L'Imperi britànic que ens agrada

Hi ha un període clar en què el Regne Unit en general i Londres en particular es converteixen en el centre del món: la llarga era victoriana (1837-1901, els anys del regnat de Victòria, també emperadriu de l’Índia des de 1877 fins a la seva mort). Època infame i gloriosa a parts iguals, va tenir la sort que el seu costat infame es va transformar en gloriós per una cultura, majorment literatura i premsa, sovint en comandita, més poderosa que la seva Armada (els HMS, inicials d’‘His/ Her Majesty Ship’) i la seva marina mercant (aquests ‘clippers’ imbatibles) juntes.

‘A contrapel’, novel·la publicada pel francès Joris-Karl Huysmans el 1884, ofereix un exemple meravellós d’això que hem dit i de pionera anglofília, aquesta simpatia de caire religiós pel britànic que a partir de la dècada de 1960 empenyeria milers i milers de joves de tot el món a acceptar gustosament esllomar-se com a rentaplats, ‘au pairs’ i altres treballs brossa amb tal de sobreviure a Londres.

Lliçó de crítica cultural 

El duc Jean Floressas des Esseintes, alter ego de Huysmans, decideix a ‘A contrapel’ entregar-se a una vida d’asceta exquisit després d’anys de dissipació. A tal efecte es condiciona un refugi amb tot allò necessari per a la satisfacció dels sentits i l’intel·lecte. L’home és feliç al seu niu mentre dicta una lliçó magistral de crítica cultural, si bé ocasionalment li sobrevé algun atac de melancolia. 

Llavors passa una cosa impensable: la lectura de Charles Dickens l’impel·leix a emprendre un viatge a Londres. La pluja parisenca s’afegeix al combustible dickensià i desfila davant els seus ulls «un Londres plujós, colossal, immens, fent olor de ferro fos i de sutge de fàbrica, i fumejant sense parar al mig de la boira».

El somieig de Des Esseintes prossegueix: «Fileres de molls s’estenien fins a perdre’s de vista, atapeïts de grues, d’argues, de farcells de mercaderies, en què pul·lulaven eixams d’homes enfilats sobre els pals o asseguts a cavall sobre les vergues, mentre que a baix, als molls, altres homes apareixien inclinats, i amb el cul elevat empenyien barrils que feien rodar fins als cellers».

De camí a l’estació de tren, Des Esseintes s’atura en una llibreria, una taverna i una fonda angleses de París. Estimulat per libacions d’amontillat i ale, el seu cervell continua projectant la pel·lícula d’un Londres monstruós, febril i fascinant. Tan satisfactòria és la fantasia en què s’ha sumit que decideix girar cua i tornar al seu fortí per no emportar-se un desengany amb el Londres real.

Tot això ho aconsegueix solet Dickens, un portent, sí, però que no estava ni de bon tros sol en la conversió de la boira contaminada, el Tàmesi putrefacte, la misèria, el tumult, els erms gelats i tants altres elements en principi repel·lents en elements d’un fresc irresistible (en què també abundaven confortables singularitats illenques). Una plètora invencible d’escriptors va ajudar a construir aquest imaginari en l’era victoriana i més enllà.

Comunió nacional

Notícies relacionades

100 motius pels quals sempre estimarem el Regne Unit

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Avancem gairebé 60 anys, passant per alt dues guerres mundials i la pèrdua de colònies, i ens plantem al 1959, any de publicació de ‘Principiantes’, novel·la de Colin MacInnes que funciona com a pòrtic d’entrada en l’era pop. Que és bàsicament la conquista d’identitat i alegria per part d’una joventut els pares de la qual van entregar «sang, esforç, llàgrimes i suor» en la segona guerra mundial, com va exigir el primer ministre Winston Churchill. Sense obtenir després res a canvi. Una joventut que ha crescut en un país trist i socialment immòbil, amb la devastació causada pels ‘blitz’ de la Luftwaffe encara molt present, particularment a la capital. La música és el vehicle principal per aconseguir identitat i alegria, i a partir d’aquell moment es converteix en una cosa sagrada al Regne Unit. Amb els Beatles al capdavant, tornen a dominar el món.

Nou salt temporal. A ‘El corazón de Inglaterra’ (2019), Jonathan Coe examina les tensions socials i les intencions polítiques que van conduir al ‘brexit’ a partir del microcosmos familiar i d’amistats del protagonista, algú molt semblant a ell. La novel·la és una cirurgia precisa dels fets. El 2012 ja hi ha indicis que alguna cosa va malament, però Coe relata un episodi de comunió nacional: la cerimònia d’inauguració dels JOCS OLÍMPICS de Londres del 2012, edificada sobre una cultura genuïnament popular. I no només al Regne Unit. L’homenatgem amb 100 motius per estimar-la eternament.