Craig Hodges: «Quan diem que les vides negres importen no és un 'hashtag', és una realitat»

Dues vegades campió de l’NBA amb els Bulls en l’era de Michael Jordan i Phil Jackson, tres vegades guanyador del concurs de triples de l’All-Star i, tot i així, desterrat de la Lliga. Craig Hodges va ser massa vocal en temes de justícia racial i social, massa agosarat proposant el boicot d’una final com a protesta pel cas de Rodney King o el de Nike. La seva història està explicada, en primera persona, en ‘Tiro de larga distancia’, un llibre de 2017 editat ara a Espanya per Capità Swing, i dona l’oportunitat de parlar amb Hodges, via Skype des de Chicago, de passat i present. I futur.

¿Com viu aquest moment d’activisme, no només de l’NBA sinó de tot l’esport dels EUA, contra la injustícia racial?

És un moment fantàstic. Molts esportistes joves s’adonen de l’impacte que poden tenir on són, de la importància de defensar els drets humans sense que importi on veus que passa la injustícia. Aquesta generació, amb l’arribada de les xarxes socials, és capaç de tenir una plataforma instantània i base de recolzament.

És molt diferent de quan vostè va estar a l’NBA...

Als 90 bàsicament si parlaves era una veu cantant al vent perquè els mitjans no et donaven cap cobertura. Estaves sol i el canvi tenia ramificacions negatives. No miraven el teus trets atlètics o les teves estadístiques, sinó les teves creences polítiques i la teva posició, ja fos en justícia social o en brutalitat policial. I la meva posició sempre ha sigut que davant determinades coses no podia quedar-me assegut.

El seu paral·lel més gran avui seria Colin Kaepernick.

Parlem d’un esportista d’1,93 d’altura i més de 100 kg que cada dia jugava a un esport de xoc màxim, cada dia s’enfronta a un altre jugador enorme, però ¿no pot elevar la veu? Això és el que sorprèn: que puguis anar a aquestes batalles però suposadament no puguis elevar-te sobre una cosa com les paraules.

David Zirin (que firma el pròleg del llibre) diu que anava per l’NBA preguntant a jugadors per què no abordaven temes socials i li deien: «No vols ser com Craig Hodges». Parlem de les ramificacions econòmiques de dir la veritat, però això amaga respecte. Els que estem en això i parlem d’això també parlem en nom seu i això és el que em fa més orgull.

En el seu moment ho anomenàvem «mestres honestos pobres» perquè no era sobre diners, era sobre veritat, i la recompensa era saber que fèiem una cosa molt més gran que nosaltres. Hi ha molta gent atrapada en la il·lusió de «la grandesa de ser americà»... Però ningú et pot dir què és un americà perquè és moltes coses diferents per a diferent gent. Per a la meva gent, Amèrica ha sigut tant somni com malson, i és una bogeria poder tenir els dos alhora. Pots anar a l’escola o tenir un gran partit i al tornar a casa veus el teu tiet empresonat.

¿Veu un canvi real des del punt de vista dels espònsors, dels propietaris i de l’NBA?

És cosmètic, és com si diguessin «hem d’avançar-nos a això, vendre-ho d’una forma que no impacti en els nostres resultats». La injustícia, el capitalisme, el racisme corporatiu i el sexisme corporatius són tot part dels mals dels quals va parlar el doctor [Martin Luther] King: racisme, militarisme i explotació econòmica. En el context d’Amèrica, siguis on siguis, ho pots veure. I cal tenir una consciència ferma i saber que ha de ser no canviat sinó erradicat.

Amb el cas de Jacob Blake (ferit per la policia amb set trets) alguns jugadors de l’NBA proposaven accions radicals, però després que LeBron James parlés amb Barack Obama, es va optar pel boicot. ¿Què pensa de l’enfocament incremental?

Fan que sigui digerible: posem Black Lives Matter a la pista, un missatge a la part posterior de la samarreta... Però pots treure’t una samarreta o pots canviar BLM per una altra cosa. Són arranjaments mentals temporals que Amèrica vol utilitzar una altra vegada, és un joc cerebral de divideix i venceràs. Vols dir als joves que continguin el seu moment d’energia, que només passa una vegada a la vida, i l’estàs reprimint. ¿Per a què? ¿Pel bé de qui? Quan jo vaig ser entrenador amb els Lakers i vam guanyar un campionat no em van deixar anar a la Casa Blanca i Obama era president. ¿Entén el que vull dir?

Tampoc el van entrevistar per a ‘The last dance’, la sèrie sobre Jordan.

Quan Jordan era jugador volia que tinguéssim el màxim en un contracte però quan es va fer propietari va voler recuperar tot el que havíem guanyat. Això m’ensenya quin tipus d’ésser humà ets, què et mou. A Obama el movia el poder i a Jordan, la qüestió econòmica, però cap dels dos parlava de les morts de nens a Chicago i em fa mal, perquè poden parlar a porta tancada, però en públic no anomenen les coses pel seu nom.

La nova generació està més ben educada sobre la injustícia?

No sé si ni tan sols és qüestió d’educació. Hi ha una vibració. Molta gent jove ha vist molta desesperança en la seva vides referent a violència, però aquesta generació no està preparada per esperar i volen canvi immediat.

Ahir vaig estar en una marxa a la meva ciutat. Havien disparat un nen 14 vegades i la policia no deia res a la seva família, i coses com aquestes estan portant-los al punt que no esperaran. No estan preocupats per ser políticament correctes, simplement estan preocupats, volen justícia i la volen ara.

Amèrica està en un compromís i una olla de racisme que ha bullit molt temps a foc lent ara vessa.

¿Creu que té a veure que estigui en el poder Trump, amb l’Administració més obertament racista en dècades?

Amèrica sempre ha sigut capaç d’encobrir el racisme, ha sigut capaç de destacar Jordan, Oprah Winfrey, «negres especials», pretenent que això en certa forma sedés les masses. Però amb la pandèmia tothom ha tingut temps d’asseure’s i mirar el que passa, no només aquí sinó a tot el món, perquè no es tracta només de Trump, si mires les estructures polítiques a tot el món tot està basat en el mateix.

Podem parlar de Trump però ell és només un mascaró, representant de tots aquests interessos i entitats que els vuit anys que Barack va estar en el càrrec treien fum. I si mires les polítiques racistes d’Amèrica són una cosa més gran que Trump, ell és només un peó en el joc, com ho som nosaltres.

¿Què ha canviat i què no?

Quan estava en la marxa ahir vaig pensar: «Estem al mateix lloc pel qual vaig manifestar-me quan era una criatura». Vaig estar mirant, absorbint l’ambient, reflexionant. Siguis blanc, negre, marró o groc, tothom vol el mateix: que a les seves famílies els vagi bé, que els seus nens vagin a bones escoles... Però quan arriba l’hora de renunciar a algunes coses perquè hi hagi justícia per a tothom molta gent no vol deixar el seu privilegi blanc, incloent-hi el privilegi blanc quan topes amb la policia.

A la marxa érem una petita reunió de no més de 60 o 70 persones, però vam ser capaços de tallar una via principal. També vaig veure gent de fora de la meva comunitat que sembla més antagonista, no només preocupada per la pau i la justícia. I si hagués sigut Chicago o Nova York... Vaig poder veure com poden barrejar-se i començar el caos i com, tot i que tu estiguis en una marxa pacífica expressant els teus drets, et pots veure atrapat en una cosa diferent.

Per això jo participo com a guardià que es queda als laterals per assegurar que les coses es mantenen pacífiques. Perquè cada dia es fa més i més palpable que hi ha moltes coses mogudes pel teatre polític dels partits republicà i demòcrata, pels jocs que s’estan jugant. Intento dir a la meva gent que hem d’estudiar, tornar-nos més organitzats. Als 60 teníem líders que organitzaven les marxes, ara surt sobre allò emocional. Llavors la policia no sabia que veníem, ara els deixem saber a quina hora i on. Molt és escenificat, preparat, i m’entristeix.

Hi ha una part orgànica i una part comercial, i crec que l’orgànica de vegades pot ser consumida per la comercial. Es converteix en un ‘hashtag’ i hi quedem atrapats. Diuen Black Lives Matter i ara BLM significa una cosa per als blancs que no és el que mateix que significa per a nosaltres com a gent. Quan diem que les vides negres importen ho diem no només com un hashtag sinó com una realitat. A mi m’importen totes les vides.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Els joves que vaig veure ahir estan a punt. Hi ha qui parla d’una revolució, d’un bany de sang, i hi ha alguna gent armada, però la majoria de nosaltres no estem preparats per a la lluita armada. I això no és sobre enfrontament armat ara; és sobre un intercanvi pacífic de poder.

Es parla de treure el finançament a la policia però jo dic a la gent que hem de pressionar amb els dòlars dels nostres impostos i començar per l’economia. Cal recordar a la gent que l’esclavitud va ser una cosa econòmica, va ser la fundació econòmica del capitalisme blanc, la fundació de la civilització occidental. I tots aquests imperis occidentals que han fet riquesa fundacional, riquesa generacional, senten que la seva estructura és invencible, però jo dic que tots els imperis han caigut, han col·lapsat sistemes econòmics al llarg d’un període i n’han aparegut d’altres.