«L'únic que vull és saber on és la meva filla»

Va sentir el plor de la seva filla, l’anunci que havia nascut. Encara era a sobre de la taula de la sala de parts quan se li va acostar una monja que li va agafar la pell penjant del seu ventre buit i l’hi va retorçar. El dolor provocat, al costat de l’extenuació del part, van fer que Ann O’Gorman (a la foto que encapçala aquest reportatge) es desmaiés. I no va ser fins a dos o tres dies després, no ho recorda gaire bé, que va recobrar la consciència. Quan va despertar, una altra monja li va dir que tenia «un àngel al paradís», que la seva filla nounada havia mort. Estava terroritzada i no va aconseguir fer cap pregunta.

Corria el 1972 i, quan va donar a llum, Ann O’Gorman feia uns mesos que estava tancada a la Llar per a Mares i Nadons de Bessborough, situada a Cork, a la costa sud de la República d’Irlanda. Llavors tenia 17 anys. Una assistenta social l’havia orientat cap allà després de quedar-se embarassada. Li havia dit: «Les monges cuidaran de tu i del teu nadó».

La seva reclusió a la Llar de Bessborough era el resultat de la política d’«il·legitimitat», que va prevaler a Irlanda des de la seva independència del Regne Unit el 1922 fins a finals del segle XX. Aquesta política suposava la reclusió d’aquelles dones que es quedaven embarassades fora del matrimoni, i la posterior pèrdua de la custòdia dels seus fills «il·legítims» que, majoritàriament, eren encaminats cap a un sistema d’adopció forçada. 

‘Embarassos il·legítims’

Les llars per a mares i nadons eren els centres específics per a la reclusió de les mares solteres. Eren edificacions hermètiques que amagaven els «embarassos il·legítims» dels ulls de la comunitat, i on, una vegada nascuts, la «il·legitimitat» dels nadons s’exorcitzava a través d’un sistema secret d’adopció forçada. Una vegada en aquest sistema, els nadons guanyaven la condició de fills legítims dels pares adoptius. 

La gestió dels centres anava a càrrec de diversos ordes religiosos, però rebien finançament i estaven integrats en l’estructura de serveis socials de l’Estat. La Llar per a Mares i Nadons de Bessborough estava gestionada per les monges de l’orde del Sagrat Cor de Jesús i Maria.

Gairebé 50 anys després de passar per Bessborough, Ann O’Gorman, ara amb 66 anys, continua atrapada en el moment de la seva adolescència en què va ser reclosa, i busca les respostes a les preguntes que no va aconseguir formular després que li diguessin que la seva filla havia mort. Mai va arribar a veure el cadàver. ¿Realment va morir o van simular la mort de la seva filla per donar-la en adopció? El dubte ha torturat Ann O’Gorman durant tota la seva vida. I la continua torturant mentre continua buscant les respostes.

Pecadores

Ann O’Gorman va néixer el 1953 al comtat de Limerick, al centre del país, en una família pobra. Era una més entre nou germans. Als 15 anys, el seu pare va començar a abusar d’ella. La mare, preocupada, va trucar a la policia, que, en comptes de detenir el pare abusador, va recloure Ann O’Gorman en una bugaderia de l’ordre de les Germanes de la Magdalena, on va ser obligada a cuidar nens.

Quan en va sortir, tenia 17 anys i va començar a treballar de mainadera amb una família. Es va enamorar del pare dels nens que cuidava: «Vaig tenir sexe sense estar casada i en aquells temps no es podia», explica Ann O’Gorman. I es va quedar embarassada. Irlanda era un país dominat per la moral catòlica. «El meu embaràs es considerava un pecat. Així ho veien el capellà, els veïns, la meva família... No tenia on anar, així que li vaig demanar ajuda a l’assistenta social, que em va encaminar a la Llar de Mares i Nadons de Bessborough». Els següents mesos de reclusió van ser el malson que ha marcat per tota la vida Ann O’Gorman.

«Quan vaig arribar a Bessborough, les monges em van posar amb les altres noies. Estaven molt tristes. Quan algun nadó sortia en adopció, vèiem plorar i cridar sense consol la mare. Era molt trist». I continua: «No ens deixaven parlar entre nosaltres. Tampoc ens deixaven utilitzar el nostre nom. A l’arribar-hi ens atorgaven un nou nom i ens deien les tasques que havíem de fer. Estàvem ocupades durant tot el dia. Les monges ens tractaven com si fóssim el dimoni. Als seus ulls érem pecadores. Érem escombraries». 

Reclusió

La maternitat fora del matrimoni mai va estar tipificada com un crim a cap part del Codi Penal irlandès. Però el disseny institucional dels serveis socials oferia com a única sortida possible per a les mares solteres sense recursos la tancada a les anomenades Llars de Mares i Nadons. 

Una vegada dins, les dones no en podien sortir fins que el seu fill fos adoptat. Els períodes de reclusió podien arribar als tres anys. Hi ha documentats, fins i tot, casos de dones que es van passar tota la seva vida en aquests centres des que hi van entrar sent adolescents. Era comú que les dones que aconseguien escapar-ne fossin perseguides per la policia, i una vegada detingudes, eren tornades a les llars de mares i nadons. 

Tancades, les dones embarassades eren obligades a fer treballs forçats dins de les ‘llars’. Durant tots els mesos que va passar reclosa a Bessborough, Ann O’Gorman va estar sempre ocupada: «Des que em llevava fins que em ficava al llit estava treballant. Ja fos a la bugaderia, fregant terres, polint-los o en qualsevol altra ocupació. A més de treballar, ens obligaven a assistir a missa i resar». Fins i tot immediatament després de parir la van obligar a treballar: «Em van posar a la guarderia, alimentant els nadons». 

La vida dins de les llars de mares i nadons bategava al ritme imposat pels ordes religiosos que s’encarregaven de la seva gestió. A més de la Llar de Bessborough, les Germanes del Sagrat Cor de Jesús i Maria tenien sota control els centres de Castlepollard i Sean Ross. Al conjunt d’Irlanda operaven 14 llars de mares i nadons, en la gestió de les quals també van participar els ordes de les germanes del Bon Auxili, les germanes de la Caritat de Sant Vicenç de Paül i les germanes de la Misericòrdia.

El tracte de les monges a les noies era humiliant. L’ambient a les ‘llars’ era d’una penitència imposada. El silenci era obligatori, el menjar escàs, hi havia poca calefacció a les instal·lacions i qualsevol acte no aprovat per les monges era reprimit amb càstigs. La severitat era norma; Ann O’Gorman recorda que «no hi havia amor. Fins i tot no hi havia amor per als nadons nounats. Era molt dur».  

Mortalitat infantil

Quan naixien, els nadons eren separats de les seves mares i agrupats a una ala del centre destinada a la guarderia. Les mares només hi tenien accés durant un temps limitat al dia. Les cures que rebien eren mecàniques. Se’ls alimentava a l’espera que fossin adoptats. Les cures mèdiques eren també escasses, cosa que provocava una alta mortalitat infantil. Més de 900 nadons van morir a la Llar de Bessborough des que es va fundar, el 1923, fins ben avançats els anys 90. 

Ann O’Gorman segueix amb el dubte de si la seva filla és entre les víctimes de Bessborough. En el registre del protocol de part s’afirma que després del naixement d’una «infant femella vivent», el «nadó no plora i no respon al tractament» i «mor després de 20 minuts». L’escrit entra en contradicció amb el relat d’Ann O’Gorman, que recorda el moment en què va sentir el plor de la seva filla.

Al certificat de defunció de la seva filla consta que va morir el 24 de juny de 1972 a causa d’una atelèctasi, o col·lapse pulmonar, la causa del qual es deu a la condició de prematura, fet que també entra en contradicció amb el que afirmava el certificat de naixement, en el qual s’especifica que la gestació va ser completa.  

La falsedat documental va ser una pràctica comuna. Noelle Brown, nascuda el 1965, és un dels milers de nens provinents de les llars de mares i nadons que van ser adoptats. Els errors deliberats, les omissions i les censures en la documentació relativa a les seves primeres setmanes de vida amaguen la història dels seus orígens. 

Sempre va pensar que havia nascut el 1965 al comtat de Dublín. Això és el que creien els seus pares adoptius, era el que estava escrit a la seva partida de naixement. La família mai li va amagar la seva condició d’adoptada. I no va ser fins als 35 anys que Noelle Brown va sentir la necessitat de traçar la història dels seus orígens biològics. Després de mesos de recerca, li va arribar un paquet d’informació que posaria del revés les seves certeses. Una nova partida de naixement va deixar clar que no tenia a res a veure amb la que fins aleshores havia manejat. Noelle Brown no havia nascut a Dublín, com creia, sinó que ho havia fet a la Llar de Mares i Nadons de Bessborough.

Evitar el rastreig

Després descobriria que els nens adoptats provinents de Bessborough, situat al comtat de Cork, eren entregats als pares adoptius amb partides de naixement firmades al comtat de Dublín. Una estratègia deliberada per dificultar el rastreig dels orígens dels adoptats, per evitar el contacte entre mares, tancades de forma forçada, i fills, obligats a ser entregats en adopció. 

A diferència de la resta dels ciutadans, les persones adoptades a la República d’Irlanda no tenen garantit el dret a l’accés als seus registres de naixement. Aquesta falta de garantia jurídica obstaculitza la recerca dels orígens biològics del col·lectiu, que deixa en mans de la bona voluntat dels funcionaris de les diferents agències d’adopció irlandeses. 

Al certificat de naixement de Noelle Brown provinent de Bessborough hi havia censurat el nom de la seva mare biològica, però li van confirmar la seva identitat, i li van fer saber que feia nou anys que estava morta. Sobre el pare biològic, li van explicar que no tenien dades relatives a la seva identitat. L’únic contacte que li quedava de la seva família biològica era el de la seva tia, la germana de la seva mare morta. Així que es va posar en contacte amb ella a la recerca d’algú que l’ajudés a traçar un dibuix dels seus orígens. 

«La meva tia em va dir que una vegada va anar a visitar la meva mare a Bessborough i se la va trobar agenollada, embarassada de mi, fregant el terra». Noelle Brown explica: «Era un lloc horrible, fred i cruel. Crec que ho va passar molt malament, com totes les dones que hi van viure». 

A través de la seva tia, Noelle Brown va conèixer altres persones que havien format part de la vida de la seva mare. Mitjançant els seus relats, està mirant de compondre un retrat, que mai aconseguirà completar: «Tot el que sé de la meva mare és a través de tercers. Però és molt difícil construir-ne el perfil perquè se’m va denegar la possibilitat de conèixer-la. Em van arrencar de la seva custòdia, i quan vaig saber qui era, ja estava morta. Mai tindré la possibilitat d’asseure’m davant la meva mare i mirar-la als ulls».

La gran dificultat per reunir les peces que donin una imatge completa de la seva existència és la condemna que pateixen les persones que van tenir la vida modificada pel seu pas per les llars de mares i nadons. Les mares que hi van parir tenen dificultats per saber on són els fills que els van ser arrencats. Les nenes i nens que hi van néixer han de lluitar per obtenir informació sobre els seus orígens. 

Investigació

La resposta de l’estat irlandès a l’escàndol ha sigut la posada en marxa d’una Comissió de la Veritat per investigar els crims comesos en els centres de reclusió de mares solteres i l’esquema de les adopcions forçades. La Comissió sobre les Llars de Mares i Nadons va començar a investigar el 2016 i s’espera que el 15 de febrer del 2020 en publiqui l’informe final. 

Maeve O’Rourke és una advocada que lluita en favor dels drets de les persones adoptades. Ha sigut una de les directores del Projecte Clann, a l’informe final del qual fa un recompte exhaustiu dels crims que envolten la detenció forçada de les mares solteres i posterior entrega en adopció dels seus fills. La preocupa que no s’arribin a depurar totes les responsabilitats, que la investigació de la comissió es quedi curta: «Sembla que les proves que estan recopilant es mantindran en secret, fora de l’abast del públic. L’informe final que publiquin serà una narració. La seva narració. La ciutadania no tindrà la capacitat de contrastar-la amb les proves recollides». 

«Si es fan públics els documents, es demostrarà la culpabilitat de l’Església catòlica i de l’Estat. En última instància, l’Estat no vol gastar als tribunals els diners necessaris per fer front als milers de litigis que aquesta assumpció de responsabilitat provocaria», afegeix la lletrada. 

Informe de l’ONU

L’Alt Comissariat dels Drets Humans de l’ONU ha mostrat la seva preocupació sobre aquesta qüestió. La comissària especial Maud de Boer-Buquicchio va publicar un informe en què afirmava: «S’han negat els drets dels supervivents de les llars de mares i nadons al ser-los negat l’accés als registres i la informació en mans de l’Estat i els ordes religiosos. La reparació proporcionada fins ara és insatisfactòria. És temps de curar el que continua sent una ferida oberta».

Fa tres anys, Noelle Brown va descobrir que l’organisme encarregat de la seva adopció, el Sacred Heart Adoption Board, la va mentir el 2002 sobre la identitat del seu pare biològic. En realitat, l’havien mantingut oculta. La nova font d’informació provenia de Tusla, l’actual Agència Irlandesa per a la Família i la Infantesa, que durant anys ha estat centralitzant tots els arxius relacionats amb les adopcions a Irlanda, que abans estaven en mà dels ordes religiosos i els diferents organismes estatals implicats. 

Tusla li va dir a Noelle Brown que sabien qui era el seu pare i li van enviar un arxiu per demostrar-l’hi. Però al document el nom del pare apareixia censurat. Va reclamar i li van respondre que si volia saber-ho s’havia de posar en la cua d’espera de dos anys i mig. Han passat ja tres anys des d’aleshores i encara no ha rebut resposta: «No hi ha pau quan fa 17 anys que lluites per una informació que és reservada. Tinc un sentiment de vergonya que penja sobre mi per ser considerada il·legítima encara. Els meus drets continuen negats. Em sento devastada per velles mentides que em mantenen buscant respostes».

Pel seu costat, tampoc Ann O’Gorman descansa. I el cap li continua donant voltes entorn de la seva filla desapareguda. L’endemà que la monja de la Llar de Bessborough li digués que tenia «un àngel al cel», el juny de 1972, des de la finestra de la seva habitació va veure sortir de l’edifici dos homes, un carregant una caixa a l’espatlla, l’altre amb una pala a la mà. Es dirigien al petit cementiri privat que les monges del Sagrat Cor tenien als terrenys de Bessborough. ¿Anaven a enterrar la seva filla?

Fa pocs anys, va arribar a les mans d’Ann O’Gorman un vell mapa de 1949-1950, provinent del fons Cassini de mapes històrics, en què es detallen les instal·lacions de Bessborough. A la cantonada sud-est hi ha marcada la llegenda Children’s Burial Ground, que traduït al castellà significa Cementiri de Nens. La posició al mapa coincideix amb la direcció que van agafar els dos homes per, potser, enterrar la seva filla.

La Comissió d’Investigació de les Llars de Mares i Nadons acaba de publicar un informe sobre els enterraments a les llars investigades. Dels més de 900 nadons que van morir a Bessborough, només es té constància de la localització d’unes 60 tombes. Les restes de més de 800 petits segueixen en parador desconegut. La Comissió considera que és altament probable que estiguin enterrats en algun punt dels terrenys de Bessborough. Però com que «no s’ha trobat cap evidència física sobre la localització, la Comissió no considera factible excavar en un terreny tan ampli».

La llegenda negra que envolta el complex de Bessborough ha portat l’orde del Sagrat Cor de Jesús i Maria a voler desfer-se de la seva propietat. Estan demanant 12 milions d’euros pel complex, situat en una de les zones nobles de Cork, amb gran potencial immobiliari. El pla urbanístic local de l’àrea de Mahon de la ciutat de Cork contempla els terrenys de Bessborough, en concret la part est de la propietat –on estaria el Cementiri dels Nens– aptes per a l’ús residencial. 

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Les víctimes de Bessborough estan en contra de qualsevol desenvolupament fins que no s’aclareixi on són enterrats els nadons desapareguts. No volen que es construeixi un estrat més per consolidar l’oblit. Ann O’Gorman està segura que els més de 800 nadons desapareguts estan enterrats allà, tot i que no està segura que la seva filla sigui entre ells. Als 66 anys continua buscant i s’aferra a qualsevol pista: «El meu únic objectiu en la vida és saber on és la meva filla. La falta de respostes em tortura. Només vull saber. De vegades penso que està morta i d’altres que és viva. La meva ment no descansa».