EL MÓN POST-COVID-19 / 3
¿Com tornarem a viure junts després del coronavirus?
zentauroepp52809137 barcelona 16 03 2020 barcelona un transe nte con mascari200410144814 /
Hi ha una certa sensació d’estar patint un electroxoc impenitent. Famílies que no poden cuidar ni acomiadar els seus éssers estimats. Llars a la deriva, altres de tensades al límit entre el teletreball i les cures, mentre cadascú digereix com pot el dia a dia i la incertesa del que vindrà després. I tota aquesta olla de pressió en un aïllament que ha activat una explosió cooperativa als veïnats, però també una pulsió repressora al carrer i rere unes quantes cortines. Una tensió entre la solidaritat i el campi qui pugui, entre la llibertat i el control, que marcarà les futures relacions interpersonals i comunitàries. Perquè, després de tot això, d’aquesta mena d’assaig del final del món, ¿com tornarem a viure junts?
Quan el personal és perillós
«Una epidèmia és un fenomen social. El mode de transmissió té a veure amb com ens relacionem i això ho altera tot», afirma el sociòleg de la Universitat Complutense de Madrid Pablo Santoro. Amb el Covid-19, de sobte, el que és personal s’ha tornat perillós. Respirar el mateix aire. Abraçar-se. Tocar les mateixes coses. No obstant, encara és aviat, afegeix Santoro, per calibrar l’impacte d’aquesta distància social. ¿Els avis quedaran descavalcats de l’estructura familiar? ¿Guanyarà el món ‘online’ el físic? ¿Els adolescents, privats del carrer i el cos a cos, prioritzaran les relacions presencials a les virtuals? ¿I què passarà amb les relacions sexuals?
Veïnat de la plaça de Joanic, a Gràcia, aplaudeix a les vuit al personal sanitari. /
«Segurament patirem seqüeles psicoemocionals i no serà fàcil tornar a sortir al carrer o anar per primera vegada en un metro ple, hi podria haver atacs d’ansietat –apunta Santoro. Durant un temps ens costarà fer petons i abraçades, però penso que no durarà. Al principi creia que els comportaments corporals en les societats mediterrànies canviarien, però els tenim tan interioritzats i signifiquen tant que potser els reprenem amb més ganes». No és una hipòtesi forassenyada. Al contrari. Com s’explica al ‘Decameró’ i al ‘Diari de la pesta’, de Daniel Defoe, després de moltes epidèmies s’ha produït un ardent despertar sexual.
Cooperació o campi qui pugui
Aquest no és un text de conclusions wagnerianes, devastadores i concloents. De fet, el sociòleg assegura que també és aviat per aclarir si d’aquesta pandèmia acabarà emergint aquesta més cooperació i defensa dels serveis públics que es respira en molts balcons. «El que sí que crec –afegeix– és que, en cas contrari, ens n’anirem a la merda». La intuïció general és que tot està en suspens. Segons el parer de la psicòloga social Gemma Altell, el virus i l’aïllament ens ha portat a una situació límit de què «pot néixer una nova consciència de la nostra interdependència i vulnerabilitat que impliqui més necessitat de vincles emocionals i físics, així com un model social més igualitari i cooperatiu»... o tot el contrari. «També es pot produir un aprofundiment en la distància social i en sentir-nos amenaçats que acabi derivant en un control social més destacat i autoritarisme».
«Haver afrontat la gestió de la pandèmia com una guerra ha impulsat un control que ja tensa el carrer», diu el psicòleg social Miquel Domènech
Hi ha consens en què bona part d’això dependrà de si aquest despertar comunitari és capaç de canviar l’imaginari col·lectiu i la política pública, i de tot allò que ja s’està movent en aquesta caixa negra que és el present en marxa. «No s’ha d’esperar que tot això acabi per saber què passarà després. El demà es comença a fer avui», afirma el professor de Psicologia Social Miquel Domènech. I en aquest sentit, assegura, haver afrontat la gestió de la pandèmia com si fos «una guerra en què tots som soldats disciplinats, i no com una emergència sanitària i de cures, «ha impulsat un microcontrol i unes desconfiances que ja tensen els carrers. Tenim els balcons plens de vigilants». I rècord en multes.
En aquest clima electritzat, manté Domènech, dos debats inflamables s’amaguen rere la cantonada. El primer, l’augment de la tensió entre seguretat i llibertat. «Fins i tot quan la crisi hagi passat, hi haurà qui defensarà l’ús de fortes mesures de control basades en noves tecnologies com la geolocalització, mentre que d’altres anteposaran la llibertat, assumint que la vida en comú implica riscos». El segon implicarà parlar amb una mica més de pausa sobre què entenem per «vida bona». «Aquesta crisi està enviant un mal missatge. És terrible que la gent s’estigui morint sola, això no s’hauria de consentir. ¿Fins a quin punt val la pena una vida segura però sense llibertat i en què no et pots ni acomiadar de la gent que estimes? En la guerra tot s’hi val, però en les cures, no».
Cures i gent gran
Si en una cosa hi ha acord és que la pandèmia ha descorregut amb fúria el vel de les desigualtats –visibilitzades i intensificades pel confinament, per la qual cosa les seqüeles, com recalquen els especialistes, també aniran per barris–, mentre ha posat sota els focus aquesta bastida de treballs invisibles, feminitzats i mal pagats, quan són remunerats, que sostenen la vida i que s’amaguen en la cambra fosca del reconeixement, el mercat i les polítiques públiques. «Més enllà dels sanitaris, aquesta crisi també ha demostrat que entre els treballs que no es poden deixar de fer figuren el de reposadors, treballadores en residències, cuidadores i tot aquest gran braç domèstic que ens està sostenint en la pandèmia», diu l’antropòloga ecofeminista Yayo Herrero.
La cuinera Pepa Muñoz enllesteix menús per a gent vulnerable. /
¿I aquesta sobtada «revelació» deixarà marques en la vida post-Covid? «Després d’aquestes setmanes, el debat sobre les cures i les persones dependents tindrà més legitimitat i algunes qüestions com l’escàndol de les condicions a les residències d’avis tindran més eco», afirma el professor de Sociologia Josep Maria Antentas. No obstant, l’investigador no preveu grans variacions, ja que «requeririen transformacions importants en la política econòmica, com l’extensió dels serveis públics o revertir privatitzacions, que d’entrada no estan a les agendes dels governs europeus».
«En el debat sobre les cures també tindran més legitimitat i més eco qüestions com l’escàndol de les condicions a les residències», diu el sociòleg Josep Maria Antentas
I tot i que una societat també es retrati en com tracta la seva gent gran, la psicòloga Gemma Altell no nota, «desgraciadament», un canvi de consciència sobre com conjugar vida digna i vellesa. «L’estigma de l’edat està molt arrelat. ¿Quina dimensió hauria tingut l’escàndol si totes aquestes morts haguessin passat, per exemple, en una guarderia?».
Temps «de sembra»
Convindran que aquest curtcircuit abrupte, incert i global convida a obrir el torn de preguntes. «Mai pensem a llarg termini, i ara és temps de sembra, de cultivar a poc a poc un nou espai per treballar una nova manera d’estar més arrelada en l’entorn i més connectada amb els altres», afirma la professora de Filosofia Ana Carrasco Conde. La humanitat, afegeix, no és la suma dels éssers humans, sinó la manera en què es vinculen entre entre si i amb el tot, per la qual cosa, manté, és hora d’«actuar» i «escoltar»: «Escoltar les desigualtats que no vèiem o no volíem veure; que els ritmes de la vida del neoliberalisme ens estaven emmalaltint; que som també cos fràgil i vulnerable i que hem de repensar el nostre lloc en la naturalesa». Per tant, planteja, la gran qüestió és a què estem disposats a renunciar per invertir la dinàmica en la qual hem estat immersos fins aquesta aturada «perquè sigui el sistema el que es plegui al nostre viure i no al revés».
Ecodependència
De fet, apunta Yayo Herrero, és poc desitjable la tornada a una «normalitat» que continuï desdenyant el patiment humà i els llums de ‘warning’ de la crisi climàtica i altres emergències sanitàries per arribar. «Em sembla significatiu i molt paradoxal que la vida estigui menys protegida en la normalitat que en aquest moment de catàstrofe, quan l’entorn és més net i, tot i que insuficients, s’han aprovat mesures urgents i ràpides per protegir col·lectius vulnerables».
«La nostra relació amb els altres i amb la naturalesa no és una opció ètica, sinó pura supervivència», diu Yayo Herrero
La vida humana, manté, és molt més insegura quan es deteriora el medi. «L’extensió dels virus es produeix més fàcilment quan es perd biodiversitat, ja que les espècies actuen de filtre, com una espècie d’assegurança de vida», afirma l’antropòloga, per a qui és «vital adonar-se del que som». «La nostra relació amb els altres i amb la naturalesa no és una opció ètica, sinó pura supervivència –diu–. En les últimes dècades, la nostra espècie ha establert una fe en l’economia monetària i en la tecnologia que ha generat una espècie de lògica per la qual val la pena que tot se sacrifiqui perquè l’economia creixi, i en aquest tot el que se’ns en va és la nostra pròpia vida».
