«L'esquerra ha de redescobrir la paraula 'redistribució'»

Acaba de ser portada d’un influent setmanari italià i la descriuen com la nova estrella de l’esquerra italiana. ¿Se sent així? 

No. Em sento una persona d’una generació que té la necessitat de trobar maneres de mobilització i que vol tornar a connectar [la política] amb els seus representats. Venim de dècades en què ha prevalgut la cultura de l’home sol al comandament, també a l’esquerra, i crec que és un model erroni. Jo defenso un model plural, que alliberi les energies reprimides de tants ciutadans que s’han mobilitzat en els últims anys sobre temes crucials per al futur. Necessitem processos que involucrin la col·lectivitat, molt més que llistes de noms. 

Coincidirà que hi ha interpretacions variades sobre la històrica divisió esquerra-dreta. ¿Què és ser avui d’esquerres?

És un bona pregunta però, doncs... Diria que és gairebé una pregunta filosòfica. 

¿Té una resposta breu?

Ho intentaré. La divisió entre l’esquerra i la dreta encara existeix i qui digui que no és així és perquè ho observa des d’un angle de dretes. Però també li dic que el tema crucial són les desigualtats. L’esquerra ha de batallar en contra de les desigualtats de gènere, les desigualtats entre els territoris, les desigualtats econòmiques i socials. De fet, el que li ha faltat a l’esquerra ha sigut precisament això, una falta de capacitat d’interpretació dels canvis que han tingut lloc, tota la transformació climàtica, demogràfica i tecnològica.

¿I, a la pràctica, l’esquerra quines polítiques ha d’aplicar?

La paraula clau és ‘redistribució’. És un terme que l’esquerra ha de redescobrir. Per evitar que la riquesa, el coneixement i el poder es concentrin cada vegada més en mans d’uns quants. Ens hauríem de fixar en l’informe d’Oxfam que ens explica que hi ha 26 persones al món que posseeixen més diners que els 3.800 milions que constitueixen la meitat de la humanitat. En aquest sentit, m’indigna que estiguem deixant l’internacionalisme als nacionalistes.

¿Què vol dir?

Si un observa les forces nacionalistes europees i globals, s’adona que s’estan movent juntes, tenen el mateix discurs, utilitzen les mateixes eines i assenyalen els mateixos enemics, que essencialment són migrants, dones i el col·lectiu LGBT. Aquest és el fil que uneix [el primer ministre hongarès, Viktor] Orbán als ‘ports tancats’ de [el líder de la Lliga, Matteo] Salvini, a les lluites de Vox, a [el líder del partit del ‘brexit’, Nigel] Farage i a la ultranacionalista francesa Marine Le Pen.

Alguns dirigents progressistes tampoc ho han fet del tot bé. Barak Obama va recolzar polítiques migratòries restrictives, havia promès posar fi a guerres i va estar més temps en guerra que Bush... 

L’expectació per Obama era tan alta que, miri, ho vaig dir el dia després de la seva victòria: era inevitable que almenys en part hi hagués una traïció. És evident que sobre alguns temes no es va aconseguir una repercussió suficient. [Els EUA] Van aconseguir remuntar econòmicament deixant enrere la crisi [iniciada el 2008], però els beneficis d’aquelles polítiques no van ser prou redistribuïts en la població. Així va arribar [l’actual president, Donald] Trump als exclosos de la globalització que, paradoxalment, van votar una figura que és representació i símbol de l’explotació.  

¿Se sent pròxima a Alexandría Ocasio-Cortez [la congressista que ha intentat empènyer el Partit Demòcrata nord-americà cap a l’esquerra]?

Sí, hi veig punts en comú amb ella i amb Rashida Tlaib [congressista i defensora de la causa palestina]. També allà hi veig un esforç per tirar endavant un model més col·lectiu, per canviar com es gestiona el poder.

¿Què li sembla el pla de recuperació de la Unió Europea?

No era obvi que s’aprovés i és un primer pas endavant. Però, també li dic que els egoismes nacionals han rebaixat el pla inicial de la Comissió Europea. Un exemple és el Just Transition Fund, que ha d’acompanyar la reconversió ecològica de les empreses perquè la càrrega no recaigui en els treballadors. Inicialment es volien destinar 40.000 milions d’euros a aquest fons, però finalment es va tancar en 10.000 milions. És clar que això no em fa feliç, però sí que em fa feliç que [el pla en el seu conjunt] hagi tirat endavant. [...] Per part nostra, aquí a la l’Emília-Romanya, estem treballant per a la descarbonització de la regió abans del 2050 i la transició a les energies renovables abans del 2035. 

S’ha dit que, durant aquesta pandèmia, els italians han trobat una nova cohesió mentre altres països es polaritzaven. ¿Veu així el seu país?

En la primera fase, hi va haver molta responsabilitat per part de la ciutadania, quan la política va saber produir missatges clars i transversals. Ara el desafiament és mantenir el contacte amb tots aquests invisibles que han estat en el focus durant la pandèmia: els falsos autònoms, els treballadors precaris, els immigrants explotats en els camps... Pot sorgir una nova consciència col·lectiva, tot i que encara és aviat per a una anàlisi definitiva. 

¿Europa s’ha tornat racista?

[Sospira] Miri, Europa s’ha tancat en una fortalesa, per la incapacitat dels governs europeus de comprendre que, en vista d'un desafiament comú, s’havia de donar una resposta compartida. Europa ha traït els seus propi valors, aquest principi de solidaritat amb què es va fundar. És així. La dreta va construir el seu discurs atribuint la culpa a l’altre, al nouvingut, i l’esquerra es va quedar callada. Però no et salves amb el silenci. I avui, si miro a Europa, veig la contradicció dels paradisos fiscals sense palmeres, la d’aquells països europeus que, pensant ser més llestos, han usurpat recursos fonamentals. 

¿Està parlant d’Holanda? 

No només d’Holanda. De Xipre, Malta, Luxemburg, Irlanda. A Irlanda una coneguda multinacional va arribar a tenir un tipus aranzelari del 0,005%, mentre que a Itàlia la càrrega d’impostos sobre un treballador supera el 40%. M’agradaria que aquests sobiranistes autòctons expliquessin als seus electors que, quan defensen la sobirania nacional, també estan defensant el dret d’Irlanda a continuar furtant recursos als joves precaris del seu país. 

Ara acaba de cremar el camp de Mória, a Lesbos.

És una vergonya. Per això penso que seríem més forts per tirar endavant les nostres lluites amb un front ecologista i progressista europeu que es reforci amb batalles comunes. 

¿Com?

L’experiència m’ha ensenyat. Moltes batalles les he compartit amb [l’eurodiputat de Catalunya en Comú i vicepresident d’Els Verds al Parlament Europeu] Ernest Urtasun. [L’alcaldessa de Barcelona] Ada Colau ens ha explicat millor que ningú que el tema de la vivenda és una qüestió crucial perquè toca drets fonamentals. També vaig treballar amb Iratxe García i he compartit lluites amb Pedro Sánchez i Pablo Iglesias. Aquí, a l’Emília-Romanya, hem aconseguit, per exemple, llançar un fons [de 15 milions d’euros] per ajudar persones que han tingut caigudes d’ingressos per la Covid i viuen en cases llogades. Estem buscant solucions a diferents problemes.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Una última pregunta. Itàlia mai ha tingut una primera ministra. ¿Li agradaria ser-ho vostè?

Uhmmm... Només li dic que considero un problema la baixa representativitat de les dones en totes la institucions.