La incertesa després del coronavirus: com viure sense futur (immediat)

No sabem quant durarà ni el mal que causarà. No sabem quants mesos trigarà a arribar la vacuna que permeti acabar amb el coronavirus i el cost sanitari, econòmic, social i de vides humanes que haurem de pagar fins que puguem deixar enrere aquest malson. Desconeixem si ens esperen més onades de Covid-19 i si implicaran noves corbes de morts i confinaments o si podrem afrontar-les amb les eines de prevenció que hem incorporat a les nostres rutines diàries.

No sabem com funcionaran les escoles, si seran eficaces les fórmules que s’han anunciat o els escolars hauran de seguir el curs des de casa i a través d’una pantalla. Ignorem si les oficines seran segures amb les mesures sanitàries adoptades o els rebrots obligaran de nou a teletreballar els qui encara no hagin perdut la feina. No sabem si els negocis que van haver d’abaixar la persiana fa sis mesos podran obrir o s’hauran de mantenir tancats i si el sistema de salut aguantarà un nou envit del virus o si tornarem a la situació de la primavera. ¿Quan reprendrem aquest projecte professional que vam haver de deixar en suspens per la pandèmia? ¿Quan podrem anar pel carrer sense mascareta ni por? No ho sabem. Del cert, ningú ho sap.

Sensació d’inseguretat extrema

Amb l’inici del nou curs, l’horitzó es presenta tan ple d’incògnites que és impossible trobar un àmbit on no regni la incertesa. Aquesta paraula ja era tret identitari del nostre temps, regit per patrons laborals, familiars i personals molt més incerts que els de generacions anteriors, però la crisi del coronavirus ha elevat aquesta sensació de vulnerabilitat fins a cotes mai vistes a l’últim segle, perquè capilaritza els estrats de la societat i afecta totes les facetes de la vida.

Sotmesos a la inseguretat més extrema, trobem a faltar més que mai tenir un grapat de certeses a què agafar-nos, però la Covid ha llençat a la paperera els protocols que coneixíem per a la gestió d’escenaris incerts. En aquestes condicions, l’estudi de la condició humana i dels grups socials hauria de servir per identificar claus que permetin abordar, o almenys comportar, aquest temps complex que ens espera fins que surti la vacuna. De la filosofia, la psicologia, la sociologia, l’economia i el pensament polític es demanen pistes per encarar els mesos venidors i entreveure les conseqüències que portarà aquesta experiència. ¿Viure tant temps sense la referència d’un futur cert ens canviarà com a societat?

Data de caducitat

No hi ha res que aguditzi més una sensació de d’angoixa que no saber quan s’acabarà, però el coronavirus viatja pel món amb una bona notícia: té data de caducitat, tot i que avui no la coneguem. Vet aquí la primera certesa en aquesta boira d’incertesa, la que ofereix la memòria de totes les plagues patides per la humanitat al llarg de la història. «No obstant, el primer error que solen cometre les persones exposades a quadros d’estrès prolongat és pensar que aquest malson durarà sempre. Això activa una cadena de trampes mentals que paralitzen i impedeixen gestionar qualsevol situació», adverteix la psicòloga Laura Rojas Marcos.

Toca, doncs, repetir-nos cada matí que tot això passarà algun dia, tot i que avui n’ignorem la data. Només així podrem fer-hi front el temps que falti fins que arribi aquell moment, un temps especial, confús i estrany en el qual haurem de viure de manera diferent a com vivíem abans i haurem de dir no, almenys de moment, a molts plans que teníem.

Estratègies

I és aquí on sol brollar l’altra gran font de sofriment que comporta la incertesa. «La Covid ens està obligant a tots a renunciar a coses, però això només ho afronten bé els que estan entrenats a tolerar la frustració», assenyala la psicòloga, que s’atreveix amb una recomanació pràctica: «Fem l’esforç de distingir el que ens és necessari i el que no i anotem tot el que tenim: els diners de què disposem, la feina que podem fer, les persones que ens envolten... Aquests són els recursos que ens permetran muntar una estratègia per encarar aquest temps incert que tenim per davant».

La sensació d’incertesa es combat amb certeses, però la crisi de la Covid-19 està sent una cura d’humilitat per als qui creien saber-ho tot sobre virus i gestió de pandèmies. Fa res, en qüestió de dies vam passar de menysprear les mascaretes a considerar-les salvavides, i de recomanar la vida despreocupada a confinar el país. Aquests vaivens generen desconfiança en una societat que està necessitada de normes clares i fiables per dotar-se d’una mínima sensació de seguretat.

Decisions provisionals

Però aquest manual d’instruccions no existeix, o almenys no és perdurable en el temps. «Ens hem d’acostumar a viure assumint que qualsevol decisió que prenguem avui serà provisional i és possible que hàgim d’adoptar la contrària en poc temps», reflexiona Domènech, que adverteix: «Estem obligats a actuar perquè la incertesa no ens paralitzi, però en aquesta situació només podem guiar-nos per regles flexibles i revisables». «Avui toca ser bambú, que es doblega amb el vent però no es trenca; no és bon moment per ser roure, que es manté ferm però té el risc de trencar-se», compara gràficament Rojas Marcos.

La norma que en moments d’incertesa severa no existeixen normes fixes i segures és aplicable a tots els àmbits de la vida, des de les decisions més personals –com retardar un casament de l’estiu a la tardor per por dels contagis i tornar a retardar-la després– a d’altres d’índole administratiu, com planificar la reobertura dels centres educatius o fer provisió de material de protecció per al sector sanitari. La dimensió política de la crisi del coronavirus ha sigut una de les que més inquietud ha causat a una població que ha patit, entre perplexa i indignada, les erràtiques decisions preses pels poders públics des de l’inici de la pandèmia.

Precaució i resiliència

Ja no som al març, però l’actual sensació de vertigen té molt a veure amb el record d’aquella anguniosa experiència. «Al principi, els nostres governants van pecar d’arrogància i temeritat. Corregir aquells errors implica aplicar el principi de precaució i promoure la resiliència», explica l’economista i assagista Albino Prada. Segons l’autor de ‘Caminos de incertidumbre’, un país resilient és el que es proveeix de sistemes per fabricar mascaretes, epis i respiradors a prop, no a la Xina. «Això no acaba amb la incertesa, però en redueix la percepció», aclareix.

«El nostre aparell cognitiu no està dissenyat per viure en l’angoixa permanent per tot el que és improbable però possible. Podem cultivar una disposició psicològica per assumir-ho, però els nostres governs també podrien invertir més en vigilància i prevenció», afegeix el politòleg Manuel Arias Maldonado, que qualifica de «decebedora» la resposta donada a la pandèmia en la majoria de països, un dèficit que ha incrementat el sentiment de desemparament que hi ha instal·lat en la societat. «Amb algunes excepcions, com Corea del Sud, en general s’ha recorregut a mètodes medievals poc sofisticats, cosa que manifesta una lamentable falta de preparació davant els riscos epidèmics. A Espanya, correspon al Govern central fer el necessari perquè les seves competències es tradueixin en polítiques i recursos apropiats», continua l’expert.

Oportunitat per reorganitzar el món

Per la via de la prova i l’error, que pel que sembla és l’única vàlida per gestionar entorns volubles com el que afrontem, el sistema sanitari es va ajustant cada setmana per respondre al virus i evitar la tragèdia de la primavera passada. D’aquí sortirem amb millors protocols per al control de pandèmies, però ¿què passa amb la gent? ¿Quins efectes tindrà viure tants mesos sotmesos a aquesta sensació de vulnerabilitat absoluta?

Lluny de tot alarmisme, el filòsof i investigador del CSIC Roberto Rodríguez Aramayo afirma que aquesta experiència tindrà conseqüències positives. «El coronavirus ens ha abaixat els fums. Ens crèiem déus perquè aconseguíem a cop de clic tot el que volíem, però això era la realitat virtual, no la de debò», afirma. Segons la seva opinió, la crisi que passem és una oportunitat per corregir errors del passat. «La incertesa forma part de la vida, perquè no hi ha res completament segur, així que no li hem de tenir por. Ara ens toca exercir la nostra responsabilitat i escollir com volem organitzar el món. De moment, aquests mesos hem après que podem viure sense tant consumisme. Comencem donant prioritat al substantiu i prescindint del superflu», proposa.

Moment d’acceleració

Entre el 13 i el 18 d’octubre –si els contagis no ho impedeixen–, a Barcelona se celebrarà la segona ‘Biennal de Pensament Ciutat Oberta’, que aquest any precisament tractarà sobre la noció de «negació del futur» que ens ha inoculat la pandèmia i traçarà el món que s’intueix després d’aquesta crisi. Segons el filòsof Ernesto Castro, que coordinarà una de les taules rodones, la Covid només ha aguditzat tendències que ja venien s’entreveien en el passat.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

«El distanciament social no és més que una radicalització de l’individualisme i la solitud que marcaven les nostres vides. La digitalització dels continguts culturals ve de lluny, però ara Amazon i les plataformes d’‘streaming’ devoraran les llibreries i els cines a més velocitat».

Segons la seva opinió, el que patim ara no és incertesa, sinó una cosa molt diferent. «La incertesa la vam tenir al gener, quan ignoràvem la pandèmia. Ara tenim la certesa que molts dels treballs que feien els individus han quedat obsolets i que una part important de la població del planeta és prescindible en termes de productivitat i sostenibilitat. Fins i tot molesta. La història canvia constantment, però ara passem per un moment d’acceleració», afirma.