Nascut el 25 l’abril 1940 a Nova York, Al Pacino ja tenia inscrit en els seus gens el que el cine li oferiria: de família italoamericana, els seus avis per part materna eren originaris de Corleone, Sicília, el lloc que visitaria tres dècades després en la ficció en algunes de les seqüències més recordades d’‘El padrí’. Va entrar a l’Actor’s Studio el 1966 i el 1969 ja va aconseguir el premi Tony al millor actor dramàtic de repartiment per ‘Does a tiger wear a necktie’?, un drama en tres actes de Don Petersen que gira entorn d’un grup de drogoaddictes. No és estrany que la seva segona interpretació cinematogràfica fos la de ‘Pánico en Needle Park’ (1971), en una comesa semblant.
Pacino es convertiria en un dels representants més importants, amb Robert De Niro, Jack Nicholson, Robert Redford i Dustin Hoffman, del relleu generacional en l’‘star-system’ masculí que va imposar el Nou Hollywood dels anys 70. En un rànquing establert per la revista ‘Enquire’ el 1997, ocupava el lloc número quatre entre les 100 millors estrelles cinematogràfiques de tots els temps.
Pacino, els avis del qual eren originaris de Corleone, en la segona entrega d’‘El padrí’.
Quatre anys després del seu discret debut a ‘Me, Natalie’ (1969), el món sencer ja sabia qui era Al Pacino. La seva meteòrica fama s’explica amb la ràpida pujada dels seus emoluments. Per ‘El padrí’ (1972) va cobrar 32.000 euros i, dos anys després, per ‘El padrí 2’, el seu salari es va establir en 450.000. Una dècada i mitja més tard, a l’encarnar un crepuscular i diabètic Michael Corleone a ‘El padrí 3’ (1990), va cobrar quatre milions i mig d’euros, tot i que el seu rècord està en els 10 milions que va guanyar per la seva participació a ‘Simone’ (2002). Amb tot, és actor de carrera mesurada: unes 60 interpretacions per les més de 100 de De Niro.
Els seus avis materns eren originaris de Corleone, bressol dels personatges d’‘El padrí’
També s’ha mantingut lluny del focus de la premsa amorosa i sensacionalista. Soltero impertèrrit, se l’ha aparellat amb diverses actrius (Jill Clayburgh, Tuesday Weld, Diane Keaton, Debra Winger, Penelope Ann Miller, Mathe Keller i la seva actual companya, l’argentina Lucila Solá), va tenir una filla amb la professora d’actuació Jan Tarrant i dos bessons fruit de la seva relació amb Beverly d’Angelo.
Les seves millors interpretacions les ha aconseguit amb directors amb què ha treballat un parell de vegades com a mínim. És el cas de Jerry Schatzberg amb ‘Pánico en Needle Park’ i ‘L’espantaocells’ (1973); Francis Ford Coppola, amb els tres films sobre els Corleone; Sidney Lumet, el seu director a ‘Serpico’ (1973) i ‘Tarde de perros’ (1975); Brian de Palma, amb el díptic mafiós format per ‘El precio del poder’ (1983) i ‘Atrapat pel passat’ (1993), i el Michael Mann de ‘Heat’ (1995) i ‘El dilema’ (1999). Amb Martin Scorsese la trobada ha sigut tardana: ‘El irlandés’ (2019).
L’actor, en un fotograma de la pel·lícula ‘Heat’.
Altres directors i altres pel·lícules han fonamentat també el seu estil malcarat i dur, de veu rasposa, adaptat tant a personatges estridents com introvertits: ‘Justicia para todos’ (1979), de Norman Jewison; ‘Revolució’ (1985), de Hugh Hudson; el seu cameo totalment maquillat a ‘Dick Tracy’ (1990), de Warren Beatty; el personatge mefistofèlic de ‘Pactar con el diablo’ (1997), de Taylor Hackford; ‘Assassinat just’ (2008), de Jon Avnet –amb Pacino i De Niro com dos policies a punt de jubilar-se–; ‘Phil Spector’ (2013) –telefilm de David Mamet sobre el productor musical– i el seu paper breu a ‘Érase una vez en... Hollywood’ (2019), de Quentin Tarantino, com l’agent que promou la carrera europea del protagonista.
La seva veu rasposa i el seu estil malcarat i dur han modelat tant paper estridents com introvertits
Ha provat la direcció amb projectes bastant inclassificables: ‘Looking for Richard’ (1996), entorn dels assajos de Ricard III; ‘Chinese Coffee’ (2000), sobre dos amics escriptors, i el díptic ‘Wilde Salomé’ (2011) i ‘Salomé’ (2013), exploracions de l’obra d’Oscar Wilde des del documental dramatitzat fins a l’estricta adaptació, amb Jessica Chastain com a Salomé i ell mateix com a Herodes.
Pacino i De Niro, a ‘El irlandés’.
No tot ha sigut fàcil en la seva carrera, per descomptat. No va passar les proves per interpretar altres personatges icònics com el de Han Solo a ‘La guerra de les galàxies’ (1977) –costa imaginar-lo fent-ho millor que el llavors molt menys conegut Harrison Ford–, el científic encarnat per Richard Dreyffus a ‘Encontres a la tercera fase’ (1977) i el de Dustin Hoffman a ‘Kramer contra Kramer’ (1979). Hauria pogut sumar una peça més a la seva fructífera relació amb Coppola quan aquest li va oferir el paper del capità Willard a ‘Apocalypse now’ (1979), però va declinar participar en un rodatge que es preveia llarg, agitat i convuls, com així va ser.
Pacino també va viure l’experiència al revés. Els executius de Paramount tenien seriosos dubtes sobre donar-li el paper de Michael Corleone a ‘El padrí’ i van estudiar els noms de Warren Beatty, Ryan O’Neal i Robert Redford, però finalment es van inclinar per Al Pacino, el preferit de Coppola. Encert de tots.
Nominat en nou ocasions, va guanyar l’Oscar al millor actor per Esencia de mujer (1992), el mateix any en què també competia en la categoria d’actor de repartiment per ‘Glengarry Glen Ross. Èxit a qualsevol preu’ (1992). A la televisió li ha anat millor. Per la primera de les dues sèries que ha protagonitzat, ‘Angels in America’, va obtenir l’Emmy.
