¿Els confinats serem més lliures o més esclaus?

L’equació no és nova. Un virus molt contagiós escampa la por. En nom de l’emergència, l’espai públic queda intervingut. I en aquest sobtat laboratori social, el poder, que sol desempolsegar la retòrica bèl·lica –«units contra l’enemic comú»–, té llibertat per reconfigurar el sistema (sovint amb saldo al seu favor). Va passar amb la pesta negra, que a mitjans del segle XIV va fulminar una tercera part de la població mundial, i que l’Església va aprofitar per marcar el pas de la vida pública, i passarà a compte del Covid-19, amb la fortuna que la raó científica dona explicacions més sòlides que «el càstig dels pecats» i que, després de dècades de lluita, hi ha una noció elemental dels drets fonamentals.

Al tauler de la cosa pública es disputen dues temptacions post-Covid –un pelet portades a l’extrem–: 1/ el totalitarisme digital amb l’excusa sanitària o 2/ l’esmena al capitalisme accelerat que ha portat aquesta i altres calamitats i que, com no para de recordar l’arqueòleg Eudald Carbonell, posa en perill la supervivència com a espècie. «És una lluita a mort, i no sabem qui guanyarà», retransmet en directe Simona Levi, cofundadora de la plataforma Xnet, des del front del ciberactivisme.

Moment Hobbes

¿On som ara? Per als paràmetres de les democràcies occidentals, en aquest precís instant «ens trobem davant d’una representació extrema de la tesi de Hobbes, segons la qual els membres d’un Estat accepten limitar les seves llibertats a canvi que aquest els protegeixi –descriu Victòria Camps, catedràtica d’Ètica i consellera d’Estat–. La renúncia als drets fonamentals en aquest punt de la història no és qualsevol cosa; de la seva persistència i magnitud depèn que cedim la condició de ciutadania per convertir-nos en súbdits».

Sense esperar a veure ni la persistència ni la magnitud, al trot, com és habitual en ell, el filòsof eslovè Slavoj Zizek –ha tret ja un llibre, ‘Pan(dem)ic!, Covid-19 shakes the world’ (‘¡Pandèmia! El Covid-19 sacseja el món’)– considera que aquesta tragèdia sanitària ha clavat «un cop de l’estil ‘Kill Bill’» al sistema capitalista i han tret a la llum «la porqueria que teníem sota l’alfombra: la histèria col·lectiva, les ‘fake news’, la conspiranoia i el racisme», i que, en vista de l’hemorràgia de civisme dels confinats, la solució podria passar per «fundar un nou comunisme avalat en la solidaritat i la ciència».

Aviat el corregeix el seu col·lega sud-coreà Byung-Chul Han, professor a la Universitat de les Arts de Berlín. L’autor de ‘La sociedad de la transparencia’ fa notar que Occident comença a aplaudir com «un model d’èxit» la gestió de la Xina de la pandèmia. Un model que s’apuntala en la idea que el ‘big data’ i el monitoratge digital de la vida pública i privada «salva vides».

El Govern de Pequín, que ja havia sembrat l’espai públic de càmeres de reconeixement facial i tèrmic, drons i rastrejos de mòbils i internet, ha introduït un sistema de crèdit que avalua la conducta social dels ciutadans. Qui creua les ‘línies vermelles’ –que en són molts– perd punts i s’arrisca que li neguin un crèdit o a perdre la feina.

Si Occident, que aprecia la subjectivitat però ja cedeix dades amb alegria, es veu seduït pel disciplinament asiàtic, alerta Han, «el virus haurà aconseguit el que ni tan sols el terrorisme islàmic va aconseguir del tot». De moment, a Espanya, ai, el Ministeri d’Afers Econòmics i Transformació Digital ha publicat una ordre –la SND/297/ 2020– de desenvolupament d’aplicacions mòbils per a «la recopilació de dades» i «l’anàlisi de la mobilitat de les persones» durant el confinament.

El replegament

Mentrestant, tot passa per les pantalles –els afectes, les reunions de treball, les classes, l’entreteniment–, i és possible que vagi calant la idea que només la realitat virtual és un territori segur («i que moure’s lliurement en espais oberts es limiti a illes que pertanyin als ultrarics», afegirà irònic Zizek).

L’inapel·lable és que la mobilització al carrer per reclamar drets i llibertats, els mítings i les assemblees i fins i tot la reunió de dos veïns han quedat suspesos. Això, de moment, permet la discrecionalitat de la policia per castigar amb multes severes actituds que considerin un delicte o un desacatament, ja sigui treure a passejar un gos de peluix o resistir-se a mostrar l’interior de la motxilla de camí al contenidor de reciclatge. I en ple oprobi, uns quants balcons, que majorment expressen la solidaritat veïnal i el recolzament sincer als herois dels serveis bàsics, comencen a treure la ràbia delatant el ‘runner’ i el que passeja amb el carretó de comprar fora del perímetre del súper i la farmàcia.

«El coronavirus és una arma de destrucció de la protesta social, en què ens diuen que el més perillós és ajuntar-nos i reunir-nos», assenyala María Galindo, activista feminista i cofundadora del col·lectiu Mujeres Creando. Permet anar a treballar, però esborra, minimitza o posa entre parèntesi problemes socials i polítics que estaven en ardorosa discussió. El filòsof Paul B. Preciado escrivia dies enrere en un article que la nova frontera política s’ha desplaçat des de les costes de Grècia fins a la porta del domicili privat. «Lesbos comença ara a la porta de casa teva. La nova frontera és la mascareta», i l’espai domèstic existeix com «un lloc identificable a Google Maps, és una casella reconeixible per un dron».

Abans de l’arribada del virus, el filòsof Giorgio Agamben, autor d’‘El poder sobirà i la vida nul·la’, ja advertia que els estats democràtics contemporanis necessiten l’excepció, «i la produeixen també». El nerviosisme de les societats hiperconsumistes necessita, com a contrapartida, una sèrie d’artificis que produeixin sensació de seguretat (assegurances de vida, polítiques contra el crim, murs i tanques per repel·lir la immigració). «Quan el discurs del terrorisme es desgasta i no té els mateixos efectes paranoics, va bé un virus com una amenaça global», coincideix amb Han. El seu temor, ara, és que es consolidi la idea de «ciutadà com a terrorista en potència, ‘el contagiador’».

Coronacapitalisme

Amb aquests elements, «el coronavirus no suposa una amenaça per a l’economia neoliberal, sinó que crea l’ambient perfecte per a aquesta ideologia», considera l’activista croat Srecko Horvat, fundador de DiEM25 junt amb Yanis Varoufakis. Perquè limita el trànsit dels cossos, però no bloqueja la circulació de les mercaderies i el capital. «Aviat naixerà una forma més perillosa de capitalisme, que disposarà d’un control més gran i una purificació més gran de les poblacions», coincideix el filòsof italià Franco Berardi, autor de ‘Después del futuro’ i ‘Fenomenología del fin’.

Com en altres etapes, és un terreny fèrtil per a la xenofòbia. «Quan el veí emmalalteix, un familiar mor i mantenim tres metres a la cua del súper, es genera desconfiança de nosaltres –explica José Luis Betrán, professor d’Història Moderna de la UAB i autor d’Història de les epidèmies a Espanya’–. La història ens mostra que això acaba projectant-se en col·lectius que no són de la teva llengua, del teu país, de la teva ètnia».

El nord d’Europa ja ha llançat elements de dubte sobre per què a Itàlia i Espanya tenim nivells tan elevats de contagi. I no és descartable que, quan la Covid-19 castigui el Sud Global, amb el pretext sanitari, s’afavoreixin criteris etnonacionalistes per tancar encara més les fronteres. «Es complirà el somni feixista que els altres són el perill», conclou María Galindo.

Raons per a l’esperança

Però potser no tot són males notícies. No només perquè hem donat un respir al planeta i els dofins passegen pels canals de Venècia i els cérvols caminen per París. Tampoc perquè, com indica Zizek, pot ser que s’hagi donat una estocada a «luxes obscens» com els creuers. Sinó, com fa notar el politòleg Gustavo Yáñez González, el mercat ha demostrat ser «incapaç de sostenir la vida», portant els seus partidaris a aplaudir la sanitat pública i «a demanar a l’Estat la protecció social que rega els circuits comercials», quan abans només els interessava com a garant del rescat dels bancs.

De sobte, el keynesianisme guanya múscul. Victòria Camps remarca que serà difícil regatejar en despesa pública sanitària i ser refractaris al finançament de la investigació científica. Segons el seu parer, ha quedat clara la necessitat dels poders públics. «El postconfinament haurà d’anar lligat a la recuperació de les llibertats, però també a la ferma convicció que sense un Estat protector dels drets socials, que són els de la igualtat, les crisis es resolen malament, injustament –observa Camps–. Caldrà repetir molt això últim a propòsit del daltabaix econòmic que s’acosta». 

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Mentre no hi ha cap recompte de víctimes per l’enfonsament econòmic, Paul B. Preciado fa una crida a no abaixar la guàrdia. «Si el virus muta, cal canviar». Davant la petició de tancada i teletreball, convida a utilitzar el temps «per estudiar les tradicions de lluita i resistència minoritàries que ens han ajudat a sobreviure fins aquí».

Repensar com volem la cosa pública evitaria caure en un error secular. «La història explica que, una vegada aquestes etapes són superades, de manera instintiva, l’energia col·lectiva continguda necessita ser alliberada i es produeix l’amnèsia social», descriu l’historiador José Luis Betrán. «Això seria molt perillós, perquè és una realitat que incumbeix el planeta».