Lola Flores: de Faraona a icona pop

---

Era el 16 de maig de 1995. Una multitud en dol cridava «guapa, guapa» al fèretre de Lola Flores mentre passejava per Madrid. Amb prou feines 15 dies després moria Antonio Flores, el seu fill, per sobredosi. Des d’aquells dies negres han passat 25 anys, però el cognom Flores continua viu. I no només perquè les descendents del clan, des de Rosario fins a Alba, apareguin constantment a les pantalles, sinó perquè la Faraona va entendre com convertir-se en una icona immortal: tot i que hi va haver ballarines i cantants millors en la història d’Espanya, ella va aportar un personatge fort i interessant i una forma diferent de pujar a l’escenari. Potser el millor resum és la descripció que va fer The New York Times el 1979 abans de la seva actuació al Madison Square Garden: «No canta ni balla, però no se la perdin».

«¿La millor cantant de flamenc? La Niña de los Peines. ¿I ‘bailaora’? Carmen Amaya. ¿I la millor artista? Aquesta és Lola Flores», assegura Juan Gómez Chicuelo, guitarrista, compositor i intèrpret de flamenc. «No era de deu en tot. Però tenia art, i això està per sobre del talent». Segons el músic, ho demostrava constantment «en la seva mirada, força, posada en escena i com entenia els espectacles». Per a la investigadora i curadora Alicia Navarro, el que oferia era «corporalitat, gestualitat, estètica, moviments... Com omplia l’escena. Lola era molt més potent que la seva veu. Aquest era el seu art».

Actituds revolucionàries

Però el seu nom continua sonant no només pel que va oferir sobre els escenaris. Lola devorava els platós de televisió, irradiant carisma i deixant anar frases cèlebres. Tantes, que hi ha comptes de Twitter que li fan d’hemeroteca, publicant vídeos curts seus que ràpidament es viralitzen defensant actituds que avui dia continuen sent revolucionàries: des de denunciar l’‘slut-shaming’ (culpar les dones per tenir «massa» sexe) fins a naturalitzar les drogues («et fas una ratlleta o et fumes un porro i no passa res», va dir amb la mateixa naturalitat amb què els guais de l’institut t’oferien la primera calada). 

«És innegable que és una icona de la cultura popular», afegeix Lidia García, investigadora en Història de l’Art i divulgadora sobre copla i gènere, mentre enumera altres de les seves moltes frases mítiques, com «si me queréis algo, irse», que 25 anys després segueixen en la nostra memòria. «Aquests grans moments demostren una cosa essencial en Lola Flores: que era molt intel·ligent. Era conscient que estava construint un personatge que agradava, i el va alimentar de forma premeditada». 

Un mèrit que «no se li va reconèixer mai, perquè, com passa sempre en aquelles persones ràpides i intel·ligents que no pertanyen a l’elit cultural, es busca una forma diferent de descriure-la: ‘Quin art té’, ‘que graciosa’, ‘quin salero’». Com si tingués un talent, innat sense una feina darrere. «A una dona coplera poques vegades se li diu geni, es diu que és única o irrepetible», diu García. 

Alguns d’aquests moments mítics es van viure a ‘El coraje de vivir’, una sèrie documental d’Antena 3 emesa el 1994 on la mateixa Flores exhibia la seva vida sense embuts. Hores confessant anècdotes tan polèmiques que no s’explicarien ni amb dues copes de més en un ‘Jo mai’. García recorda quan va explicar que es va prostituir per ajudar la seva família. «¿T’imagines cap gran estrella mediàtica reconeixent això?», es pregunta. 

En aquest programa no només va explicar els seus detalls més escabrosos, sinó que també es va mostrar orgullosament vulnerable. «Parla en ‘prime time’ i amb orgull dels seus orígens humils, de l’emigració dels seus pares, també d’episodis molt durs que va viure als seus principis com a artista», afegeix la investigadora, que creu que l’honestedat i ser «molt autoconscient del seu personatge» han ajudat que sigui aplaudida constantment de forma intergeneracional. És qüestió de temps que tots aquests grans moments quedin recopilats en un biopic o una minisèrie, ara que amb l’‘streaming’ aquests formats estan a l’alça. 

Ser tan oberta li donava una humanitat que l’allunyava d’altres copleras del moment, molt més hermètiques. Per això Lola continua ressonant tant en la generació de les xarxes socials, perquè aquesta vulnerabilitat és la que es busca ara. Sí, Lola Flores té més de Kim Kardashian que Beyoncé, cosa que explica que s’utilitzin més els gifs de l’espanyola que de l’americana. I per això encara avui molts mil·lennistes, tot i que naixessin després de la seva mort, la continuen admirant: perquè és una artista tan fresca que fins i tot podria sortir a Paquita Salas.

«Mira la seva manera de vestir. Aquests escots i transparències, ensenyant pits i cames, era la més atrevida. Només María Jiménez la va seguir», recorda Adrián Amaya, cantant i ‘showman’, que ha creat un dels molts espectacles en homenatge a Lola Flores, ‘Eterna Lola’. És una altra faceta més del seu llegat, la defensa de la comunitat LGTBI en una època en què poques ho haurien fet. 

S’ha alçat com una diva tan idolatrada que fins i tot existeix una categoria de ‘drag queens’ que es dedica exclusivament a imitar-la: Las Zarzamoras. «Portava trans als seus programes, donava suport a transformistes i li encantaven els ‘marietes’, com els anomenava. Només ella i Rocío Jurado, quan va dir que era progai, en van parlar amb normalitat i llibertat».  

Però, tot i que el llegat de la Faraona és imprescindible al nostre país, és molt naïf pretendre que no hi va haver ombres en la seva carrera. Per exemple, alhora que tenia discurs de classe i que intentava ser una dona lliure, triomfava com a artista en una societat franquista –«Franco em va donar pau», va arribar a dir– i queia en les expectatives patriarcals del que s’esperava d’una dona. «És el que és interessant de Lola Flores: per moltes contradiccions que tingués en la seva vida personal, quan la miraven les dones de l’època, el que veien era una dona amb veu, amb força i amb un lloc d’enunciació important», conclou García. Va ser un referent. I sembla que seguirà sent-ho. 

Fàbrica d’estrelles

El relleu de la ‘movida’

El clan Flores ha sabut donar icones en cada generació. Després de Lola, li va tocar el torn en plena ‘movida’ a Lolita, Rosario i, sobretot, Antonio, el que més reconeixement va tenir pels que van formar aquest moviment. El seu estil, «tot i que bevia del dels seus pares», va tirar més cap al pop-rock que triomfava a l’època, «una fusió amb flamenc molt interessant», com recorda el músic Juan Gómez Chicuelo. Tot i que la que menys s’ha allunyat de l’ombra de la seva mare ha sigut Rosario. «No només s’hi assembla musicalment, sinó que també ha sabut moure’s bé en televisió [és coach de La Voz Kids, com la seva germana, Lolita, que fa diverses temporades que és jurat a Tu cara me suena], mentre que Antonio, tot i que tenia la seva cara, era més tímid i reservat». 

---

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

La Flores de la generació Z

Ara també hi ha Flores per a la generació Z. De qui més es parla és d’Alba, aixecada a fenomen generacional gràcies als seus papers a ‘Vis a vis’ i ‘La casa de papel’. «Els trets són del seu pare», Antonio, però «la personalitat és la de la seva àvia», assegura Lidia García, investigadora i divulgadora, pensant en la seva «desimboltura, clar posicionament, força i naturalitat». Alba, a més, ha aconseguit un somni incomplert de la seva àvia: «Protagonitzar més drames», ja que com a coplera «va quedar molt encasellada en la comèdia». No és la primera neta que representa una generació: la seva cosina, Elena Furiase, «molt més mesurada», va aparèixer a ‘El internado’, sèrie que va marcar l’adolescència dels nascuts a mitjans dels 90 i que aviat tindrà un ‘reboot’.