L'últim milicià (de joguina)

Amb el seu puny alçat i el fusell a l’espatlla, aquest petit soldat va tenir centenars o milers de companys de milícia però, que se sàpiga, només ell ha sobreviscut a la doble batalla del temps i de la particular repressió que van patir les joguines republicanes.

En algun moment sense data, va tornar d’un exili desconegut per instal·lar-se en una vitrina al Museu del Joguet de Catalunya tot i que des de fa unes setmanes i fins al març estarà a l’IVAM de València acompanyant en una exposició un altre milicià molt més conegut, el de Robert Capa i Gerda Taro.

De les seves peripècies des que va sortir d’Alacant fins que va aparèixer a Figueres no se’n sap gairebé res, ni tan sols Josep Maria Joan, director i impulsor del museu empordanès, tot i que ell intueix quin va poder ser el seu camí, que inclouria dues parades a La Rioja.

«La peça la tinc des de molt abans que obríssim el museu, d’això n’estic segur. La tindrem des dels anys setanta. Pot ser que arribés del Bazar del Tío Primo a Arnedo, ja que hi anava molt amb el meu ‘dos cavalls’. Ells van comprar bona part de la càrrega d’un tren de joguines que a la guerra civil es va quedar aturat a Calahorra. Van subhastar tot el que hi havia dins i ells es van emportar moltes coses. M’imagino que va poder ser en algun dels lots que els vaig anar comprant», suposa.

Por de conservar-lo

Sigui quina sigui la seva història, si no és l’únic supervivent d’aquesta peculiar brigada no n’han de quedar gaires més, i si en queda algun estarà ben amagat, ja que la victòria del bàndol colpista deuria animar qui en tingués un exemplar a desfer-se’n. «La por era gran i la gent se’l va treure de sobre. No era una època per anar jugant. Tenim clar que, si en queda algun més, seran molt pocs», apunta el Joan.

De la mateixa opinió és el professor universitari José Ramón Valero, autor del llibre ‘Payá Hermanos. Historia Social de una industria juguetera’, que pensa també que «la por era tan terrible, que és difícil que en quedi algun altre».

Com a biògraf de la mítica empresa, Valero ha sigut qui ha pogut aportar una mica de llum sobre l’origen del milicià. La figura era en realitat la transformació del motllo d’un policia, que es fabricava abans de la guerra i que es va retocar per adaptar-se a l’objectiu propagandístic que requeria la nova figura.

L’ideòleg

Les seves investigacions i les seves converses amb antics treballadors apunten que el responsable de la seva fabricació va ser Raimundo Payá, net del fundador de l’empresa i fill del més gran dels tres germans (Pascual, Emilio i Vicente) que el 1905 es van convertir en propietaris de la llauneria que havia posat en marxa el seu pare, Rafael Payá. Aquest emprenedor va comprovar, mentre el calendari canviava de segle, que eren molt més rendibles les petites joguines que, sense grans pretensions, havia començat a fer d’alguns dels seus productes que les seves versions en mida real.

Raimundo Payá va entrar a treballar a la fàbrica el 1917 quan ell tenia 16 anys i la producció ja estava orientada a les joguines i la ganiveteria. Estudiava a València i va ser reclamat per la família davant de l’aparició al mateix Ibi d’un fort competidor: l’empresa Rico. Abans de l’esclat de la guerra, aquest jove va arribar a ser director de la secció de joguina d’una empresa que en aquells anys 30 era, sens dubte, una de les més grans i importants d’Espanya, si no la que més.

Col·lectivització

Pocs dies després del cop d’estat del 18 de juliol de 1936, les dues companyies van ser col·lectivitzades i unides sota el comandament de l’UGT. «Payá era llavors entre les més importants d’Espanya i possiblement era la més gran, tot i que Rico era més rendible», desgrana Valero.

Uns mesos després, el setembre de 1937, es van convertir en Cooperativa Rai i a l’estiu de 1938 la unificada companyia va passar directament a dependre de la Sotssecretaria d’Armament del Govern de la República. Era la Fàbrica núm. 27, que combinava la venda del nombrós estoc de Payá, que era de més d’un milió d’unitats, amb l’elaboració de material de campanya i bales de 7 mm, de les quals al dia es produïen entre 60.000 i 250.000 unitats.

La fabricació del milicià va ser l’única concessió del febril ritme de producció que es va implantar. Els torns se succeïen durant les 24 hores de cada un dels set dies de la setmana. Ni tan sols el 14 d’abril o l’1 de maig hi va haver descans, i de les seves màquines en van sortir també diverses tirades de pessetes i reals d’ús exclusiu a Ibi i que, com el milicià, van passar a ser material comprometedor després de la victòria de Franco.

Malgrat el canvi de producció i de direcció que es va imposar des de l’estiu del 36, Raimundo Payá va seguir a l’empresa i així va poder néixer el milicià. «Va estar tota la guerra treballant i va tenir un lloc de responsabilitat a l’empresa perquè era el mes hàbil tot i que el van mantenir allunyat de la direcció, imagino que perquè no pogués fer ombra», explica Valero.

Ell havia sigut ja el responsable del Cin Sonoro Rai patentat a sis països i un dels grans èxits comercials de Payá juntament amb el Bugatti, la moto Tuf-Tuf o els seus mítics trens elèctrics. «El van mantenir a la fàbrica perquè era el millor amb diferència i els que manaven llavors no en tenien ni idea», diu el seu fill, també Raimundo Payá. Quan se li pregunta pel milicià, els seus borrosos records amb prou feines li porten la imatge d’una antiga fotografia, però té la certesa que, si va sortir d’aquella fàbrica, va jugar amb ell.

Postguerra

El ‘bàndol de la victòria’ que Franco va firmar l’1 d’abril de 1939 va ser la particular sentència de mort d’aquest inofensiu milicià de llauna de 17 centímetres i uniforme blau amb rivets vermells. «Lògicament aquesta joguina no era un producte per a l’any 39. Tot el que fos comprometedor va desaparèixer, així que ara no està al mercat del col·leccionista i el que quedés en estoc a la fàbrica ho fondrien», apunta Carlos Salinas Salinas, autor de l’estudi ‘Juguetes en tiempo de guerra’.

Les possibilitats de supervivència passen principalment perquè algun sortís en un primerenc exili, perquè viatgessin alguns al tren aparcat a Calahorra o perquè algun dels seus companys sigui en una caixa tan amagada que encara segueixi oblidat en algun altell.

A l’acabar la guerra, els antics propietaris van recuperar una empresa sanejada, amb més màquines de les que tenien abans de l’esclat del conflicte i que, després d’uns anys de plets, va poder accedir als fons bloquejats de la Cooperativa Rai, tot i que la devaluació de la pesseta va reduir-ne el valor quan el 1944 va poder accedir-hi.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

El seu creixement es va disparar en les següents dècades però el 1985 l’empresa va entrar en suspensió de pagaments i va cedir els seus drets a una cooperativa de treballadors que durant uns anys van realitzar reproduccions de les seves joguines més emblemàtiques, sense que el milicià fos entre els escollits.

Els fons de Payá, 4.400 peces entre les quals tampoc hi ha rastre d’aquest soldat, van passar al Museu Valencià de la Joguina que es va crear en una part de les seves immenses instal·lacions. Per les seves finestres es pot veure una nau annexa que es conserva tal com era l’últim dia que va estar en marxa. D’aquelles polsoses taules va sortir l’última joguina de la República.