Julián Casanova: «La nació i la raça van inspirar els crims més grans del segle XX»

El resultat és un viatge incòmode i exhaustiu que recorda que la glòria de les grans potències del Vell Continent es va forjar sobre un passat colonial desbordant de sang i que el final de la segona guerra mundial va convertir molts botxins i col·laboracionistes en víctimes de nous assassinats i violacions. Però aquests passatges no solen figurar en les commemoracions ni en els llibres d’història.

-¿Què revela el filtre de la violència quan s’aplica a la història del segle XX?

-Treu a la llum parts del nostre passat que se solen mantenir amagades i ajuda a explicar daltabaixos històrics que d’una altra forma no s’entenen bé. El segle XX europeu es va construir sobre la idea cristiana i civilitzada de l’home blanc, però en nom seu es van aplicar polítiques d’extermini que van ser legitimades per provenir de races o nacions que es consideraven superiors. Recordar la violència ens dona un toc d’atenció. Les societats triomfants que es construeixen elogiant el seu passat i ocultant les parts que no interessen a la llarga són menys lliures i acaben tenint problemes amb aquest passat. 

 -¿Problemes en el present?

-Ho vivim diàriament. Es discuteix sobre les estàtues, es debat sobre les festes, es reinventa la història... I tot això s’utilitza políticament. Quan els polítics commemoren el passat, normalment només busquen celebrar el seu present. Ho va fer el franquisme amb la guerra civil i ho fa ara Putin amb la segona guerra mundial. Ell només parla de la derrota del nazisme, però no dels crims de l’estalinisme.

-¿El segle XX ha sigut el més violent de la nostra història?

-Sens dubte. D’entrada, el desenvolupament industrial i tecnològic va facilitar formes de matar que abans no existien. En la primera guerra mundial hi va haver 8,5 milions de morts davant el mig milió que va poder sumar el conflicte més cruent del segle XIX. Però hi van influir altres factors. Els exèrcits es van universalitzar, el desenvolupament del capitalisme va provocar la lluita de classes i el final dels imperis va implicar la creació dels estats-nació. I ningú crea un estat nació si no és amb una guerra.

-Aquesta afirmació ha sonat a avís als navegants.

-No ho dic jo, ho diu la història. La independència dels estats només s’aconsegueix per les armes i amb la presència d’un enemic exterior a qui enfrontar-se. Després, aquests estats solen situar el relat de l’elogi en l’orgull de pertànyer a un mateix poble, tenir la mateixa història i utilitzar la mateixa llengua, però gairebé sempre oculten el rerefons armat i violent del qual provenen.

-Sorprèn la capacitat que té la violència per regenerar-se al llarg de la passada centúria.

-El que crida l’atenció és que la brutalització del segle XX no la van provocar tant les guerres com el paramilitarisme que va seguir els conflictes bèl·lics. Després de la primera guerra mundial, els vençuts no van acceptar la derrota i van promoure moviments armats que després es van integrar a les dictadures emergides en aquests països. Tots els membres de les elits nazis i feixistes havien passat per les trinxeres. A Espanya va passar el mateix, com ja va observar Paul Preston: tots els colpistes de 1936 havien viscut l’experiència de la guerra de l’Àfrica i van fer als rojos el que havien fet abans a les colònies.

-¿Hi ha cap denominador comú en totes les expressions violentes que trobem en la història del segle XX?

-Hi ha dues apel·lacions que se solen repetir: la nació i la raça. De l’extermini armeni a l’Holocaust i dels Balcans als crims de la Unió Soviètica, res va brutalitzar tant el segle XX com aquests dos elements. La religió també hi va influir, però van ser la nació i la raça les que van inspirar els crims més greus del segle. També hi ha patrons que es repeteixen. En els grans fenòmens de violència, sempre hi ha criminals, víctimes, gent que veu el que passa i calla, i gent que aprèn del que veu per venjar-se’n quan pot. I normalment, hi ha algú que exerceix de valent.

-¿Valent?

-Sí, sempre hi ha algú que arriba a la cúpula del poder en el moment de més expressió de la violència. Hi ha molta virilitat i molt masclisme en aquestes situacions, la violència sol ser una cosa d’homes. No és casual l’ascens que van viure certes figures en determinats moments fins a convertir-se en criminals de guerra. Hi ha qui afirma que el nazisme hauria existit sense Hitler, com si es tractés d’una cosa inevitable. Jo sempre he cregut en l’acció humana com a motor de la història. Depenent de qui hi ha al capdavant, es prenen unes decisions o unes altres. Milosevic no va ser una casualitat. Ni Franco.

-¿Com va el repartiment de culpes en els grans fenòmens violents?

-En això també hi ha debat. Sovint es presenta la història com un instrument en mans dels que manen. Se sol culpar els governants, els militars, i la resta són considerats víctimes. Jo no hi estic d’acord. Perquè la violència extrema triomfi com de vegades ha triomfat en els últims 100 anys, fa falta una base social que la justifiqui. I aquesta base social no és innocent, perquè sol recolzar la violència per obtenir-ne beneficis.

-¿Hi ha cultures o països més propensos a la violència?

-Perquè sorgeixi s’ha de donar un daltabaix d’algun tipus. Per això el Regne Unit ha patit menys expressions d’aquest tipus a l’últim segle. No va patir grans fractures, ni va veure néixer cap moviment de masses al carrer, ni comunista ni feixista. Però no hi ha trets essencials que facin un poble més violent que un altre. És fals que a Espanya ens matem més que ningú al món des dels temps de Viriat, o que ho facin els balcànics. La violència respon a motius històrics, no culturals.

-En el seu llibre destaca que la violència s’ha rabejat de forma molt especial sobre les dones, i no per casualitat.

-No, no ha sigut per casualitat. En moments de fallida, exercir la violència sobre les dones ha sortit més barat als criminals que aplicar-la a altres grups, i a més, ho han fet amb un discurs legitimador. A la dona se la viola perquè se la percep com un símbol identitari de la societat o la cultura que es tracta d’exterminar. Per això són violades públicament, de vegades davant dels marits i fills, per humiliar-los. I això ho han patit totes les dones, siguin cristianes, musulmanes, comunistes, feixistes o col·laboracionistes.

-¿Hem après alguna lliçó del segle XX?

-Bastantes. Si no, no seríem on som. A força de guerres i situacions de violència indòmita, hem après que la democràcia és un bé que s’ha de cuidar, que els exèrcits han d’estar controlats per estats legitimats al seu torn per la societat civil i que s’ha d’evitar que hi hagi moviments paramilitars als carrers. Però ens queden ressons d’aquell passat violent que poden tornar en qualsevol moment. A principis dels 90 no imaginàvem que veuríem les imatges de guerra i violència que vam veure a l’antiga Iugoslàvia, i les vam veure. Ara mateix a Bielorússia estan passant coses que passaven a Espanya en els últims anys del franquisme.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

- En les tensions que avui hi ha al món, hi ha qui veu els condiments perquè torni a esclatar la violència que hi va haver a principis del segle XX. ¿Comparteix aquesta impressió?

-No, la història rima, però mai es repeteix. Hi ha símbols que van desaparèixer i després han tornat, però no som com fa 100 anys. El 1920 ja es comptabilitzaven diversos milions de morts i Europa havia conegut nombroses guerres civils, revolucions i contrarevolucions. Avui hi continua havent violència, però està controlada, no és indòmita. De moment, el títol del meu llibre no valdria per descriure el segle XXI.