TRES TESTIMONIS DE VIDA NEORURAL
«Per anar-se'n al camp cal poder conciliar la feina»
zentauroepp53407496 13 5 2020 alba benitez hace 3 a os se mudo con la familia 200515142753
Ara que un nou èxode rural s’està forjant, animat per la pandèmia, amb codi postal urbà, i l’extensió del teletreball, tres veïns establerts en entorns rurals i procedents de la ciutat expliquen els motius que els van impulsar a mudar-se al camp, així com els hàndicaps i avantatges que han trobat en la seva nova vida.
Alba Benítez. Periodista. Sant Pere de Vilamajor
«No volíem asfalt i pol·lució per a les nenes»
«Nosaltres som de Barcelona de tota la vida, més d’asfalt que la boca del metro», riu Alba Benítez. Allà «teníem i tenim la xarxa familiar i dels amics». Però explica que, fa uns 10 anys, ella va començar a tenir «la necessitat d'estar més a prop de la natura» i que d’una escapada per a una barbacoa a Sant Pere de Vilamajor va sorgir la possibilitat que els deixessin una casa. «La porta del darrere donava al bosc, jo notava que allà era molt feliç i al final vam aprofitar que la nostra filla gran feia el salt a l’escola i vam venir a viure aquí, tot i que el procés ha sigut llarg».
Alba Benítez, passejant pel Montseny amb les seves filles.
Però ha calgut reinventar-se. Ella, que és periodista, teletreballa i torna al ‘coworking’ que té a Barcelona quan ho necessita. Entre el passeig a l’estació i el trajecte tarda una hora a arribar a l’estació Passeig de Gràcia. «És temps que perdo i també que guanyo, perquè vaig llegint o puc anar avançant feina», explica. El seu company, que és bomber, tampoc ha d’anar-hi cada dia. «En una decisió així, d’una banda, hi ha l’opció que hagis de conciliar-ho amb la teva feina i després la valentia per fer el salt», apunta.
La decisió, explica, també va tenir a veure amb les seves filles, tot i que després elles triïn el seu propi camí. «No volíem per elles asfalt, pol·lució o soroll, que ho escullin si ho necessiten quan siguin més grans, perquè està clar que els nuclis urbans tenen més oferta», reconeix. Però ella ja no es mou de la falda del Montseny.
Zoe Cortiella. Cuidadora. Palanques
«Pensava que notaria solitud i no ha sigut així»
Fa un any, Zoe Cortiella va canviar Vinaròs per Palenques. Les dues, a Castelló, però molt diferents. Va passar de viure en una ciutat de costa de gairebé 30.000 habitants a un poble de muntanya d’uns 30. «A la meva parella li va sortir feina a Morella i jo no en tenia, així que decidim venir i estem contentíssims. Vius més tranquil, no hi ha contaminació i tenim més qualitat de vida», assegura.
Zoe Cortiella, amb la seva parella, a Palanques (Castelló), on viuen. /
Ho diu convençuda, malgrat que el salt va ser complicat. «Tinc un fill de 15 anys. Quan ens vam decidir, li vam preguntar què volia fer i al final es va quedar allà amb l’àvia. No concep viure aquí i no pots emportar-te un adolescent que no hi està acostumat a un poble així», admet.
Tampoc ella tenia clar que s’adaptés. «Pensava que sentiria certa solitud. I no. Aixecar-te, sortir despentinada a la porta de casa i que no passi res està molt bé», defensa entre rialles. «Quan parlo amb els meus amics alguns em diuen que estic boja, però em trobo molt bé», afirma.
‘Poble miracle’
La Zoe, que ara fa substitucions a residències de gent gran, s’ha mudat a un ‘poble miracle’. El seu cens petit apunta cap amunt (era d’uns 20 veïns fa poc temps) i la mitjana d’edat és de quaranta i pocs anys. «Som uns quants joves i t’acullen molt bé, però és veritat que és difícil que a la gent li agradi la vida en un poble. Aquí no hi ha botiga ni hi ha bar, ens reunim als llocs comuns que tenim», explica.
Víctor Mansanet. Alcalde de Simat de la Valldigna
«Vaig tornar al poble 40 anys després i no el reconeixia»
Va sortir de Simat de la Valldigna (València) amb 9 anys. Com moltes altres famílies, la seva es va traslladar a la ciutat empesa per la crisi del petroli de 1973 i Víctor Mansanet se’n va anar directe a l’asfalt. Primer a València, després a Madrid i a Barcelona.
Víctor Mansanet, alcalde de Simat de la Valldigna, passejant. /
En aquest periple, va estudiar i es va fer escriptor i periodista. Tornava al poble només de visita, a dinar i poc més. Fins que un reportatge d’investigació sobre els PAIs de la zona el va tornar la comarca. A recórrer-la i a parlar amb uns i amb altres per destapar els interessos econòmics ocults en aquestes operacions. «Vaig conèixer una persona, vam muntar una associació, ens vam enamorar i ens vam quedar», resumeix. Tot i que amb divorci i fills pel mig no va ser tan senzill com ho pinta.
«Tornar després de 40 anys va ser un canvi brutal. Tot i que no havia deixat de venir, el poble ja no el coneixia. El vaig redescobrir», reconeix. Enclavat en una vall fèrtil que li dona cognom i envoltat de camps de tarongers, Simat està protegit per l’oest per la muntanya del Toro i recorregut pel riu Vaca. Però, sobretot, és conegut per allotjar, a penes a uns passos del seu centre històric, l’impressionant monestir de Santa Maria de la Valldigna.
Notícies relacionadesAl final es va reintegrar tant al poble que des de fa cinc anys és el seu alcalde. «Me’n queden tres i ho deixo», explica mentre passeja, saludant uns i altres i preguntant per la salut dels familiars. El que ja no sembla que deixarà és de ser el seu veí.
