Lil Miquela: com viure a cos d''influencer' sent virtual

Lil Miquela és una ‘instagramera fake’ –tot en ella és virtual–, fet que, no obstant, no li impedeix portar una vida absolutament normal com a ‘influencer’. Així, fa coses tan corrents entre els seus col·legues com a) comptar dos milions de seguidors a Instagram; b) gravar cançons amb ‘dj’ i marketinizar com pot; c) acudir a ioga, Coachella, restaurants i alfombres vermelles; d) ser cruixida a crítiques a compte de, per exemple, dir que ha patit una agressió sexual sent un holograma, i e) haver trencat amb un presumpte nòvio humà i estar muntant un drama contemporani sobre com de «fotudament intens pot ser el primer amor», el que una perd de si mateixa «a l’intentar ser perfecta» i l’agraïda que està que el seu ex es preocupi per ella «amb tot el seu cor» i s’avingui a compartir la custòdia dels dos fills –Rosalía i Bobby Hill– que tenen en comú.

És cert que, atès el nivell de guilladura, no s’hauria de descartar que el personatge tingui un punt de sàtira. De fet, fent una picada d’ullet a l’oficial del ram, Gwyneth Paltrow, ha dit «desconnexió conscient» a la ‘performance’ de la seva ruptura. No obstant, l’‘start-up’ Brud, l’empresa que hi ha darrere d’aquest fenomen nascut el 2016, està lluny d’haver creat a Lil Miquela –amb agents de premsa i personal que coordina els ‘cameos’ de Samsung, Chanel, Vans i Supreme en el seu ‘feed’– com un flagell estranyat de la vida moderna.

Inquietant mina de negoci

Més aviat, la companyia està sondejant aquesta mina de negoci que suposen les puixants estrelles en 3D, i pel qual l’any passat ja va rebre 125 milions de dòlars en una ronda de finançament. Al cap i a la fi, diuen haver donat amb l’últim unicorn del ‘showbusiness’, el que un inversor de Wall Street anomenat Said Cyan Baniste va definir així: «Pots crear Kardashians sense cap dels problemes inherents que comporta un ésser humà».

Els ciborgs, és clar, ni protagonitzen escàndols, ni es posen en bassals més enllà dels guionitzats pels seus equips –¿recorden quan Kylie Jenner va aparèixer en una foto amb una cadira de rodes d’or com a accessori premium?–; impliquen costos menors, i, sobretot, les normes publicitàries que obliguen a diferenciar la prescripció de la pura publicitat estan fetes per a humans, no per a hologrames.

Per a les marques, que estudien fins a quin punt les celebritats d’aquest nou sistema d’estudis estableixen o no realment connexió emocional amb l’audiència, les estrelles digitals reporten en principi avantatges evidents en una indústria de la influència que aquest any mourà 20.000 milions de dòlars. No obstant, més enllà dels rèdits corporatius, aquesta nova cort virtual llança un grapat de qüestions inquietants a propòsit del salt d’escala que implica que un exèrcit virtual de cares somrients i vides perfectes acabin modelant els desitjos i aspiracions.

La cara d’Instagram

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Per exemple, a l’eclosió d’aquest rostre ciborg a les xarxes socials i el seu impacte en la bellesa contemporània ja li va dedicar un article a ‘The New Yorker’ l’última estrella revelació del periodisme nord-americà, Jia Tolentino. Amb ull clínic per captar la raresa dels temps, la redactora definia aquest rostre d’Instagram que tan bé representa Lil Miquela –ulls asiàtics, nas caucàsic, llavis africans i pòmuls nadius americans– com el d’una dona blanca capaç de fabricar una espècie d’«exotisme desarrelat». «És com una composició del National Geographic –afegia– sobre com seran els nord-americans del 2050 si tots els americans fossin descendents directes de Kim Kardashian, Bella Hadid, Emily Ratajkowski i Kendall Jenner».

Més enllà d’aquest Frankenstein virtual i per descomptat inabastable, hi ha consens en què aquest fenotip virtual que apuntalen Lil Miquela i els seus col·legues està modelant i retroalimentant els cànons estètics de les estrelles d’Instagram, encomanades a les apps de retocs facials, al bòtox i a la cirurgia, conscients que el seu rostre és en realitat el seu pla de negocis. «La tecnologia està reescrivint els cossos, reorganitzant les cares d’acord amb què es considera que augmenta l’‘engagement’ i els ‘likes’». De nou el diabòlic algoritme.