Mary Kaldor: «Si Europa col·lapsés, hi podria haver una nova guerra global»

La britànica Mary Kaldor té 73 anys i –almenys– dues ànimes. La primera (cronològicament) és la de l’activista, membre d’organitzacions pacifistes com Ciutadans de Hèlsinki (Helsinki Citizens), que va ajudar a fundar i va estar molt activa contra les fratricides guerres sorgides als 90 per l’enfonsament de l’antiga Iugoslàvia. La segona és la de l’acadèmica i referent europea per a l’anàlisi dels conflictes i la seva gestió.

Va irrompre primer en escena amb la seva teoria sobre el final de les ‘velles guerres’ anteriors als 90, que van donar pas a les ‘noves guerres’ d’avui, en què ja no hi ha regles, la divisió en dos únics bàndols contendents ha quedat obsoleta i l’estratègia és obtenir el poder sembrant por i odi. Teories que primer van ser rebudes amb algunes crítiques, però que no han perdut vigència, i que se sumen a les seves reflexions posteriors sobre la necessitat d’una doctrina de seguretat per a Europa, plasmades a l’‘Informe Barcelona’ (redactat amb motiu del Fòrum Universal de les Cultures, el 2004).

Després d’haver desenvolupat experiències amb les Nacions Unides i a l’Stockholm Internacional Peace Reasearch Institute, Kaldor dirigeix el programa d’investigació de societat civil i seguretat de la prestigiosa London School of Economics. EL PERIÓDICO l’ha entrevistat amb motiu de la inauguració de la Biennal Arxipèlag Mediterrani (BAM) de Transeuropa, un festival organitzat per European Alternatives i celebrat fa unes setmanes a Palerm (Itàlia).

El 1999 va publicar ‘New and old wars’, en què, entre altres conclusions, feia èmfasi que, a partir dels anys 90, es va difuminar la distinció entre la guerra i la delinqüència organitzada. ¿Què queda avui d’aquella anàlisi?

–Diria que avui aquella realitat és molt més evident. Al principi em van criticar molt pel llibre, deien que era inapropiat l’ús del terme ‘noves guerres’ quan al món des de sempre s’han produït drames com la neteja ètnica. Això és cert, però el que jo vaig observar és que en els nous conflictes hi havia elements nous, a l’estar involucrats grups moguts més per la violència en si mateixa que per la victòria militar, als quals l’extremisme els ha resultat funcional. Aquestes ‘noves guerres’ es produeixen en situacions de fallida dels estats i tenen tendència a estendre’s en l’espai i el temps.

–¿És el que està passant a Síria i Líbia, per exemple?

–Exactament; Síria i Líbia són dos conflictes que tenen aquestes característiques.

–¿Quina creu que va ser la seva aportació a l’anàlisi dels conflictes? 

–En aquell moment, vaig voler ressaltar que els mètodes tradicionals [per concloure els conflictes] ja no funcionaven a causa de les mutacions en la naturalesa de les enfrontaments. S’ha demostrat que les intervencions militars poden provocar més violència, i que l’assistència humanitària, desgraciadament, de vegades ha acabat en mans d’algun bàndol i que els processos de pau han acabat contribuint a legitimar alguns grups armats. És el que va passar als Balcans [durant les guerres dels 90] i, com dic, està passant actualment a Síria.

–En un assaig seu recent, va citar el drama dels migrants que són a la frontera entre Mèxic i els Estats Units, com un símptoma mòrbid del nou desordre mundial. ¿Ho pot explicar? 

–Antonio Gramsci ja ho va dir: «La crisi consisteix en el fet que el món vell està morint i el nou no aconsegueix néixer, en aquest interregne sorgeixen tota una sèrie de símptomes mòrbids». És això el que veig jo. Estem en una transició del vell model industrial basat en els combustibles fòssils i en el consum massiu, i ens movem cap a una cosa que encara no ha nascut.

–¿Som en una mena de llimbs, llavors?

–No sé si en diria ‘llimbs’, però, sí, hi ha persones que intenten prendre i exercir el poder utilitzant tota mena d’ideologies extremistes: el nacionalisme, el racisme... Això té conseqüències molt perilloses per a la societat. Sembla que som incapaços de reformar les nostres institucions per trobar maneres de viure millors que les que tenim ara.

–¿Què la preocupa en concret del rumb que està prenent la societat?

–Bé, soc britànica i, per tant, estic profundament preocupada pel ‘brexit’. Em preocupa des d’un punt de vista personal, és clar, perquè estic molt implicada amb Europa i adoro la llibertat de moviment. És horrible que ens la treguin. Però també em preocupa que el Regne Unit es divideixi. És un procés que està creant moltes tensions i crec que Escòcia pot acabar independitzant-se i hi pot haver una unificació d’Irlanda del Nord amb la República d’Irlanda, o una nova guerra. Estic molt preocupada per la meva societat.

–¿Està convençuda que el que planteja és una possibilitat real?

–Encara tinc esperances que això no passi, però amb el ‘brexit’ activat és completament inevitable. A Escòcia hi haurà un segon referèndum i es faran independents o hi haurà una guerra o la unificació d’Irlanda.

–El ‘brexit’ també és un gran desafiament per a la Unió Europea. 

–Sí, es podria desencadenar una nova guerra global si Europa col·lapsés. Hi ha molts senyals d’això: les actituds identitàries, el capitalisme depredador, la violència masclista... Són altres característiques de les noves guerres. Alguns d’aquests conflictes, com els de Síria i Líbia, han portat a la desintegració dels estats i és difícil que tinguin un final. El ‘brexit’ també comparteix algunes d’aquestes pulsions. Tot i que ara no hi hagi bombardejos o soldats, hi ha hagut una gran pujada de delictes d’odi i una galvanització d’alguns moviments. A més, es postula una àmplia desregulació en matèria social i mediambiental. I tot això serà molt més fàcil fora de la UE. 

–¿Per què la ultradreta està avançant tant a Europa?

–L’enorme desconfiança cap a les institucions polítiques ha produït extremistes de dreta i esquerra a tot arreu. Això també és part del que deia Gramsci quan parlava dels ‘símptomes mòrbids’. Els estats ja no són capaços de donar-nos el tipus de protecció que creiem que és bàsic per a qualsevol contracte social, i hi ha una enorme frustració per la percepció que no podem influir en les seves polítiques. La conseqüència és que les persones s’estan movent en diverses direccions, sense saber quina és la solució, però sí conscients de la seva frustració i que ja no estan disposades a acceptar el terme mitjà.

–En els seus assajos i llibres, insisteix en el paper de la societat civil. No obstant, en els últims temps, s’han viscut xocs fortíssims entre els estats europeus i les oenagés, que diuen que la seva feina es criminalitza.  

–La societat civil no és el mateix que les oenagés. Dit això, és així, això està passant a Rússia, a Turquia... 

–També al Mediterrani...

–També al Mediterrani i al Regne Unit, on la legislació per a les organitzacions benèfiques ara és molt més estricta. D’això se’n diu ‘autoritarisme suau’. Sí, l’espai en què es poden moure les oenagés és més petit que abans. 

–¿Què opina de les recents protestes ciutadanes a països com l’Iraq, el Líban i Xile?

–Estic tan preocupada com emocionada pel que està passant en aquests països. El que passa a Xile ho he seguit bastant de prop. Estic amb ells. Jo també seria al carrer protestant si fos allà. Però, d’altra banda, estic preocupada, perquè les protestes poden portar a noves guerres. En el cas del Líban potser no, ja que, després dels horrors del conflicte civil, avui hi ha menys predisposició per tornar a aquesta violència tan brutal. Em sembla molt interessant que els joves s’estiguin manifestant i que rebutgin el sectarisme. Això és meravellós. Potser tenen èxit justament perquè ningú vol cap altra guerra.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

–¿Quines són les guerres en curs que més la preocupen?

–Síria, el Iemen i el Congo. I també em preocupa el fet que el Dret Internacional Humanitari encara està dissenyat per fer front a les velles guerres i no a les noves.