Erdogan 'construeix' el seu llegat

Sota una cúpula enorme, la més gran que han vist mai, dos homes parlen de Turquia i dels seus enemics. Al recinte, hi ha un silenci sepulcral: només se’ls sent a ells dos.

–Aquest lloc és molt important –diu el primer, guàrdia de seguretat. Demostra que tots els turcs som darrere del nostre president. Que quan volem fem coses espectaculars.

–És clar, és clar... És impressionant, respon el segon, un turista.

–Hi ha molts països que estan en contra nostre. Turquia té molts enemics. I aquest lloc demostra que som forts. Que ningú pot amb nosaltres».

–Ja ho entenc. Mai havia vist res així.

Després, continuen parlant de la grandiositat de l’edificació, però, al cap de poc, una dona els interromp: és una altra guàrdia, que recorre el recinte demanant a les dones que abandonin la sala, que vagin al pis de dalt per seguir la pregària, perquè allà, a la sala central de Çamlica, la mesquita més gran de Turquia –i una de les més noves–, durant la pregària, només hi pot haver homes.

El guàrdia i el turista assenteixen, callen i s’acosten al mihrab, on hi ha l’imam. Comença la crida a l’oració. Hi ha, en total, unes 200 persones; moltíssimes per ser un dijous al matí. Però semblen poques: el lloc és tan descomunal que omplir-lo és gairebé impossible.

Silueta mastodòntica

Tot va començar amb un somni d’Erdogan. «Construirem a la muntanya de Çamlica una mesquita gegant. L’hem dissenyat perquè es pugui veure des de tots els racons d’Istanbul», va dir el president turc –llavors primer ministre– el 2013, abans que comencessin les obres. Van acabar, finalment, el març del 2019: des d’aleshores, el lloc està obert al públic.

El que va prometre, ho va complir: la mesquita de Çamlica, amb capacitat per a 63.000 persones, és ben visible. La seva silueta mastodòntica sempre és allà: domina, com un trofeu enorme en una prestatgeria buida, el paisatge sencer del costat asiàtic de l’estret del Bòsfor.

«Aquest lloc no és funcional. Ni ho vol ser» –diu Bülent Batuman, professor d’arquitectura urbana de la Universitat de Bilkent. No és accessible; ningú l’omplirà. És només un llegat que Erdogan vol deixar a Istanbul. Marcar la seva empremta a la ciutat».

Hi ha més coses. Çamlica, a part d’un lloc on anar a sadollar la set de religió, és, també, un complex amb un museu d’art islàmic, una llibreria, una galeria d’art i un centre de conferències. Al soterrani, perquè el lloc és lluny de tot i envoltat d’autopistes, hi ha un pàrquing amb capacitat per a 3.500 cotxes. Çamlica és molt més que una mesquita.

«Quan l’AKP [el partit d’Erdogan] va arribar al poder el 2002, va distribuir els recursos públics entre els seus, cosa que va crear una nova elit rica, conservadora i molt religiosa. Era gent que va guanyar molts diners en molt poc temps –explica Ahmet Ersoy, historiador i professor de la Universitat del Bòsfor. Com passa amb tots els grups socials emergents, necessitaven algun tipus de legitimitat, així que es van enganxar a la nostàlgia otomana per mostrar-se, a ells mateixos, com a part d’aquesta elit antiga. Això els va donar un cert sentiment d’identitat».

«Estan interessats en el component islàmic de l’Imperi i la seva història de dominació mundial. Així que utilitzen el passat otomà per proclamar-se, a ells mateixos, com els veritables hereus de la tradició islàmica. Això és el que Erdogan té al cap. I ell, en aquesta revolució cultural, es creu l’elegit», continua Ersoy.

Çamlica té, en aquest procés, un paper destacat.

Fins fa 15 anys, a Turquia, l’espai públic el dominaven les antigues elits seculars del país. Però ara, d’altres de noves pugnen per ocupar el seu lloc.

Islam a Taksim

Senol es coneix Taksim com si fos la sala d’estar de casa seva: per alguna cosa hi ha estat anant cada dia –o gairebé– des de fa 20 anys per vendre-hi castanyes. «Oh, no té res a veure. La plaça ha canviat moltíssim. Abans, per allà passaven els autobusos», diu, i marca, estenent el braç, cap al nord de Taksim.

«Per allà anaven els cotxes –afegeix, aquesta vegada assenyalant al monument de la Independència de la República, a l’oest del seu carro. Era una rotonda. La veritat, abans la plaça estava molt millor, sobretot perquè hi havia més espai. També era més verda. Ara sembla un desert d’asfalt».

Passat el monument al qual assenyala l’home hi ha, no obstant, el canvi més gran que experimentarà la plaça Taksim. Allà, a velocitat supersònica, perquè les prioritats són clares, el Govern turc està aixecant una altra mesquita enorme. La construcció de l’edifici està prevista que acabi l’estiu del 2020.

El missatge és clar: el centre, el punt de referència, ja no és la república sinó l’islam. «Taksim, des de la creació de Turquia el 1923, sempre va ser el mostrari del país. Era el focus de l’activitat política: on passava tot el relacionat amb la modernitat, cosa que volia ser l’Estat», explica Batuman. «Avui és una espècie de centre. Si alguna cosa passa a Turquia, passa a Taksim. I precisament per això, Erdogan utilitza la plaça com l’aparador de la seva nova Turquia: un país global i líder del món musulmà», analitza.

Redefinir el passat

«Per la seva enorme càrrega simbòlica, el Govern ha actuat molt agressivament per transformar i destruir Taksim –considera Ersoy. La idea és simple: reescriure la història, eliminar-ne els elements republicans i injectar-hi referències al passat imperial otomà. I aquí, clar, hi entra la nova mesquita».

La construcció, quan obri, tindrà espai per a 2.500 persones i serà, a més, una victòria enorme per a Erdogan. Els islamistes, a Turquia, la reclamen des dels anys 60. Quan Erdogan va ser alcalde d’Istanbul, el 1994, la va intentar construir, però no va poder.

Ara, per fi, ho ha aconseguit. «N’estic encantat. La que hi ha al costat és una capelleta molt petita; no era suficient per a tota la gent que hi ha aquí», se n’alegra Senol.

«No feia falta fer-la tan descomunal. Si haguessin fet una remodelació de la mesquita actual, hi hauria estat a favor. Però no així», diu Hatice, una jove que ha viscut tota la vida al barri on és la plaça. La seva mare, explica la noia, és molt religiosa i està entusiasmada amb el nou edifici. Ella, no. «Beyoglu abans era un lloc intercultural, amb gent de tots llocs i creences. Jo el recordo així. Ara ja no ho és: l’han destruït», diu, queixant-se.

Complex d’inferioritat

Erdogan vol, quan deixi de governar Turquia, que els turcs el recordin no com un president més sinó com el més important.

Va camí d’aconseguir-ho: ja ha governat més temps que el pare fundador de la pàtria, Mustafa Kemal Atatürk. «Erdogan –diu Andrés Mourenza, coautor de la biografia del president turc ‘La democracia es un tranvía’ –té un cert complex d’inferioritat perquè ve d’una extracció social humil. Des de la seva arribada al poder, ha treballat perquè el seu llegat el sobrevisqui i per mitjà seu pugui mirar d’igual a igual les grans famílies turques».

I no només és qüestió de mesquites: per tot Turquia, durant els últims anys, desenes d’escoles primàries i secundàries han sigut batejades amb el nom del president turc. També té erigida, en el seu honor, la Universitat Recep Tayyip Erdogan. L’estadi de l’equip de primera divisió Kasimpasa –el barri d’Istanbul on va néixer Recep Tayyip Erdogan– es diu, oh, sorpresa, Recep Tayyip Erdogan. Recep Tayyip Erdogan és omnipresent.

Però les mesquites, totes construïdes a l’estil otomà, són les seves preferides. «Ell veu com tots els grans sultans de l’Imperi van deixar a Istanbul grans mesquites i la seva empremta. I ell es creu igual. No pot ser menys», afirma Batuman. «A la península històrica d’Istanbul –afegeix Ersoy–, hi ha aquesta silueta gloriosa, i Erdogan ha deixat molt clar que vol formar-ne part. Es defineix a si mateix com una autoritat gairebé sultànica. I vol confirmar la seva legitimitat per ser-ho. Per això ha construït la mesquita de Çamlica».

Gairebé totes les noves mesquites, per deixar clar el missatge i que ningú es confongui, són construïdes sempre iguals: una gran cúpula central envoltada de semicúpules més petites, totes cobertes de planxes de metall fosc. Flanquejant l’edifici i el pati davanter, els minarets: sempre estrets i altíssims, posats en vertical com bolígrafs sense caputxa per poder escriure-li, així, algunes paraules boniques al cel.

És, sempre, el mateix estil: el que va idear l’arquitecte més gloriós en el moment més gloriós de l’Imperi otomà –al segle XVI–, Mimar Sinan. Aquí és on apunta Erdogan: equipara, a través de l’arquitectura, els seus anys de mandat als millors anys de dominació otomana d’Europa, quan Suleyman el Magnífic i els seus geníssers van assetjar Viena i van estar a punt de conquistar-la.

«El que està passant és que un home s’està connectant a si mateix a un llinatge dinàstic, i això em sembla vergonyós –opina Ersoy. I, d’altra banda, totes aquestes construccions estan fetes sense gaire recursos: l’arquitectura que promou Erdogan és buida i és molt pastitx, una cosa que va molt bé amb aquest nou fenomen global populista del qual forma parteix. Walter Benjamin ho va definir com l’estetització de la política, que es converteix en una cosa molt superficial i cosmètica; un espectacle que no té contingut però que captura els pensaments de la gent».

«I això és el que passarà amb la mesquita de Çamlica –continua. Pot ser que acabi sent una mesquita molt popular entre els turistes, però si el que vols fer és una mesquita que recordi l’arquitectura otomana clàssica, has de saber sobre arquitectura otomana clàssica. No és suficient copiar i enganxar al teu ordinador».

La pregària, mentrestant, ha acabat ja i, a poc a poc, els 200 homes que resaven a Çamlica van abandonant la mesquita.

Abans que se’n vagin tots, un turista turcoalemany atura un altre home i li demana que li sostingui el telèfon. «Sisplau, senyor, serà només un segon».

–Miri, gravi així, fent una panoràmica. Que es vegi tot, i després m’enfoca a mi. Jo em col·loco aquí.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

El desconegut assenteix amb el cap, agafa el mòbil i prem el botó vermell:

 –¡Hola, família! Aquest matí he anat a Çamlica. És una autèntica barbaritat. ¡Quina passada!