Raffaella Carrà: el 'punch' de la diva comunista que va cantar a la llibertat sexual

  

 

Explica el cineasta, de 33 anys, que va descobrir Raffaella d’adolescent, al seu Montevideo natal, veient la RAI per la televisió per cable. ¿Qui era aquella senyora més rossa, més gran i que remenava més el cul del que marcaven els cànons envoltada d’un grup de joves ballarins? Anys després que els seus pares li donessin les primeres coordenades del ‘fenomen Raffaella’, Álvarez va fer una immersió en l’assumpte via Youtube –miri, mirin– i, ja el 2012, va comprar en un mercat ambulant «per un euro» el primer del que va acabar sent una col·lecció de vinils. «Quan es va anunciar el musical, molta gent ho va celebrar. Potser no són les cançons que escoltem per Spotify, però, una mica com Abba, continuen despertant una energia, alguna cosa que no saps ben bé què és però que et posa a ballar i et fa sentir bé». 

El Papa, escandalitzat

Aquest ‘alguna cosa’, per cert, va arribar el 1975 per primera vegada a Madrid procedent d’Itàlia, on ja s’havia convertit en el primer melic que apareixia en la televisió i havia escandalitzat el Papa amb la seva cançó ‘Tuca-tuca’, en què, amb un humor i desimboltura insòlits, cantava –i mig panteixava– a un desig irrefrenable. Llavors, Raffaella amb prou feines tenia 32 anys, però ja portava unes quantes vides a sobre.

La diva (Bolonya, 1943) havia volgut ser coreògrafa, però no va tenir gaire temps per a les vocacions. Als 9 anys ja havia aparegut a la seva primera pel·lícula, ‘Tormento del passatto’,  i després d’acabar la secundària i assistir al Centre Sperimentale de Cinematrografía, havia fet un grapat de films, un d’aquests, ‘Il compagni’, de Mario Monicelli, amb Marcello Mastroianni. Així, abans de desembarcar a Barajas, l’huracà platí ja havia fet i desfet el camí de Hollywood, on aviat es va treure de sobre Frank Sinatra i els desitjos de formar part d’aquella confraria salvatge d’«alcohol i cocaïna». En canvi havia descobert, veient ‘Hair’ a Londres, que allò era exactament el que ella volia fer.

Diva ‘camp’

Amb aquell gust seu tan ‘camp’ per la diversió, l’excés i el brilli-brilli –el seu modista sabia que un escot mai era suficient per a ella–, l’huracà Raffaella va arribar al plató de ‘Señoras i señores’, de Valerio Lazarov. I ho va fer trepitjant durícies. Tal va ser el seu èxit que d’allà va sortir amb un programa especial de quatre hores que va posar de morros la plutocràcia local del cant. I fins i tot el germà d’una de folklòrica, creient que s’estava burlant «de la música espanyola» –i això sí que no–, va voler llançar-li un vas, un espontani el va reduir i van acabar tots a comissaria.

En el seu repertori no hi havia burles, però sí descàrregues d’humor i gosadia. Mentre els seus col·legues del ram continuaven aixecant catedrals al turment amorós, ella cantava el mateix a la masturbació femenina –«mi dedo está enrojecido de tanto marcar, se mueve solo, sobre mi cuerpo, y marca sin parar: 5-3 /5-3/ 4-5-6»–, que li deia a qui volgués escoltar-la que no hi ha res menys divertit que el melodrama, així que fessin el favor les noies de passar-s’ho bé  –«hace tiempo que mi cuerpo anda suelto y no lo puedo frenar (‘Caliente, caliente’)–, perquè, al cap i a la fi, com reiterava a cops de serrell, «en el amor todo es empezar» i sempre hi ha vida i alegries després d’un desengany.

Va ser just en aquella època en què la italiana s’apuntava el ‘copyright’ del feminisme amb lamé en el qual avui abunda l’‘star-system’ del pop global, quan va concedir l’entrevista a ‘Interviú’ en què deia que li semblava important realitzar-se a través de la feina (de fet, mai va permetre que la seva no maternitat fos tema de debat), que li era igual envellir i que votava el partit comunista com a antídot de la democràcia cristiana. «Vostè, naturalment, es mirarà al mirall», va respondre el periodista tot seguit que li parlés de les seves simpaties polítiques.

«Excitació política» 

En els 80, es va erigir en la figura més ben pagada de la televisió europea, després de convertir en ‘casus belli’ la seva bretxa salarial davant la direcció de la RAI i després acabar fitxant pel –ehem– gens esquerrà i poc edificant Berlusconi. No obstant, quan el 1992 va tornar a Madrid per fer el llegendari ‘¡Hola, Raffaella!’, conservava les seves conviccions, i segurament contradiccions, intactes.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

«La paia vivia permanentment en un estat d’excitació política d’esquerres, mentre dirigia departaments sencers vestida de lluentons vermells», va escriure temps enrere en un ja cèlebre fil de Twitter la guionista Almudena Montero. També hi donava compte de com impartia lliçons del que avui anomenaríem ‘autodefensa’ a les ballarines i de com «se t’acostava, et baixava la pell de l’ull i et deia “estàs anèmica perduda”, per després preguntar-te per les teves condicions laborals i acabar apagant el llum del plató».

Als seus 77 anys i després de fer un intent de retir el 2016, Raffaella va tornar l’any passat a la RAI amb un programa d’entrevistes de la línia ‘En la tuya o en la mía’. I tot i que atresora vivències i dos amors –primer amb el compositor dels seus ‘hits’ Gianni Boncompagni i després amb el coreògraf una dècada més jove Sergio Japino–, dels que donen per bona una vida, ha donat carbassa a qui li ha proposat fer un ‘biopic’. «Ella, en el fons, és un misteri –afirma el director Nacho Álvarez–. Es prodiga poc, és com un mite vivent».