La sufragista i abolicionista Harriet Tubman –a qui Hollywood, ensumant l’os afro, homenatja ara amb una pel·lícula homònima amb motiu del 200è aniversari del seu naixement– va desafiar el sistema esclavista nord-americà amb el seu cos discapacitat, un revòlver i una xarxa de recolzaments que li va permetre alliberar desenes d’esclaus i protegir-se quan queia adormida, sense previ avís, després de la greu agressió cranial que li havia infligit un capatàs de nena.
Lluny d’haver quedat sepultades per la història, Tubman i moltes altres esclaves que van teixir resistències i van lluitar contra la violència sexual, la venda dels fills o els linxaments dels seus companys, emergeixen avui vindicades com a ‘mares fundadores’ del feminisme negre nord-americà. Un potentíssim ‘artefacte’ que es va muscular en la lluita pels drets civils i que als anys 70 va erupcionar com un guèiser davant dels nassos de les feministes blanques acadèmiques de classe mitjana i alta.
Perquè venien d’on venien, les dones negres van dir que els seus problemes no començaven i acabaven només en el patriarcat, i que per pensar i construir un món lliure i habitable per a tothom, urgia entendre com es trenen i interseccionen, amb impacte multiplicador, les diferents opressions de gènere, raça, classe o sexualitat. «Les lluites unidimensionals no existeixen, perquè no vivim vides unidimensionals», va escriure la poeta i pensadora Audre Lorde, nascuda a Harlem i lesbiana, quatre dècades abans que les manifestacions del 8-M reivindiquessin aquest feminisme popular i interseccional, sovint –qüestionen les afrodescendents– de manera superficial.
La llavor de la crueltat
Aquesta «impugnació des de la base fins a dalt» que caracteritza els afrofeminismes arrela en la història de l’esclavitud mateixa, explica l’antropòloga i investigadora cubana Aída Bueno Sarduy. «Les nostres avantpassades van veure el poder en tota la seva crueltat i nuesa, sense les robes amb què es presenta davant del món europeu blanc», assegura aquesta professora. Allà hi havia, si no, aquell infame historial arrelat de violacions, assassinats o ajusticiats que quedaven penjats durant dies de manera exemplaritzant. I les actes notarials de compravenda de nens de tot just vuit anys. «Vam veure la dominació de manera tan crua que segurament vam poder comprendre molt abans que el poder, anteriorment esclavista colonial i avui amb una altra disfressa i un altre nom, no pot donar resposta a les persones que pateixen opressions perquè no és el seu objectiu, perquè no hi té cap compromís –afegeix la investigadora–: sabem des de fa molt que aquest sistema no és reciclable, que només fa concessions per guanyar temps».
Ja des del seu origen, el feminisme negre nord-americà va caminar sobre brases. Es va forjar en una confluència inflamable entre el moviment abolicionista i el sufragista. El sexisme de l’un i el racisme de l’altre van fer que les afrodescendents acabessin sent excloses de tots dos, cosa que no «va paralitzar el seu impuls emancipador», escriu Mercedes Jabardo a l’antologia ‘Feminismos negros’. Ben al contrari, afegeix, «van ser des del principi extraordinàriament lúcides a l’hora de posicionar-se i fortes a l’establir aliances», ja fos amb els seus companys als barracons, amb les dones blanques en la lluita pel vot femení i després entre elles mateixes –el concepte ‘sisterhood’ és seu– quan l’emancipació va incorporar la desigualtat de gènere a les comunitats negres i quan el sufragisme les va expulsar.
Experiència i col·lectiu
Aferrades als sabers que sorgeixen de l’experiència vital i del pensament col·lectiu, les activistes negres també van tenir un paper protagonista, tot i que sovint desdibuixat, en les dissidències quotidianes que van marcar la lluita pels drets civils. No, Rosa Parks no va ser aquesta costurera fatigada que, segons la historiografia, va patir fa 65 anys una arrencada sobtada d’ira i es va negar a cedir el seu seient després d’un dia dur de feina. Lluny d’això, Parks, que coneixia bé el pols entre la perseverança i la fatiga que implica de la lluita política, era secretària de la National Association for the Advancement of Colored People (NAACP) i va pagar un alt preu personal per la seva militància: mentre el seu gest va avançar el final de la segregació, ella i el seu marit van perdre la feina, els seus companys –es diu que molestos pel seu protagonisme– els van girar l’esquena i durant un grapat d’anys va viure sumida en una espiral de malaltia i pobresa.
Així que a l’altura dels anys 70, quan Audre Lorde, bell hooks i Angela Davis (a la foto d’encapçalament) van fer el cop de puny sobre la taula i van tenir la imperiosa necessitat d’explicar-se, van començar a deixar meridianament clar com actuava la intersecció entre gènere, classe i raça. «Com a dones, alguns dels nostres problemes són comuns, d’altres no –va resumir Lorde–. Vosaltres, les blanques, temeu que, al créixer, els vostres fills homes s’afegeixin al patriarcat i testifiquin contra vosaltres. Nosaltres, en canvi, temem que als nostres els treguin d’un cotxe i els disparin a boca de canó en ple carrer, mentre vosaltres gireu l’esquena a les raons per les quals estan morint».
«¿És que no soc una dona?»
El ressò de desencaixament, afirma l’escriptora i activista afrodescendent Desirée Bela-Lobedde, encara perviu: «La cèlebre frase de l’esclava Sojourner Truth –‘¿és que no soc una dona?’– ens segueix recordant que encara se’ns deixa fora de la categoria de dona, que l’agenda feminista continua abonada a la blanquitud i que la nostra presència pública és inexistent». L’autora del llibre ‘Ser mujer negra en España’ assegura que, malgrat el temps i la distància que la separa d’aquelles dones, les seves lectures l’han ajudat a comprendre que les misèries del seu dia a dia –aquesta ansietat i desgast que generen des de la sexualització fins a l’estrangerització permanent– no són «rebequeries ni imaginacions» seves, sinó que obeeixen a dinàmiques que hi «estan més enllà».
«Encara se’ns deixa fora de la categoria de dona», assegura l’escriptora i comunicadora Desirée Bela-Lobedde
¿I cap a on ens obliguen a mirar ara els feminismes negres? «Uf, cap a molts llocs, des de la prevenció de la xenofòbia a les aules fins a la lluita contra el racisme institucional, la llei d’estrangeria i les traves que es troben les persones que volen regular la seva situació», apunta l’activista, que es mostra «expectant» davant de la concreció de la nova Direcció General per a la Igualtat de Tracte i Diversitat Etnicoracial, liderada per Rita Bosaho, d’origen equatoguineà.
‘Tubman reload’
Notícies relacionades«Jo crec que Harriet Tubman ara tindria molta feina amb la gent de la manta», assegura la senegalesa Marie Faye, que va viure durant anys com a venedora ambulant en situació irregular i ara impulsa a Barcelona una cooperativa que ofereix feina i papers a antics manters. «La seva situació –afirma– no és tan diferent de la dels antics esclaus: malviure als marges, després d’haver sobreviscut al mar i al desert, fa que et vagis morint per dins». L’avui estudiant d’ADE i activista –que es va sentir pur «bestiar» quan la perseguien els policies, li «treien la roba» i l’escorcollaven «en llocs inapropiats»–, assegura que abocar-se a l’empremta de dones com Tubman i Davis «dona forces» per no quedar-se al marge dels atropellaments –«tot i que et posin en perill»– i per confiar que treballant de manera organitzada i perseverant és possible buscar «un canvi gran».
¿I què creuen que poden aportar els feminismes negres a la crisi de civilització que vivim? Doncs esperança i llums de ‘warning’. «Des de molt abans que Greta Thunberg, els moviments de dones africanes i llatinoamericanes treballen de forma respectuosa amb el medi ambient –apunta Bela-Lobedde–, així que mirar cap a aquests territoris ens dona una perspectiva per entendre el món d’una manera més amorosa i menys depredadora». Més cautelosa, l’acadèmica Aída Bueno Sarduy apunta que l’execució en ple carrer de l’activista brasilera Marielle Franco –que entén com «una actualització dels penjaments exemplaritzants de l’esclavitud»– actua a tall de recordatori que, quan el poder se sent amenaçat, primer et silencia i, si no n’hi ha prou, sempre pot anar més enllà. «Les persones que pateixen avui són més que les beneficiades i el sistema sap que quan s’obri la primera esquerda l’entramat caurà, així que hem de saber que intentarà evitar-ho tant sí com no».
