Tom Holland: «El cristianisme ha sigut la revolució més radical de la història»

Aquesta Setmana Santa no s’han vist desfilar pels carrers imatges de Crist crucificat i als temples tampoc han sonat les pregàries dels fidels per clamar per la vida eterna que prometia aquell sacrifici. No obstant, la pandèmia més gran de la qual hi hagi registres no ha aconseguit trastocar, almenys de moment, la sòlida trena de valors morals sobre els quals s’assenta la nostra civilització, molts dels quals, segons l’historiador britànic Tom Holland (Wiltshire, Regne Unit, 1968), tenen la seva arrel en el cristianisme. Amb dedicació de taxidermista, l’investigador desfa i classifica els fils d’aquesta trena ètica i cultural en ‘Dominio’ (Ático de los libros), un assaig que no es llegeix com un tractat de religió, sinó com «la millor història mai explicada».

–¿Per què defineix així la història del cristianisme?

–Jutgi-ho vostè mateix. Aquesta és la història d’un home que mor de la pitjor manera imaginable, crucificat, humiliat com un esclau, sense dignitat, i que, temps després, acaba sent lloat com un déu pel mateix sistema imperial que l’havia torturat i construeix un sistema de valors que perdura durant dos mil anys. No se m’ocorre una història més fascinant.

–¿Per això es va animar a relatar-la?

–El que em va moure a dur a terme aquesta investigació va ser la contradicció que trobava contínuament en el meu treball. Com a historiador del món clàssic, em sento més a prop de Ponç Pilat que de Jesús de Natzaret. Les històries dels grecs i els romans sempre em van semblar més interessants que les dels cristians, i els seus déus, molt més seductors. No obstant, vaig veure que, com més sabia d’ells, més estranys em semblaven els seus patrons morals. Alguns m’arribaven a fer por. Fins que vaig descobrir que la culpa era del cristianisme.

–¿Del cristianisme?

–Em vaig adonar que la meva mirada està condicionada pels valors que he mamat des de petit i que formen part de mi sense adonar-me’n. No parlo d’una cosa personal, sinó d’una realitat cultural. Des de la família fins al sexe, des dels costums fins a l’ordre social, tot el que ens envolta està marcat per aquesta influència. Per explicar-ho, acostumo a utilitzar el símil de la peixera. Si la societat en la qual vivim és una peixera i nosaltres som els peixos, el cristianisme és l’aigua en la qual nedem. Ha conformat la nostra mentalitat moderna des de paràmetres morals i intel·lectuals.

–¿Quins són aquests valors cristians a què es refereix?

–Això no va de fe, sinó de principis ètics. En essència, n’hi ha dos. Un prové del Gènesi i és la idea que homes i dones hem sigut creats a imatge i semblança de Déu, que tots som iguals i cada un té la seva pròpia dignitat, que ha de ser respectada. Això no existia a la Roma anterior a Jesús, ni a Grècia, però és en la base de moltes de les revolucions que hi va haver segles més tard. L’altre gran valor cristià que perdura té a veure amb la creu.

–¿Amb la creu?

–Jesús deia que els últims a la Terra seran els primers en el Regne del Cel i això es va fer realitat a la creu, que és l’element que simbolitza que el feble pot convertir-se en el poderós. Aquesta idea és enormement revolucionària i amara la nostra cultura fins a límits imperceptibles. La creença que a través del sacrifici es pot millorar en la vida i canviar l’ordre de les coses ha sigut un dels motors que ha fet avançar la nostra civilització. Per això dic que el cristianisme ha sigut la revolució més radical de la història.

–¿I no creu que aquests valors transcendeixen l’àmbit cristià i haurien guiat la nostra cultura tot i que el cristianisme no els hagués proclamat?

–Això mai ho sabrem. L’únic que sabem és que aquesta concepció fraterna i igualitària de l’ésser humà no existia abans de Jesús. L’egoisme forma part del nostre instint des de la nit dels temps. De fet, la lògica darwiniana diu que el fort destrueix el feble per millorar l’espècie. En aquest sentit, el cristianisme va ser una estranya mutació d’aquest gen.

–¿En quina mesura l’esdevenir de la història ha reforçat la influència del cristianisme al món?

–Un dels grans encerts del cristianisme ha sigut la seva capacitat per reinventar-se i que els seus valors continuessin configurant el món. Ho va fer al final de l’imperi romà, en l’edat mitjana, amb la Reforma protestant, en la il·lustració i fins i tot en la Revolució francesa, que va estar inspirada en principis netament cristians.

–En el segle XIX, Darwin va revelar l’origen de les espècies, Nietzsche va proclamar la mort de Déu i Marx va dir que la religió és l’opi del poble. El segle XX es va fundar sobre principis laics. ¿Com han pogut perdurar aquests valors cristians?

–Permeti’m advertir-lo que ‘El capital’ de Marx és ple de referències inspirades en el cristianisme, com ara la idea que els justos heretaran la terra i que ha de ser propietat de qui se sacrifica per aquesta. Nietzsche havia llegit Darwin quan va proclamar que els forts han de triomfar sobre els febles, però aquest pensament va derivar en el nazisme, que és el model més anticristià que existeix. La seva expressió a l’Alemanya hitleriana va acabar reforçant el cristianisme, perquè ens ha permès visualitzar allò que no hem de ser mai.

–¿Per què el cristianisme ha aconseguit que prevalguin els seus valors i altres religions no han tingut la mateixa sort?

–El judaisme, l’hinduisme, el budisme o el confucianisme mai van aspirar que els seus principis fossin universals. L’islam, sí. En aquest sentit, l’islam és el bessó, i el rival, del cristianisme, però aquest ha sigut més hàbil a l’hora de reformar-se i adaptar-se als diferents escenaris històrics, fins a aconseguir que els seus valors siguin percebuts com a universals, fins i tot pels no cristians. El cristianisme no només és una religió i un conjunt de principis morals. També ha sigut un sistema de poder al llarg de la història.

–En el seu llibre diu que l’‘All you need is love’ dels Beatles és una expressió del triomf dels valors cristians, afirmació si més no atrevida.

–En el seu recorregut històric, el cristianisme ha anat incorporant influències de tot tipus i s’ha adaptat a diferents circumstàncies. La seva última gran mutació va produir-se en els anys 60 del segle passat i es va expressar a través de la constel·lació de moviments d’alliberament i de justícia social que van esclatar en aquell moment, des del feminisme fins a la reclamació dels drets humans o els del col·lectiu gai. Luther King, que era un sacerdot baptista, va dir: «si tots som iguals davant Déu, els negres i els blancs hem de tenir els mateixos drets». L’amor fratern del moviment hippy és el mateix que proclamava Jesús.

–¿Com estan aquests valors en l’actualitat?

–El cristianisme es troba avui davant un dilema. D’una banda, inspira moviments de germandat i alliberament personal. I de l’altra, apareix associat al pensament polític conservador, que s’oposa a aquests avenços. Aquesta paradoxa té moltes expressions, de la lluita pel matrimoni gai al repte de la crisi migratòria. Merkel va obrir les portes d’Alemanya inspirant-se en els principis cristians amb què va créixer, com el de la paràbola del bon samarità. En canvi, Viktor Orbán va tancar Hongria als migrants al·legant que temia perdre la seva identitat cristiana. Això ja va passar a Espanya en la guerra civil.

–¿A què es refereix?

–Els republicans eren contraris a l’església, però la justícia social que reclamaven era d’inspiració cristiana. En canvi, Franco era molt catòlic, però alhora defensava el feixisme i Hitler, que és l’antítesi del cristianisme. Aquesta contradicció es continua donant avui en llocs com els Estats Units. Trump és el president menys cristià que ha tingut aquest país, però reuneix el recolzament de milions de votants que es declaren cristians.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

–¿Quin futur augura al cristianisme?

–És difícil saber-ho. Malgrat el laïcisme imperant, el cristianisme continua guanyant adeptes a l’Àfrica i a l’Amèrica Llatina i continua sent el credo amb més seguidors del planeta, però és probable que a Occident hagi arribat al seu final natural. Això no significa que els seus valors desapareguin. El cristianisme va complir la missió de proclamar-los i propagar-los i ja formen part de la cultura universal.