Les llàgrimes del tio dur
'René', la cançó viral de Residente, ha destapat la necessitat dels homes de compartir la seva vulnerabilitat
zentauroepp52759524 mas periodico captura de pantalla de video el residente rene200312193739
Fa uns dos milions d’anys, en algun erm africà calcinat pel sol, un simi va ensopegar amb un os d’un gran animal. Empès per la curiositat, el va agafar, el va ensumar i el primer que li va passar pel cap va ser utilitzar-lo per colpejar, destrossar i picar tot allò que s’interposés en el seu camí. Així és com Stanley Kubrick va representar el mite fundacional de l’‘homo sapiens’ en l’escena inicial de ‘2001: una odissea de l’espai’, apuntant a la popular teoria de la violència com a motor de l’evolució en un context hostil.
Però ¿i si en lloc de matxucar aquell simi amb l’os l’hagués utilitzat per jugar amb la prole o per dibuixar en la terra resseca?
Mai ho sabrem, però mentre l’acadèmia refà les seves teories en vista dels estudis de gènere també la música urbana evoluciona. El 2005, René Pérez Joglar, cantant del grup porto-riqueny Calle 13, s’envoltava de joves clòniques vestides com ‘cheerleaders’ i cantava aquest reggaeton enganxós: «Deja de taparte [...] / cambia esa cara de seria / esa cara de intelectual, de enciclopedia / que te voy a inyectar con la bacteria / pa' que de' vuelta como machina de feria». Quinze anys després, el seu ‘hit’ autobiogràfic ‘René’ ha fet plorar milions de persones, sobretot homes, en tot el món.
Però no només a ells. Priscila Álvarez Cueva és estudiant de doctorat de la Universitat Pompeu Fabra i treballa en una tesi sobre la música que més s’escolta actualment i la seva relació amb la feminitat i la masculinitat. «Jo també vaig plorar a l’escoltar ‘René’ –confessa. M’agrada reivindicar les noves masculinitats a partir de Residente perquè ell no renuncia als patrons masculins forts i hegemònics, sinó que incorpora i reconeix el seu costat vulnerable i això és molt impactant perquè a Llatinoamèrica hi ha un patró molt fort del que significa ser home».
Risc i valentia
Ja el 2007, la sociòloga Marina Subirats reflexionava sobre els patrons masculins tòxics a ‘Mujeres y hombres, ¿un amor imposible?’, un llibre que firmava al costat de l’actual ministre Manuel Castells. «Als homes de totes les cultures històriques se’ls exigeix valentia, valor, gosadia, que siguin capaços d’enfrontar-se al món sense por, arriscant la vida si cal», escrivia Subirats. Per ser ‘un tio amb collons’ cal ser agressiu i competitiu, estan en joc l’honor i els privilegis masculins.
Abans que Residente, altres rapers amb milions de seguidors s’han desmarcat puntualment de la tríada de les tres pes: ‘pistola-pasta-pibón’. El 1995, Tupac Shakur llançava ‘Dear mama’, un dels homenatges més emocionants de la història de la música a la figura de la mare. I tampoc és fàcil escoltar Lose Yourself d’Eminem sense emocionar-se. No obstant, Priscila Álvarez no ha trobat un cas tan clar com el de Residente, en el qual lletra i vídeo es combinen molt bé per trencar l’estereotip de tio dur.
«Ell es permet expressar en primera persona el seu sofriment, una cosa que és contrària al dogma que la masculinitat establerta –afirma. Es mostra vulnerable i això connecta amb molts dels seus seguidors, que també senten aquesta necessitat de plorar perquè estan cansats d’un sistema que també els oprimeix a ells.» El debat està obert i ara la pregunta que es pot plantejar és «si tots aquests homes que ploren també estan disposats a renunciar als seus privilegis».
Lildami és un grup de trap en català format pel cantant Damià, el productor Sr. Chen i la també cantant Mariona. Damià, que fins fa tres anys treballava com a enginyer, porta dues setmanes «escoltant René a mort» i confirma que molts rapers senten aquesta pressió d’haver de ser molt masculins. En el seu cas, assegura estar en procés de «desconstrucció» amb l’ajuda de la Mariona i la influència del moviment feminista.
«Nosaltres hem arribat a molta gent amb el nostre disc –‘Flors mentre visqui’– perquè parlem de les pors i inseguretats que tots tenim sense emmascarar-nos en un ego ni intentar semblar perillosos –explica. Estem acostumats als rapers que ens parlen de com són dolents, però quan realment connectes amb la gent és quan et mostres fràgil i parles les coses de tu a tu».
Tot i que allunyat dels estereotips de la música urbana, Lildami ha participat en un dels vídeos que suposen el retorn a l’escena de P.A.W.N. Gang, un grup de trap en català de línia dura. Curiosament, la cançó es titula ‘Tarapia da grup’ i també planteja un procés d’autoreflexió, tot i que l’estètica continuï sent ‘dolentota’. Aquesta diversitat que hi ha dins del gènere ha portat Lildami a impulsar Maleducats, el primer festival de música urbana de Catalunya que se celebrarà a Terrassa (si el coronavirus ho permet) el 9 de maig.
El que nega rotundament el raper de Terrassa és que el reggaeton o el rap siguin masclistes: «Un gènere musical ‘per se’ no pot ser masclista, tot i que dins del reggaeton o el rap hi hagi artistes masclistes. Si Beethoven hagués sigut un maltractador i un masclista a ningú se li hauria acudit dir que la música clàssica és masclista, ¿oi? Doncs és el mateix».
De fet, a la final internacional de la Red Bull Batalla de los Gallos que es va celebrar l’octubre passat a l’Argentina, es va poder escoltar la MC Roma defensar que «la maternitat serà desitjada o no serà» davant Dazer, un raper cristià que havia guanyat l’edició del 2018 i que en aquesta ocasió va sucumbir als versos feministes. Era la primera vegada que dues dones arribaven a una final del gènere ‘freestyle’. A més, també sorgeixen altres perfils com Trusty, MC del grup de rap ‘electroqueer’ Bajas Pasiones, que es declara obertament gai.
Un mal ganxo comercial
Sortir del motllo del mascle alfa tampoc funciona com a ganxo comercial en un món sacsejat pel feminisme, al contrari. El gest de Bad Bunny de pintar-se les ungles o vestir de rosa li va valer uns quants milers de ‘haters’ i, segons Lildami, «és molt més fàcil escriure un tema intimista que un altre que digui ‘pon tu culo a botar’ sobre una base de reggaeton». En això coincideix amb One Path, un raper que escriu lletres positives i explica que al matí beu un vas d’aigua temperada amb llimona espremuda per estar sa. Ell també considera que la marginalitat i la violència sumen seguidors.
No obstant, en matèria de debats sobre masculinitat i llenguatge explícit cal remuntar-se 2.000 anys enrere per trobar el mestre Catul, un poeta llatí del segle I aC. que seria el ‘top’ dels rapers de l’antiguitat. Les línies que va dedicar a un tal Aureli i un tal Furi que havien gosat burlar-se de les seves poesies romàntiques fan que el ‘beef’ que gasten els joves a les batalles de galls semblin carícies:
«Us donaré pel cul i em llepareu la cigala, / Aureli xarrupaescrots i Furi sodomita, / que per pensar que els meus versets són lascius / creieu que soc un desvergonyit. / És, de fet, procedent que el poeta honorable sigui personalment cast, / però no és necessari que ho siguin els seus versets; / de fet, només tenen gust i encant quan són lascius i indecents / i quan provoquen aquest formigueig, / i no parlo de jovenets, sinó d’homes grans i peluts. / Vosaltres, perquè heu llegit els meus milers de petons, / ¿creieu que no soc prou masculí? / Us donaré pel cul i em llepareu la cigala».
Ja no van a la guerra
Després d’aquest interludi històric tornem al segle XXI, que va camí de convertir-se en la tomba del patriarcat heterosexual. Per a Marina Subirats, el gènere masculí en la seva versió dominant «està en fase d’obsolescència»: «En les etapes anteriors de la història, tenia sentit que els homes fossin durs perquè després havien d’anar a la guerra, però actualment no tenen on demostrar-ho i s’ha convertit en un gest per continuar mantenint el poder i sotmetent les dones. Els havien inculcat que serien uns triomfadors però se senten fracassats».
El documental ‘The mask you live in’ exposa múltiples testimonis dels efectes d’aquesta presó de la masculinitat que tanca els homes des de petits en un espai social on no poden mostrar-se vulnerables, compartir el dolor ni cuidar els altres. En aquesta presó tampoc els serveixen les antigues armes de la virilitat. Resultat: molts homes «moren de masculinitat», dispara Subirats. Les dades i les biografies d’alguns dels artistes que apareixen en aquestes pàgines semblen donar-li la raó.
Segons l’Institut Nacional d’Estadística, a Espanya la taxa de mortalitat global masculina és històricament més elevada i el percentatge de morts masculines és significativament més alt en la població jove.
Concretament, les dades del 2017 informen que la diferència més significativa entre sexes es produeix en el grup d’edat de 15 a 29 anys, en el qual el 68,8% del total de morts corresponien a homes. La mortalitat per causes externes (accidents, caigudes, agressions, suïcidis, homicidis) és més alta en els homes. Aquestes causes de naturalesa violenta van representar el 43,5% del total de les morts en homes i el 25,0% del total en les dones.
Mortalitat prematura
Notícies relacionadesA Barcelona, l’Agència de la Salut Pública de Catalunya ha detectat una lleugera disminució de la mortalitat prematura en els homes, però la situació es replica en tot el món. Segons l’informe sobre masculinitats i salut a la Regió de les Amèriques de l’Organització Panamericana de la Salut, les causes principals de mortalitat en els homes són «la violència interpersonal, els traumatismes causats pel trànsit i la cirrosi hepàtica, totes lligades a l’exercici de la masculinitat hegemònica».
Tupac Shakur va morir el 1996 a conseqüència d’un tiroteig. Canserbero, amb unes lletres intenses que havien connectat amb els vaivens emocionals de la joventut, va morir el 2015 en circumstàncies no aclarides, després de caure d’un desè pis. «Yo sueño con amor, porque en el fondo nosotros amamos / si canto rabia es para desahogarme por dentro», cantava aquest raper veneçolà. Aquesta ràbia és la que Residente aconsegueix dominar a ‘René’, com mostra l’última escena en la qual deixa caure una ampolla d’alcohol i agafa en braços el seu fill.
