El futur post-coronavirus: l'hora de les bates blanques

La telesèrie ‘Covid-19, història de la pandèmia que va canviar el món’, que probablement ja ha començat a escriure’s al dormitori d’algun guionista de Netflix o HBO, necessàriament començarà i acabarà amb la imatge d’un professional del sector sanitari mirant per un microscopi. El del capítol de comiat tindrà el nom, avui desconegut, del descobridor de la vacuna que ens deslliurarà al final del coronavirus. El de l’inici es diu Li Wenliang, el metge de Wuhan que va donar el primer senyal d’alarma sobre el nou agent patogen a finals del 2019, cosa que li va suposar ser represaliat pel Govern xinès abans de morir, ell, també víctima del contagi.

Entre un i un altre investigador, la del Covid-19 —tant la real com la que algun dia relatarà la ficció televisiva— és una història protagonitzada per homes i dones que miren la realitat sota els paràmetres de la ciència. Mai abans les advertències llançades pels investigadors —i menystingudes pels polítics— havien tingut conseqüències tan tràgiques ni el futur de la humanitat depèn tant dels seus encerts. Tampoc mai abans el personal sanitari havia rebut tants aplaudiments de la societat des dels seus balcons ni havia recaigut sobre les seves espatlles una responsabilitat tan gran com la que està afrontant en aquest terrible 2020 per al qual ningú ens havia preparat. 

¿Una de nova era?

El coronavirus ha atorgat a la ciència un protagonisme que mai havia tingut. Governs de tot el món s’abracen aquestes setmanes als especialistes de la branca biomèdica perquè els dictin els passos que cal seguir i sobre els laboratoris més capdavanters plouen ara els bitllets que en un altre temps van escassejar perquè no els falti de res en la seva recerca de l’enyorada vacuna.

El focus que la pandèmia ha posat sobre els homes i les dones de les bates blanques convida a plantejar si ens endinsem en una nova era en la relació que la societat i l’estament polític mantenen amb la ciència. ¿Escoltaran en el futur els governs les advertències dels experts o la veu dels científics tornarà a ser silenciada en els despatxos del poder? ¿La població oblidarà com vesteixen i a què es dediquen els professionals que els estan salvant de la pandèmia o forçarà les autoritats perquè els seus criteris siguin els que marquin la vida pública a partir d’ara?

De moment, la comunitat científica, almenys l’espanyola, transmet aquests dies senyals de disgust per haver sigut el bomber d’aquest incendi i no l’agent forestal que podria haver-lo evitat. «Emocionalment ens hem sentit recolzats per la ciutadania, però en l’aspecte pràctic hem estat massa exposats, treballant molts dies sense la protecció adequada. Si la ciència hagués estat més present de forma estratègica, tot hauria sigut més fàcil», es lamenta la doctora Pilar Garrido, vicepresidenta de la Federació d’Associacions Cientificomèdiques Espanyoles (FACME).

Aquest col·lectiu, al costat de la Confederació de Societats Científiques d’Espanya (COSCE), la Crue Universidades Españolas i l’Aliança de Centres Severo Ochoa i Unitats María de Maeztu (SOMMa), va fer públic un comunicat el 13 d’abril en què es lamentava de la «tensió» que s’havia produït entre els científics i les autoritats en la gestió de la crisi del coronavirus i denunciava una «falta de sintonia que pot haver perjudicat la idoneïtat de les mesures adoptades». En el seu escrit, a part de més recursos per a la investigació, la comunitat científica reclamava, de cara al futur i davant de possibles noves crisis, que els experts puguin assessorar de forma més estreta els tres poders de l’Estat. 

«Els països que estan frenant el coronavirus amb més eficàcia, com Corea del Sud, Singapur, Alemanya o Israel, es troben entre els que més inverteixen en ciència. Aquesta dada hauria de convidar-nos a la reflexió», assenyala la física Perla Wahnón, presidenta de COSCE. El de l’R+D està sent un conte ‘dickensià’ en aquest país des que va esclatar la crisi del 2008. Les retallades van enviar Espanya al vagó de cua d’Europa en inversió científica i tecnològica, d’on no ha tornat a sortir —la despesa en investigació amb prou feines assoleix avui l’1,2% del PIB, davant la mitjana del 2,12% de la UE—, i van provocar una fuga de talent que no ha aconseguit revertir-se en aquesta dècada negra per a la ciència ‘made in Spain’. 

Capacitat d’influència

Però no són diners el que el sector reclama amb més èmfasi en aquests dies de xoc i desbordament del sistema sanitari, sinó capacitat d’influència  per dissenyar el món que emergirà després de la pandèmia i marge per prevenir situacions similars a la que estem vivint. «No es tracta que el Govern tingui a mà el telèfon de l’expert de torn per trucar-li quan es produeixi la crisi, sinó de disposar d’una estructura científica que assessori els estaments del poder abans que hi hagi aquests col·lapses», explica Wahnón.

En aquests dies de confinament, imaginar com serà la vida després del coronavirus s’ha convertit en un dels passatemps més demanats. Al cap i a la fi, especular és gratis. No obstant, els científics no semblen estar jugant a la loteria quan aposten tots per un mateix pronòstic: les pandèmies han arribat per quedar-se, i el que avui anomenem Covid-19, en uns anys portarà un altre nom, però tindrà un efecte semblant.

 «Hem d’estar preparats per a aquest escenari, i igual que avui tenim una Unitat Militar d’Emergències, en el futur haurem de tenir un sistema nacional de biodefensa que ens protegeixi. Òbviament, els científics som una peça fonamental d’aquest sistema», afirma Margarita del Val, investigadora en el Centre de Biologia Molecular Severo Ochoa. Aquesta viròloga és autora d’un missatge que va córrer com la pólvora per les xarxes en els primers dies de març en què avisava del perill que s’acostava, quan la població mirava amb més menyspreu que temor les mesures d’aïllament social que plantejaven les autoritats, que segons la seva opinió havien d’haver arribat molt abans. «En els últims mesos he sentit mandataris fer afirmacions que m’han fet preguntar-me: ¿això ho ha consultat amb algú format?, ¿no té un cunyat científic que el tregui de l’error?», confessa.

Del Val coincideix amb Wahnón que els experts hauran d'estar més a prop dels polítics en el futur. «No un sanedrí de savis que sigui consultat de tant en tant, sinó equips conjunts que treballin de costat i sense mitjancers. La decisió és del polític, però ha de prendre-la ben informat», assenyala.

Una invitació a fer ‘reset’

Les experiències traumàtiques tenen la virtut de mostrar la realitat des de perspectives mai abans visitades. Succeeix davant de la pèrdua d’un ésser estimat o en un accident gairebé fregant la mort. De sobte, l’important emergeix i esborra d’un buf el que fins avui semblava urgent. En aquest sentit, el tecnòleg Enrique Dans creu que la crisi del coronavirus és una oportunitat perfecta per començar a organitzar la vida sobre criteris més raonables en els quals la ciència pot aportar la solució a molts dels problemes que arrossegàvem. «El Covid-19 ens convida a fer ‘reset’. Quan el confinament acabi, sortirem al carrer, respirarem l’aire net després d’aquestes setmanes sense contaminació i haurem de preguntar-nos si preferim això o allò d’abans», planteja. 

En el seu últim llibre, Viviendo en el futuro, l’investigador assenyalava la crisi climàtica com la principal amenaça per a la humanitat. «Causa més morts a l’any que el coronavirus i seguirà allà quan vencem la pandèmia, però tenim les eines necessàries per fer-li front. Ens les dona la ciència», adverteix. Segons la seva opinió, la societat post-Covid-19 haurà d’afrontar dilemes on la tecnologia es creua amb la moral i el dret. «Haurem d’utilitzar apps que controlen els nostres moviments, i això ens obligarà a redactar un nou contracte social amb qui maneja aquestes dades per poder fiar-nos del seu ús. S’acosten canvis mai vistos», avisa.

La derrota del coronavirus es diu vacuna, un microorganisme artificial que sortirà d’un laboratori, però, com succeeix amb tots els experiments, la confiança cega en la ciència i la tecnologia pot portar danys col·laterals si enfosqueix les altres branques del saber. ¿On queden la filosofia, l’art o la literatura? ¿Acceptarem viure en un món guiat únicament per criteris cientificotècnics? 

«Aquestes altres disciplines no desapareixeran, perquè la mateixa ciència les necessita. Sense la imaginació que estimula la ciència-ficció, la dels laboratoris no avança. Sense relats que expliquin aquests descobriments científics i projectin el futur, no entendrem on som ni on anem», apunta Domingo Sánchez Mesa, catedràtic de lingüística de la Universitat de Granada i vocal d’Humanitats a COSCE. Segons la seva opinió, no hi ha dilema entre números i lletres. «Ens dirigim cap a una concepció més integrada del saber. El coronavirus ha servit per acabar amb la imatge del científic com un ens enclòs al seu laboratori i aliè a la societat. El virus l’ha aproximat a la població, i aquesta és una bona notícia». 

---

El govern dels savis 

La ciència opera amb principis que tenen l’aplom insubornable de la llei de la gravetat. La política, en canvi, és l’art de sumar voluntats per provocar canvis en la societat tenint en compte que les opinions, sovint, no coincideixen amb els mesuraments de la realitat i que els interessos canvien de mà amb més rapidesa que la falsa moneda. Les dificultats per fer compatibles aquests dos criteris estan en l’origen de la frustració que han deixat darrere seu els intents que han hagut d’unir ciència i política des que Plató va proposar fa 25 segles el seu «govern dels savis». 

¿Hi ha motius per pensar que ara, davant de l’esglai general que ha causat la pandèmia més gran de la qual hi ha memòria, els polítics i els científics sabran entendre’s per construir un món millor? El matemàtic i economista Juan Ignacio Crespo es mostra pessimista. «Tot continuarà igual. L’ésser humà té una capacitat innata per oblidar les males experiències, i quan passi l’alarma i es reactivi l’economia, tornaran la cobdícia i l’obsessió pel curt termini.

En el futur, els científics tindran el paper que han tingut fins ara», pronostica. Segons la seva opinió, plantejar un repartiment de funcions diferent aniria contra la naturalesa de cada un d’aquests oficis. «El polític és com un guàrdia urbà: se li ha de demanar que dirigeixi el trànsit sense causar més problemes dels que ja hi havia. Al científic se li ha de demanar la vacuna, no que sàpiga governar el món», afegeix.

Més atenció

Tampoc és aquesta l’aspiració de la comunitat científica quan reclama més atenció dels qui dissenyen la vida pública, sobretot quan ni ells mateixos es posen d’acord en els seus diagnòstics. ¿Quins experts degueren escoltar les autoritats quan va començar a propagar-se el coronavirus?, ¿els que van aconsellar Boris Johnson que el deixés estendre’s per assolir la immunitat de ramat o els que van reclamar el confinament setmanes abans que s’aprovés? «Per això és convenient que els equips d’experts que assessoren el poder siguin variats i independents. Però la decisió final l’ha de prendre el governant, no el científic», assenyala la viròloga del CSIC Margarita del Val.

Limitacions

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

En el seu llibre La democracia del conocimiento, el filòsof polític Daniel Innerarity adverteix de les limitacions que té cada un d’aquests àmbits a l’hora d’afrontar els assumptes de la vida pública i d’entendre’s mútuament. «La decepció dels polítics que no els proporcionen consells clars i segurs es correspon amb la decepció dels científics, que ofereix consells que molt sovint no es tenen en compte. Quan es tracta de pensar les relacions entre saber i poder, convé tenir en compte que ni un sap tant ni un altre pot tant», escriu el filòsof.

Aquestes setmanes, els gabinets científics s’han convertit en el diapasó que afina la música que surt dels despatxos governamentals de tot el món. ¿Suposa això un correctiu de la ciència sobre la política? «No ho crec. La ciència només està interessada en la veritat, mentre que la política també ha d’atendre a criteris d’oportunitat, a les repercussions econòmiques de les seves decisions i fins i tot a una idea de salut pública més àmplia que la dels epidemiòlegs», respon Innerarity, tot i que reconeix que aquesta pandèmia està fent que es plantegin qüestions que fins avui no s’havien discutit. «Un dels grans debats del futur serà decidir quin lloc ha d’ocupar la ciència en la presa de decisions polítiques», adverteix.