La salut pública com a motor de la història

«Cada dia es va veure com es curava un gran nombre de persones que havien estat realment malaltes. Llavors es va fer present una temerària valentia; la gent es va despreocupar de si mateixa i de la infecció, fins a l’extrem de no prestar-li més atenció que la que es concedeix a una febre qualsevol. [...] La temeritat va impedir que les defuncions disminuïssin amb la rapidesa amb què ho haurien d’haver fet. [...] El poble corria cap al perill, abandonant precaucions i sense cuidar-se, confiat que la malaltia no l’enxamparia, o almenys no seria ja mortal».

Aquest fragment de la novel·la ‘Diari de l’any de la pesta’, que Daniel Defoe (l’autor de ‘Robinson Crusoe’) va escriure sobre la plaga de pesta bubònica que el 1665 va assolar la ciutat de Londres, il·lustra la necessitat de les persones de tornar a la normalitat després d’haver vist sacsejada la seva forma de vida, com una molla elàstica que torna a la posició original després d’aplicar-li una forta pressió. 

Després de revisar documents històrics i testimonis literaris com el de Defoe, el sociòleg Pablo Santoro, professor de la Universitat Complutense de Madrid, admet que ja no té tan clar que les relacions socials pateixin canvis radicals, almenys tal com podríem preveure’ls avui: «Ara estem en el vòrtex del moment, pensant en possibles canvis que podrien tenir un abast històric, però potser no canvien tant les coses», afirma amb prudència.

Similituds

Santoro posa com a exemple la crisi financera del 2008: «Durant dos mesos es va pensar que es refundaria el capitalisme i el que va passar va ser el contrari del que s’esperava.  En la sociologia dels processos històrics hi ha el concepte de ‘conseqüències no intencionals’ de l’acció humana. Sovint, pensem i actuem perquè canviïn determinats aspectes de l’àmbit social i al final el que canvia és una altra cosa que ningú esperava».

Tant la gestió política com la reacció social en la crisi del coronavirus guarda sorprenents similituds amb pandèmies històriques, com la pesta del segle XIV o la grip del 1918, però hi ha una gran diferència: les tecnologies de la comunicació. L’expansió del virus ha desbordat el sistema sanitari i l’economia, però en canvi la tecnologia no només ha resistit, sinó que el context ha accelerat un procés que ja estava en marxa i que té efectes directes sobre les conductes socials. El confinament del segle XXI és físic, però la ciutadania (o gran part) ha pogut seguir relacionant-se i treballant en línia.

Segons s’ha publicat a la revista nord-americana The Atlantic, la quarantena de la pandèmia de grip del 1918, que va causar entre 50 i 100 milions de morts, es va patir majoritàriament en privat: «Davant de la impossibilitat de recolzar-se en els veïns i els amics, la gent va experimentar la crisi en la solitud de casa seva, amb les finestres tancades [...] En alguns casos, aquests sentiments individuals van erosionar els forts llaços comunitaris». Segons aquesta publicació, quan la malaltia va deixar d’estendre’s «l’atenció pública va virar ràpidament cap a la primera guerra mundial, cosa que va soscavar els rituals catàrtics que les societats necessiten per superar els traumes col·lectius».

Les víctimes

Si el 1918, la població més afectada van ser els joves i adults, la mà d’obra que alimentava el capitalisme a base de deixar-se la salut a les fàbriques, el 2020 les víctimes han sigut sobretot les persones grans, improductives per al sistema. Moltes residències i centres sociosanitaris de gestió opaca s’han convertit en caldo de cultiu d’un virus oportunista.

Notícies relacionades

¿Com tornarem a viure junts després del coronavirus?

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

«Totes les epidèmies treuen a la llum les insuficiències del sistema social –afirma Jorge Molero-Mesa, coordinador de la unitat d’història de la medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona–. A l’Edat Mitjana no s’entén la caiguda del sistema feudal si no és per l’epidèmia de la pesta, que va afavorir que tots els recursos estiguessin en poques mans, i al segle XIX l’epidèmia de còlera va treure a la llum la desigualtat social que genera el sistema capitalista perquè es van adonar que matava bàsicament els pobres».

Després de la desfeta del 1918, a Espanya es va dissenyar un pla de reformes socioeconòmiques i sanitàries que només es va executar parcialment. Si es van aconseguir algunes millores, pel que fa al retir obrer o la jornada laboral, va ser gràcies a la mobilització popular sostinguda. El temps dirà si la duríssima experiència del coronavirus roman en la memòria prou per forçar profundes millores socials o si l’atenció pública serà derivada cap a un nou focus i aquesta crisi passarà a ser una altra osca en la història de la civilització.