Judy Garland: l'estrella maltractada

Dorothy saltironeja al llarg d’un sinuós camí de rajoles grogues amb un vestit blau, els cabells recollits en unes trenes i una cistella penjada del braç, acompanyada d’un espantaocells que anhela un cervell, un lleó necessitat de valor i un home de llauna a la recerca d’un cor. Per a molts de nosaltres, el nom de Judy Garland continua associat al seu personatge a El màgic d’Oz (1939), la pel·lícula que va rodar amb 16 anys. Però el biopic ‘Judy’, que arriba als cines divendres que ve, ofereix una imatge molt diferent de la icònica estrella de Hollywood.   

 

La nova pel·lícula passa gairebé completament per alt els anys de glòria de la seva protagonista per centrar-se en una sèrie de concerts que Garland va fer a Londres des de finals del 1968, en un últim intent de guanyar els diners necessaris per poder reunir-se amb els seus dos fills petits, Lorna i Joey Luft. Ens la mostra irreparablement maltractada per una vida tumultuosa marcada per l’addicció, l’abús i la depressió, insegura de si podrà enfrontar-se al públic; no sap que pocs mesos després morirà de sobredosi, als 47 anys. Li dona vida Renée Zellweger, que és un còctel errant de nervis, ansietat i fragilitat, una dona capaç de fer el millor concert que ningú hagi vist mai però també d’esfondrar-se sobre l’escenari. 

Mentre la retrata, i malgrat que sobre el paper tracta un assumpte del passat, Judy parla directament al nostre present. En primer lloc, perquè la vida de la seva heroïna exemplifica moltes de les converses que Hollywood ha tingut des de l’octubre del 2017, quan es va descobrir una llarga i silenciosa epidèmia d’abusos sexuals en el seu si; en segon lloc, perquè mig segle després Garland continua sent un símbol per a les comunitats LGTBI de tot el món.

El monstre Louis B. Mayer

Per ajudar a explicar les circumstàncies de la seva protagonista, la pel·lícula barreja les escenes londinenques amb flashbacks que rememoren la seva adolescència durant els anys 30 i 40, quan el cap dels estudis MGM, Louis B. Mayer, la va portar a dalt de tot. Avui dia Mayer és considerat principalment un pioner en l’ús de la metodologia rapaç que el moviment #MeToo va deixar al descobert: se servia del seu poder per prostituir actrius joves, controlava la seva vida personal i les obligava a avortar si ho considerava necessari i encobria escàndols recorrent al xantatge i l’extorsió. A les dones que no complien els amenaçava d’arruïnar-li la carrera o la dels seus éssers estimats. Us sona familiar, ¿oi?

Durant el rodatge d’‘El màgic d’Oz’, Garland va ser humiliada sistemàticament a causa del seu pes i el seu aspecte –Mayer li deia «la meva petita geperuda»– i obligada a seguir una dieta estricta de sopa de pollastre, cafè i cigarrets. Se li administrava un assortiment tòxic de pastilles que durant el dia li donaven vitalitat i li treien la gana i durant la nit l’ajudaven a dormir.

El seu ritme de treball era tan intens que sovint se li donaven injeccions d’adrenalina per evitar que defallís. I, a part de tot això, era víctima habitual dels tocaments, no només de Mayer, sinó, pel que sembla, també dels actors que encarnaven els ‘munchkins’ d’Oz. En la biografia que va deixar sense publicar, Garland assegurava, així mateix, que també havia sigut agredida per almenys un altre executiu de Hollywood, el qual no anomenava.

 

Drogues i alcohol

La seva trajectòria posterior va estar plena de crisis psicològiques, excessos amb les drogues i l’alcohol, embolics públics amb finals tràgics, intents de suïcidi –el seu tercer marit, l’empresari Sidney Luft, va assegurar que durant els seus 13 anys de matrimoni la diva havia intentat treure’s la vida una vintena de vegades– i una creixent mala reputació que la va convertir en persona non grata als estudis. A mitjans dels 60 estava completament arruïnada.

El cas de Garland és un recordatori dels horrors que les dones han patit al llarg de la història de la indústria cinematogràfica, des dels temps de Shirley Temple i fins que, fa poc més de dos anys, actrius com Ashley Judd, Angelina Jolie, Gwyneth Paltrow i Uma Thurman van treure a la llum els abusos patits per Harvey Weinstein quan estava al capdavant dels estudis Miramax i era un dels homes més poderosos de Hollywood. Sobre Zellweger, al seu dia protagonista d’èxits de Miramax com ‘Chicago’ (2002), ‘Cold Mountain’ (2003) i la saga ‘Bridget Jones’, ha corregut el rumor que va accedir a prestar favors sexuals al productor a canvi d’una ajuda professional. Ella ho ha negat.

Icona gai

A través d’una de les seves subtrames, Judy recorda el vincle especial que Garland va crear i va mantenir amb el públic gai. Els seus concerts eren dels pocs llocs, a més dels bars, en els quals els homes homosexuals es congregaven en les dècades dels 50 i els 60. L’afecte que la comunitat gai sentia cap a ella era tan gran que hi ha qui considera la seva mort com el punt d’origen del moviment modern a favor dels drets LGTBI: els disturbis de Stonewall van començar a Nova York la nit del seu funeral quan membres del col·lectiu homosexual i trans es van rebel·lar contra l’assetjament policial. La teoria ha sigut rebatuda per historiadors del moviment.

Sofriment

¿Què va fer de Garland una perenne icona gai? En part potser perquè havia sigut educada per un pare homosexual i per haver desenvolupat el desafortunat hàbit de casar-se amb homes que preferien altres homes –va ser el cas de dos dels seus cinc marits, Vincente Minnelli i Mark Herron. No obstant, la connexió és més profunda. Garland va créixer entre adults que li deien que no tenia el físic adequat, i que no podia ser la persona que en realitat era. I al llarg de la seva vida va sobreviure a la discriminació, la marginació i el sofriment constants; per a certs sectors de la comunitat homosexual, aquest historial la converteix en una d’ells.  

Al llarg de la seva carrera, Zellweger també ha sigut sovint considerada una icona gai, però aquesta no és la seva única similitud amb el personatge que podria proporcionar-li el seu segon Oscar –el primer el va obtenir gràcies a ‘Cold Mountain’. Ella també sap què això de ser utilitzada i posteriorment rebutjada per la maquinària de la indústria. Després d’assolir el cim a principis de l’última dècada, ha passat la major part dels anys posteriors, no només patint dificultats per trobar papers decents, sinó també sent objecte d’escarni sexista per part d’una part de la premsa del cor obsessionada amb el seu pes i les seves cirurgies plàstiques. Això la va fer abadonar el cine durant sis anys. 

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

A ‘Judy’, doncs, l’artista retratada i la que la retrata es troben, i en el procés queden clars els danys col·laterals que, mentre fabrica mites, Hollywood pot causar als éssers humans que hi ha al darrere.H