La nova vida d'un innocent condemnat

El mar. Allà se sent lliure, lluny de tot. De tots. No suporta gaire bé els espais tancats o atapeïts de gent. Vol mirar lluny, a un horitzó sense límits, sense obstacles, sense reixes. Sovint agafa la bicicleta, la baixa des del seu pis a un carrer de trànsit intens de Palma de Mallorca i es dirigeix al port, pel carril bici que discorre al costat del Mediterrani. S’atura, s’asseu a les roques, en un mur o en un banc, i es posa a mirar. I a pensar. I a somiar.

«Allà hi ha el meu futur. La meva feina, la meva vida», diu Romano van der Dussen, mentre el sol hivernal llampurneja a l’aigua. I, amb orgull, afegeix: «Ja puc dir que soc patró d’embarcació d’esbarjo».

Al costat del mar es va aturar la seva vida, el setembre del 2003. El jove holandès, de 30 anys llavors, acabava de sortir de la platja de Fuengirola, localitat on residia des de feia un temps, quan dos policies el van interceptar al carrer i el van arrestar. Van der Dussen no tornaria a trepitjar el carrer fins al cap de 12 anys i mig, després d’un periple per set presons espanyoles, víctima d’un de les grans errors judicials de les últimes dècades.

L’última presó on va estar empresonat va ser la de Mallorca i allà va decidir quedar-se a l’obtenir sobtadament la llibertat l’11 de febrer del 2016. «Tampoc és que tingués on anar i per sort el pare Jaume Alemany em va acollir uns quants mesos a la seva parròquia». Mallorca li encanta i és allà, al costat del mar de nou, on ha refet la seva vida, tot i que no sense dificultats.

Continua l’eterna lluita judicial, perquè la seva innocència sigui completa. A l’holandès el van condemnar per agressions, robatoris i una violació a tres dones, en una mateixa nit d’agost del 2003 a Fuengirola, en tres llocs molt pròxims l’un a l’altre. 

Errors i contradiccions

Va clamar per la seva innocència des del principi, els seus advocats d’ofici van cometre errors, no hi havia proves físiques, però a base de testimonis contradictoris va ser condemnat a més de 16 anys de presó. Després quedaria provat, a través de l’ADN, que l’autor de la violació havia sigut un conegut violador i assassí britànic, Mark Dixie. Segons la primera sentència del ‘cas Van der Dussen’, les tres agressions van ser comeses pel mateix autor, però al declarar-lo innocent d’una, la violació, el Tribunal Suprem no el va absoldre de les altres dues, al no existir proves noves.

«Així que oficialment continuo figurant com a autor de dues agressions a dones. Quan busco feina i l’empresari rastreja a Google el meu nom, veu tota la meva història i pot ser que li entrin dubtes», lamenta Van der Dussen, que intenta lluitar contra l’estigma de ser un exconvicte.

L’estigma i, més encara, el trauma. El d’haver estat a la presó com un violador, rebutjat pels altres presos, durant llargues èpoques a la cel·la d’aïllament com a protecció de les agressions. Porta la creu d’haver passat entre els 30 i els 42 anys entre reixes. El més fàcil, diu, hauria sigut seguir en aquell món una vegada fora de la presó, ja que quan va sortir de presó no tenia res.

«Pel carrer et vas trobant antics companys de cel·la o galeria que et demanen o ofereixen coses, però sempre m’he mantingut lluny d’aquest ambient», confessa.

Bona gent

Ho va aconseguir amb ajuda de gent bona, gent imprescindible en la seva recuperació i reintegració. Com el pare Alemany, capellà de la presó. O en Maarten, un empresari holandès, que al conèixer el seu cas li va pagar, entre altres coses, el lloguer d’un pis. O en Gerard, un emprenedor nàutic que l’ha ajudat en el llarg trajecte per treure’s el diploma per poder patronejar barcos. O els amics que va fer al primer bar on es va asseure a prendre una cervesa després d’haver quedat en llibertat. O els seus advocats Silverio García, de Madrid, i l’holandesa Rachel, que va aconseguir la prova exculpatòria al Regne Unit. O l’ambaixador d’Holanda a Madrid, que el visitava i li trucava per telèfon per saber com li anava. Però, sobretot, la seva nòvia, que va conèixer a la presó; ella el visitava com a voluntària d’una ONG dedicada a fer la vida més suportable als presos. 

«En Romano era diferent d’altres presos», diu ara ella. La dona prefereix mantenir-se en un segon pla; no tothom accepta la seva relació amb un exconvicte. «Veia que tenia capacitats. Era una persona que mai perdia l’educació, malgrat estar tants anys entre reixes. I malgrat la injustícia de la qual era víctima». Ella ha sigut l’àncora de Romano van der Dussen en aquests quatre anys en llibertat. «M’ha corregit quan em feia falta», agraeix ell. «I no ha sigut fàcil per a ella, que de vegades també tinc els meus moments de nerviosisme i d’enuig». «Però se li nota que està millor que abans, està més calmat», replica la seva nòvia.

Ajuda psicològica

Va ser ella que el va posar en contacte amb dos psicòlegs. Un per ajudar-lo a superar els traumes de la seva joventut, el seu pas per internats, on va patir abusos. De jove, la seva vida no va ser fàcil. Va cometre petits furts i va anar de mal en pitjor. Al final, va deixar Holanda per buscar a la Costa del Sol, on treballava de cambrer, un futur. Un altre psicòleg l’ha tractat de les seves difícils seqüeles per l’estada a la presó.

Seqüeles que ara, en algun moment, li causen problemes. «De vegades, parlo molt fort, molt alt», exemplifica Van der Dussen. «A la presó, has d’alçar la veu per fer-te sentir, perquè no et trepitgin». I sí que la seva veu pot arribar a intimidar. En algun restaurant, el cambrer li ha hagut de demanar que abaixés el to. De fet, la veu li va costar la seva primera feina, de recepcionista en un hotel. «Era amable amb els clients, els informava de llocs interessants a Mallorca, però de vegades la meva manera de parlar els espantava». Una manera tosca, tot i que en un castellà fluid. O en holandès, anglès o alemany, idiomes que domina.

«Havia d’acostumar-me a no utilitzar les mateixes paraulotes que a la presó», recorda rient, tot i que li costa riure; poques vegades se li endevina un somriure. Ni tan sols quan és feliç, amb la seva nòvia, en un bonic lloc de retir a la costa mallorquina.

Patró de barco

Pitjor porta ser en llocs amb molta gent. Una presentació, una festa, una cua del supermercat, un aeroport. «Em poso a suar, vull sortir fora, no suporto ser allà dins, m’atabalo. De vegades, he hagut de baixar d’un autobús. Per això m’agraden tant els barcos i, com a capità, estar sol a la meva cabina».

L’alcohol va ser al principi un fidel company per oblidar les misèries de la presó, juntament amb els porros. Però es va adonar que, per treballar, havia d’abandonar aquests hàbits. Ara passa llargues temporades sense beure. «Hi ha cerveses sense alcohol que estan bastant bé», diu, fent broma.

El que més li costa és trobar sentit als dies, que són llargs quan no té res a fer. Van der Dussen vol treballar, vol guanyar-se la vida, ocupar el seu temps. L’Estat li va pagar una indemnització de 147.000 euros pel temps que va passar innocent a la presó: pels tres anys i mig de la violació de què va ser absolt, però res pels altres nou anys. Amb aquests diners ha pagat el seu advocat i ha saldat deutes contrets quan va sortir en llibertat sense res a la butxaca. Ara, la justícia li reclama grans quantitats pels costos processals dels recursos presentats i no guanyats. «Però no em rendeixo: anirem al Tribunal Constitucional», anuncia l’holandès.

La seva millor inversió han sigut els euros gastats en un any d’estudis per treure’s tots els diplomes possibles per ser capità d’embarcació d’esbarjo.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Els exàmens els va fer en anglès; els teòrics, en una aula a Holanda; els pràctics, al port de Palma. «Van ser molts dies fent maniobres al mar. La primera vegada vaig suspendre pels nervis, però després vaig aprovar amb facilitat». Amb orgull, ensenya el carnet internacional, expedit l’octubre de l’any passat per la Royal Yacht Association. «En espanyol, posa ‘capitán’, i en italià, ‘comandante’. Un company d’estudis ja va trobar feina a Itàlia. Em fa molta enveja».

Perquè Van der Dussen vol pilotar barcos ja. La seva llicència el capacita per navegar amb iots per tot el Mediterrani. «Primer necessito experiència, hores de navegació. Però noto les reticències dels amos dels barcos, pel meu passat. Un em va oferir 500 euros al mes, però no de capità, sinó per netejar el barco. A això m’hi nego. Vull pilotar, i soc molt capaç per fer-ho, després de tot el que he superat».