Terol ja existia

En les eleccions del 10 de novembre, Terol va entrar amb aquest nom al Congrés dels Diputats. Tomás Guitarte, de 58 anys i arquitecte, va aconseguir un escó per Terol Existeix després que 80 plataformes ciutadanes el designessin cap de llista de l’organització, fundada a finals de 1999, i que es defineix com un «moviment ciutadà, espontani, plural, independent i obert a totes les organitzacions socials».

Gràcies a Guitarte i al seu decisiu vot en la investidura de Pedro Sánchez, Terol, que abans només apareixia en els telenotícies quan informaven de les temperatures gèlides a la capital o a Calamocha, ha adquirit un gran protagonisme. Però abans Terol ja existia, i tenia, i té, molts atractius.

Terol és una de les províncies més representatives de l’Espanya buida, junt amb Sòria, Conca i Zamora. Una Espanya que l’inventor del concepte, Sergio del Molino (‘La España vacía’, Turner, 2016), defineix així: «Hi ha dues Espanyes, però no són les de Machado. Hi ha una Espanya urbana i europea, indistingible en tots els seus trets de qualsevol societat urbana europea; i una Espanya interior i despoblada, a la qual he anomenat ‘Espanya buida’. La comunicació entre totes dues ha sigut i és difícil. Sovint semblen països estrangers l’un de l’altre. I, no obstant, l’Espanya urbana no s’entén sense la buida. Els fantasmes de la segona són a les cases de la primera».

Integrada en part per paisatges desèrtics, un erm on es gela la sang als hiverns llargs, durs i secs (el rècord a la capital està en els -22,5 graus del 26 de desembre del 2001), Terol és una província amb una despoblació aclaparadora. Més gran que la Comunitat de Madrid i que el País Basc, està habitada per només 133.850 persones (xifra del 2018), amb una densitat de nou habitants per quilòmetre quadrat, més baixa que al Sàhara.

És una de les cinc províncies més despoblades d’Europa i no deixa de perdre població. Tots els anys, des del 2009, ha disminuït el cens, amb rècord de pèrdua el 2015: 1.955 habitants menys.

Aquesta situació de despoblació i desemparament va ser la que va provocar el 1999 el naixement de Terol Existeix per reivindicar inversions, assistència sanitària i escoles, comunicacions, equilibri territorial; en suma, un moviment –com els nascuts a Sòria i Zamora– en certa manera semblant al dels ‘armilles grogues’ a França, tot i que sense recórrer mai a la violència. Però les reivindicacions –la queixa per l’abandonament, pel tancament de serveis essencials– eren les mateixes.

La despoblació, no obstant, ha acabat amb la gent, però no amb el paisatge, que, malgrat les zones desèrtiques, ofereix a tota la província molts al·licients, que una campanya promociona ara amb el lema ‘Jo vaig a Terol’ per respondre als atacs que ha rebut el moviment Terol Existeix a causa de la seva posició política. Les comarques de Serra d’Albarrasí, el Maestrat, Gúdar-Javalambre i el Matarranya són els més atractius per al turisme per la bellesa dels seus pobles i els seus paisatges. Allà hi ha les set localitats que la província aporta a la llista dels pobles d’Espanya amb més encant.

Bells llocs

Albarrasí encapçala tots els rànquings dels pobles més bonics d’Espanya. Situada dalt d’un penyal rocós, banyada pels meandres del riu Guadalaviar, és una localitat medieval d’origen àrab amb l’alcàsser i les muralles que envolten la població fins al cim del penyal i amb una catedral, la de Sant Salvador, del segle XVI.

Al Maestrat, destaquen Cantavella i Mirambell. El primer, en terra de barrancs i guerres carlines, a gairebé 1.300 metres d’altitud, és la capital de la comarca, amb una bonica plaça porticada on es troba l’ajuntament, l’església de l’Assumpció i l’antic Hospital de Sant Roc. El segon, Mirambell, emmurallat, allotja diversos palaus renaixentistes molt ben conservats. Cal visitar l’arc del Portal de les Monges, l’església de Santa Margarida, l’ajuntament i les restes del castell. Mirambell ha acollit diversos rodatges cinematogràfics, entre els quals el de la pel·lícula ‘Terra i llibertat’, de Ken Loach, sobre la guerra civil espanyola.

 

A la comarca de Gúdar-Javalambre hi ha Puertomingalvo i Rubiols de Mora.

Puertomingalvo és una població també emmurallada, entre barrancs, on destaquen l’ajuntament, el castell, l’Hospici Poma i les ermites de Sant Bernabé i Santa Bàrbara.

Rubiols de Mora és un conjunt que reuneix joies com l’ajuntament, els palaus Vilasegura i Creixell, l’antiga col·legiata de Santa Maria Major, el convent de les Carmelites, la Casa dels Lleons, el barri del Campanar, els carrers de Sant Antoni i José Gonzalvo i la plaça del Carme.

Al Matarranya, una comarca que viu una explosió turística, amb activitats com el senderisme i l’acampada, és imprescindible visitar el Parrissal de Beseit, a la serra dels Ports, i els dos pobles amb encant que hi ha: Calaceit i Vall-de-roures. Calaceit enganya si el visitant es limita a passar per la carretera, perquè a la part baixa és un poble anodí. No obstant, cal pujar la part alta per admirar la plaça d’Espanya, l’Ajuntament, les capelles de la Verge del Pilar i de Sant Antoni i l’església de l’Assumpció.

Vall-de-roures s’imposa pel seu impressionant castell, que domina el pont medieval sobre el riu Matarranya, el portal de Sant Roc, l’ajuntament i l’església de Santa Maria Major. A només 10 quilòmetres, hi ha la Freixneda, que aviat pot convertir-se en el vuitè poble amb encant de la província, un conjunt historicoartístic amb l’ajuntament renaixentista del segle XVI, el palau de la Comanda i l’església parroquial com a edificis destacats.

Patrimoni de la Humanitat

Terol (35.000 habitants), la capital de la província espanyola menys poblada, té el menor percentatge de població entre 15 i 29 anys i el més gran de persones majors de 65, cosa que il·lustra el drama de la despoblació i l’envelliment.

Val la pena visitar-la sobretot perquè compta amb el conjunt d’art mudèjar més important d’Espanya, amb monuments patrimoni de la Humanitat tan rellevants com l’església de Santa Maria i les torres del Salvador, Sant Martí i Sant Pere. Destaca també l’Aqüeducte dels Arcs, l’obra d’enginyeria més gran del Renaixement a Espanya.

Coneguda per la icona de la plaça del Torico, amb la font construïda el 1858, des dels anys 90 és una destinació del turisme interior per la seva oferta cultural i festiva, com el festival musical La Vaquilla del Ángel (a mitjans de juliol) i la commemoració dels amors tràgics de Diego de Marcilla i Isabel de Segura, els Amants de Terol.

El tercer divendres de febrer, milers de terolencs i visitants recorren els carrers i les haimes instal·lades vestits amb vestits d’època per recordar la llegenda.

Terra de dinosaures

Un altre motiu per atreure el turisme és el parc Dinópolis dedicat als dinosaures, que conté restes trobades a la província, on hi ha set subseus, a més de la de la capital. Més de tres milions de persones –180.000 l’any passat– han visitat el parc des de la seva creació el 2001.

La Setmana Santa és també un focus cultural i turístic, sobretot a Calanda, on centenars de confrares trenquen l’hora el Divendres Sant, així com en altres localitats, com Alcanyís, que integren la Ruta del Tambor i del Bombo. A Calanda, a més, pot visitar-se el centre cultural dedicat al cineasta Luis Buñuel i assaborir els famosos préssecs amb denominació d’origen.

Notícies relacionades

Sí, existim

Terol té futur

Els productes més celebrats de la gastronomia turolenca són el pernil de Terol, el primer amb denominació d’origen a Espanya, que data de 1984, el be (‘ternasco’) i el cabrit rostit, les migas i la sopa d’all.

Terol és, així mateix, la més gran i gairebé única reserva a Espanya de tòfona negra, i una província productora d’un excel·lent oli d’oliva a les comarques del Baix Aragó i el Matarranya. Terra de formatges procedents de la ramaderia ovina i cabruna, el més original és el tronxon d’ovella.