La complexa sexualitat de la mare de 'Rebeca'

Hi ha un curiós malentès al voltant de ‘Rebeca’ de Daphne du Maurier, una novel·la que va ser gran fenomen de vendes el 1938 i molt més quan dos anys més tard Alfred Hitchcock la va convertir en pel·lícula, llimant, això sí, l’aspecte més controvertit de l’obra. El fet que la narradora protagonista, no la Rebeca, sinó la gata maula, fantasiosa i insegura que ni tan sols té nom, i el seu marit, l’inquietant Max de Winter, són en realitat dos importants psicòpates. Sí, ho llegeixen bé, dos psicòpates.

El malentès és que la novel·la sempre s’ha llegit com una intensa història d’amor, la d’una Ventafocs i el seu príncep blau, una espècie d’edició renovada de ‘Jane Eyre’, en què la boja a l’altell, la difunta, és exquisida i imponent, una superdona que a la vida trepitjava fort i feia la seva voluntat (¿alguna objecció a això? ). Però en realitat, per poc que el lector o la lectora suspenguin en algun moment la seva credulitat i evitin deixar-se manipular per l’asfixiant i hàbil trama, es comprovarà que ell és un Barba Blava, que, paradoxalment, se’ns mostra com a víctima, i ella, algú encantat de conèixer aquesta ‘taca’ en l’historial del seu marit. Perquè algú que ha assassinat la seva dona té el seu cor altre cop en circulació. 

‘Rebeca’ és un clàssic popular que es resisteix a morir; quan es compleixen 80 anys de l’estrena de la pel·lícula encara segueix el seu camí de ‘super best-seller’ venent uns 4.000 exemplars a l’any. A més, la BBC en promet una nova versió televisiva amb Lily James, potser una actriu massa agraciada per encarnar la segona senyora De Winter.  No és l’única dada de la vigència de l’autora britànica, Alba ha reeditat ‘La posada Jamaica’, ‘Mi prima Rachel’ i ‘El río del francés’, tres de les seves novel·les que també van tenir versions cinematogràfiques, sense oblidar les de dos dels seus millors contes de terror, ‘Els ocells’, de nou de Hitchcock, i ‘Amenaça a l’ombra’, de Nicolas Roeg. 

Un noi dins d’una noia 

Un noi dins d’una noia Hi ha més detalls en la seva obra més coneguda que no només contradiuen l’habitual lectura de novel·la romàntica, sinó que a més il·luminen la complexa sexualitat de la seva autora, com va revelar la seva biògrafa, Margaret Forster, tot i l’evident enuig dels fills: Du Maurier va nèxer en una família d’actors i artistes de costums més que liberals, dues de les seves germanes van ser lesbianes tan obertes com els temps permetien i, tot i que ella es va considerar a si mateixa des de petita un noi tancat en un cos de noia –es feia dir Eric–, va accedir a casar-se amb Frederick Browning, condecorat heroi de guerra, i a formar una família. La parella, no obstant, no va arribar a separar-se gràcies a la fórmula de fer cadascun la seva vida. 

Tornem a ‘Rebeca’. D’una banda, hi ha la freda relació que la tímida protagonista i Max de Winter estableixen, una relació no particularment sexual en què ell acostuma dir-li ximpleta, bobeta i floretes semblants i ella s’ofereix a ell com «amiga i companya, una mena de nen». Molt complex, intens i sensual és el sentiment que flueixen entre ella i la Rebeca, la dona total, a la reconstrucció imaginària de la qual, es diria que gairebé física amb una enorme càrrega de desig, va a totes la novel·la. Perquè això s’entengui bé, Du Maurier va construir la senyora Danvers (inoblidable Judith Anderson, en la pel·lícula), la majordoma que obliga la narradora a acariciar la roba interior de la Rebeca en l’escena de més temperatura sexual de la novel·la.  

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Segons la seva biògrafa, la sexualitat de l’escriptora té innombrables racons. Si realment va ser una ‘trans’, li va resultar difícil acceptar-lo. Els temps no eren gaire propicis. Ella mateixa va assegurar que va deixar tancat en una capsa el seu alter ego Eric poc abans del seu matrimoni. Es va obligar a ser una dona aparentment fidel, però no va poder evitar enamorar-se de dues dones molt intensament, primer de la dona del seu editor nord-americà, Ellen Doubleday, un desig que no va ser recíproc, i després d’una actriu, Gertrude Lawrence, que havia sigut amant del seu pare –cosa que no deixa de ser inquietant– i amb qui va tenir més sort. I no per això es va considerar a si mateixa lesbiana.

Va ser una dona distant, que va viure allunyada a la seva mansió de Cornualla, que ella va prendre com a model de Manderley molt abans que pogués comprar-la amb els diners de la novel·la. I sobretot va ser molt eficaç dibuixant la fina línia que separa el desig de l’obsessió.