L'asfixiant secta jueva d''Unorthodox'
La comunitat ultraortodoxa de Brooklyn col·lecciona conflictes veïnals; l'últim, per fer un funeral massiu en plena quarantena
zentauroepp53258824 new york new york april 10 people walk through an ultra 200430220758 /
És possible que, com han criticat veus que coneixen des de dins la comunitat hassídica satmar de Williamsburg, la sèrie de Netflix ‘Unorthodox’ estigui esquitxada d’errors, petits i grans. El segur és que aquests quatre capítols, basats en les memòries de Deborah Feldman, que va abandonar aquesta secta del judaisme místic ultraortodox a Brooklyn, han donat accés a la vida, rituals i realitats d’un món profundament tradicional i voluntàriament insular, un lloc on no és permesa l’entrada, ni tan sols per als seus veïns novaiorquesos.
Un mur invisible aïlla aquest grup ultraconservador en una ciutat progressista i secular com Nova York
Portes enfora, els satmar i la resta de novaiorquesos conviuen des de fa més de set dècades , junts però separats per molt més que l’idioma (el ídix i l’hebreu són els dominants entre els kharedim), o per usos com les tres pregàries diàries dels homes, el focus en l’educació religiosa mentre es desatén l’acadèmica o els limitats papers i oportunitats que es reserven per a les dones. Entre els uns i els altres s’alça un mur invisible i infrangible que aïlla un grup extremament religiós, conservador i enemic de la modernitat en una ciutat secular i progressista. I hi ha tolerància però també tensions; respecte però també retrets.
Fugida de l’Holocaust
La història d’aquesta comunitat comença el 1947, quan va arribar al sud de Williamsburg, després d’escapar de l’Holocaust, el rabí Joel Teitelbaum, que va fundar la dinastia el 1905 en l’hongaresa Szatmar (avui Satu Mare, Romania), juntament amb unes quantes famílies. Avui, amb uns 57.000 membres, Williamsburg té la comunitat més gran satmar del món, un grup diferent d’altres sectes hassídiques també ultraortodoxes de forta presència en altres punts de Brooklyn.
Funeral multitudinari a Williamsburg en memòria d’un rabí mort per Covid-19. /
Aquest col·lectiu és dels més estrictes a mantenir la separació de la societat secular, i dels més ferms a oposar-se a l’existència de l’Estat d’Israel per motius teològics. A més, constitueixen una mínima part dels 1,1 milions de jueus que viuen a Nova York, però els números i la seva concentració a l’urbs els converteixen en un grup de pes polític destacat, festejat i influent.
A Williamsburg la comunitat registra alts índexs de pobresa (43% segons algunes anàlisis) i dependència d’assistència pública. Alguns satmar són, alhora, actors prominents en el mercat immobiliari de la zona.
Mina d’or de l’especulació
Al sud –on viuen les seves clàssiques famílies nombroses, amb vuit fills de mitjana per matrimoni, i és comuna la convivència amb els avis–, urgia la necessitat d’espai i als anys 70 i 80, i amb tàctiques sovint qüestionables i denunciades, van pressionar per guanyar espai a la població negra i, sobretot, a la hispana, que es va organitzar i va aguantar part de l’envestida. Però a més, dedicats en les seves primeres dècades a la petita manufactura i guiats per la idea de Teitelbaum de treballar i fer negocis, van aconseguir locals a la zona nord, una mina d’or quan el barri industrial es va començar a reconvertir en residencial, epicentre ‘hipster’ en la primera dècada del segle XXI i ara una mica més ‘yuppie’ i també familiar.
Una imatge del casament retratat en la sèrie de Netflix ‘Unorthodox’.
Els xocs en els últims anys han sigut freqüents i no només amb els ‘artisten’, sinó també amb els que miren d’assegurar el respecte a normes seculars. Frescos estan en la memòria els cartells en ídix que insten les dones a no portar tops o vestits curts; la guerra pel carril bici (tampoc volien veure els cossos de dones pedalant), o la batalla perquè la piscina pública continués assignant hores específiques només per a dones, l’única forma en què les satmars poden utilitzar les instal·lacions, però, segons grups de drets civils, una excepció no conforme amb les lleis.
Brot de xarampió
L’any passat es van disparar les tensions davant d’un brot de xarampió, facilitat pel calat del moviment antivacunes en una comunitat amb poca formació (només l’11% dels homes i el 6% de dones tenen títols universitaris), que es regeix pels dictats dels seus líders religiosos i desconfia de les autoritats (i dels mitjans de comunicació). I va ser preludi del que va passar amb el Covid-19, que malgrat haver provocat la mort de 700 dels seus membres a Nova York, el col·lectiu segueix resistint a acatar el confinament i la distància social.
El mateix alcalde de la ciutat va acudir dimarts a dispersar l’enterrament multitudinari d’un rabí mort per Covid-19
De fet, hi ha denúncies que apunten que durant l’epidèmia continuen operant en secret ieixivàs, negocis i instal·lacions religioses on col·loquen cartells en ídix que anuncien horaris i insten a accedir-hi per portes laterals o posteriors. També han mantingut les visites a la sinagoga i celebracions religioses, nucli de la vida social, i dimarts prop de 2.500 van sortir als carrers del barri per participar en el funeral d’un rabí mort pel virus.
La policia i fins i tot l’alcalde, Bill de Blasio, van acudir a dispersar-los. I De Blasio es va ficar en aigües pantanoses al dirigir un tuit irat, carregat de cansament i advertència, a tota la «comunitat jueva», no només als infractors, cosa que es va guanyar protestes per tirar llenya al foc de l’antisemitisme. És possible que l’alcalde s’equivoqués en l’expressió, però el que és segur és que molts a Nova York no comparteixen la visió dels satmar que potser contagiar-se sigui ‘bashert’ (‘inevitable’); que tenen algun tipus de «protecció divina», o que la seva història –esquitxada de persecució i tragèdia–, les seves tradicions o la reafirmació de la seva identitat jueva els fan immunes a les normes de Nova York.
