bonica, i de fet, a l’escriure això m’han vingut ganes de rellegir-la.

Espido Freire

‘Donetes’ va ser l’inici d’altres lectures inoblidables d’Alcott: ‘Aquelles donetes’, ‘Homenets’, ‘Els nois de la Jo’... Possiblement, es tracta de la millor saga sobre els somnis dels creadors i sobre com sobreviure-hi. Jo March era, per descomptat, la meva predilecta. Jo ja volia ser escriptora quan el vaig llegir. Però quan es transforma en Jo Baher, és quan de veritat em va ensenyar una cosa inoblidable.

Empar Moliner

Quan vaig llegir ‘Donetes’ i després, quan vaig veure la pel·li jo ja somiava ser una escriptora. Escrivia novel·les inspirades en Folch i Torres, que «enquadernava» gràcies a l’àvia (obligada a cosir-me les pàgines amb agulla per a la llana). Jo volia –suposo que com tots els meus col·legues– ser la Jo. Em semblava envejable tenir germanes (jo tinc cinc germans) que brodessin sabatilles i volguessin representar les obres de teatre que ella escrivia. Recordo molt el «¡Rodrigo, Rodrigo... Salva’m!».

Que es tallés els cabells per ajudar la família encara em va fer admirar-la més, perquè, és clar, jo volia tenir els cabells curts i a casa m’obligaven a portar una cua de cavall tan tibant ¡que no em va permetre tancar els ulls del tot durant tota la infància! En ‘Aquelles donetes’ es feia escriptora, però llavors, pel que recordo, patia molt per si el que escrivia «era bo». ¿Puc recordar els noms? Diria que sí. Jo, Meg, Amy i Beth.

Clara Sánchez

Vaig arribar tard a ‘Donetes’ perquè el títol em feia enrere. Em semblava pàmfil. En la meva adolescència demanava guerra, no germanetes repentinades que em semblava que no tinguessin res a veure amb mi. Vaig descobrir la novel·la d’adulta, quan els meus somnis d’escriptora ja estaven en marxa, i em va fer ràbia haver-me perdut durant tant temps la meva millor amiga: Jo.

Gemma Lienas

‘Donetes’ no va ser tan decisiu per al meu ‘jo lector’ com ho va ser ‘Celia, lo que dice’, d’Elena Fortún. Als 10 anys, em va impactar més l’esperit rebel de Celia que l’obediència i domesticitat de les ‘donetes’, exceptuant-ne Jo, no tan indòmita, no obstant, com pretenia Louisa May Alcott.

  

Elia Barceló

Gràcies a ‘Donetes’ i a Jo March, el meu model, vaig descobrir que no s’havia d’elegir entre ser escriptora i trobar l’amor, que es podien tenir les dues coses; i viure lluny sense perdre la família. Jo també me’n vaig anar, em vaig tallar els cabells, em vaig casar amb un estranger de llengua alemanya i soc escriptora. Profètic.

Alicia Giménez-Barlett

A mi, de petita, totes aquelles noies em semblaven una mica cursis, però envejava la seva sort. ¡Tantes germanes, tan unides, tan plenes d’alegria i de vegades de dolor autèntic! No obstant, hauria preferit que fos la mare la que fos a la guerra, em tirava més la figura paterna en aquell temps.

Emma Riverola

Sentir indiferència cap a una vivència que, atesa la unanimitat general, hauria de provocar entusiasme, se sol suportar en silenci. Vaig llegir ‘Donetes’ de petita. Em va fascinar Jo, la resta em va semblar un melodrama tediós. En aquells dies va arribar Pippi Langstrum a la televisió. A ‘Donetes’ no hi vaig tornar. Pippi encara em fa somriure. No l’hi expliquin a ningú.

Olga Merino

Josephine March s’enfila als arbres per llegir, l’horroritza la costura, lluita per la seva llibertat i s’atreveix a utilitzar la ironia. ¿Qui no va voler ser Jo als 11 o 12 anys? Aquesta lectura màgica també em va causar espant: quan Amy, la germana petita, li crema el manuscrit a la xemeneia. No m’hauria importat que s’ofegués patinant sobre el gel de l’estany.

Ángela Becerra

Quan amb 13 anys vaig llegir ‘Donetes’, mai vaig imaginar el que sembraria en mi. És possible que fos el que m’impulsés a escriure el meu primer diari i els que han vingut després al llarg de la meva vida. Va acompanyar la meva primera rebel·lia, que seria el germen de la feminitat que avui encapçalo. ‘Donetes’ és, malgrat semblar en primera instància un tractat de bon comportament i submissió masculina, un manifest contundent feminista. Jo encarna la rebel·lia que combat la submissió. La seva autora va ser una avançada en el temps. Buscava la igualtat intel·lectual i física entre homes i dones. La lluita continua...

Pilar Eyre

¿Quantes vegades l’he llegit? ¿100, 200? El llibre estava tacat de xocolata, les cobertes soltes, algunes pàgines socarrimades perquè de vegades llegia a la llum d’una espelma perquè els meus pares no em descobrissin... Jo era Jo, per descomptat, però també la domèstica Meg, la bulliciosa Amy, la lànguida Beth... El secret del seu èxit és que ‘Donetes’ són totes les dones que hi ha en nosaltres. I també algun home.

Rosa Ribas

Vaig arribar a ‘Donetes’ a contracor i a batzegades. Venia de les aventures dels Cinco, on era Jorge, la noia de cabells curts, que, com jo, hauria preferit ser un noi, perquè les nenes eren totes unes pàmfiles. Amb aquest bagatge, ¿com m’havia d’agradar un llibre que es digués ‘Donetes’? Doncs perquè allà m’esperava Jo, la lectora, la que vol ser escriptora, la que es talla els cabells per generositat, la que li té mania a Amy, la pàmfila, com jo l’hi tindria. I la que, profèticament, es casa amb un alemany. Però això llavors no ho sabia.

Marta Buchaca

Vaig llegir ‘Donetes’ en l’edició de l’Editorial Cadete, de tapa dura i verda. Però la imatge que tinc gravada és de la pel·lícula, que vam veure moltíssimes vegades amb la meva germana i la meva mare: Winona Ryder tallant-se un floc de cabells per vendre’l i aconseguir que la seva mare viatgés a veure el seu pare ferit a la guerra. Un dels actes d’amor més bonics de la ficció universal.

Mercedes Abad

No és només que, com va dir Cristina Fernández Cubas en el seu esplèndid pròleg en l’edició de Lumen, «totes volíem ser la Jo». És que jo vaig ser la Jo. Quan anava a tallar-me la cabellera, la meva mare, plagiant conscientment o inconscientment, em va dir les mateixes paraules que li van dir a la Jo quan es va tallar la trena: «Els cabells són la teva única bellesa». Pensant en la Jo, me’ls vaig tallar. Pensant en la Jo, tampoc em va fer tant mal quan em van dir xicotot. Els llibres sempre m’han fet molta companyia. A més, com a escriptora, la mort de la Beth m’ensenya que de vegades cal matar un personatge tot i que et tremoli la mà.

Care Santos

Em temo que no seré gens original: Jo March va marcar la meva infància. Em sentia totalment identificada amb ella: la noia que no se sent atreta per les mateixes diversions que agraden a les seves germanes i que prefereix viure entre llibres, o en un món inventat a la mida dels seus somnis. L’aspirant a escriptora i escriptora, finalment. Jo volia ser Jo March. Amb els anys, penso que la Jo em va donar un dels consells més importants de la meva vida com a inventora d’històries:  escriu del que coneixes, del que t’ha emocionat. És un consell que ella rep al llarg del llibre –i de la pel·lícula–, però que de fet rebíem les dues alhora.

També passats els anys, cada vegada que la meva afició a les plomes estilogràfiques, a les tintes de tota mena i als carregadors d’èmbol em fa portar els dits tacats de tinta, penso en Jo March. Ella també portava l’índex i el polze de la mà dreta bruts de tinta. Marca d’escriptor, penso. Ja veuen que Jo March segueix en mi, cada dia.

Pilar Aldón

Vaig llegir ‘Donetes’ fa molts anys i la vaig reprendre fa poc per completar l’epíleg de ‘Fruitlands’, moment en què em vaig adonar que allà seguien la força de la seva autora i la inspiració d’una Jo que escrivia i aspirava a no dependre de ningú. Vaig recordar que l’entusiasme i l’energia de la novel·la em van portar en aquella època a desitjar créixer i, sobretot, a voler ser en una altra part.

Blanca Busquets

El llibre em va semblar una delícia, i la pel·lícula la vaig haver de veure quatre o cinc vegades. Em va impactar el personatge de Jo, perquè ensenyava moltes coses sobre com una noia pot trencar motllos i tirar endavant amb un objectiu clar malgrat viure en un entorn poc favorable per a les dones. En certa manera, representava el que jo era en aquell moment, una joveneta que també escrivia i aspirava a fer una cosa diferent al que feien les noies que m’envoltaven. M’atreviria a dir que totes les dones escriptores ens identificàvem amb Jo.

Ángeles González-Sinde

És una de les pel·lícules de la infància que més em van impactar. Tot i que jo tenia les meves pròpies ‘Donetes’ a casa –la meva mare i les seves tres germanes, un univers de dones sense vestits bonics ni pentinats elaborats–, la ficció no hi feia atenció. ‘Donetes’ em va mostrar que els conflictes que em preocupaven a mi eren dignes de ser explicats a altres, fins i tot tenien la seva èpica. L’èpica de l’àmbit domèstic que no desmereixia gens de l’altra.

Aixa de la Cruz

‘Donetes’ va ser el llibre de la meva infància. Creia que la meva identificació absoluta amb la Jo era un senyal del destí: jo també seria escriptora. Vaig arribar fins i tot a tallar-me els cabells «com un noi» i a demanar a la perruquera que els guardés en una trena que jo, a diferència de la protagonista, no hauria de vendre. Simple fetitxisme.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Recordar la importància que va tenir per a la meva vocació aquella novel·la em dona una idea de com de poc comunes van ser en la meva formació com a lectora les novel·les escrites per dones sobre universos femenins en què les dones empunyaven la ploma en lloc de ser, simplement, objectes de la inspiració d’un home.

---

Coordinació: Teresa Cendrós, Núria Marrón, Juan Fernández i Núria Navarro.