Cinc raons per les quals cal veure 'El gran dictador'

Convé recordar que Chaplin va encarnar dos personatges: d’una banda, Adenoid Hynkel, dictador d’una nació europea fictícia decidit tant a complir amb la seva agenda antisemita com a conquerir el món; i, de l’altra, un barber nouvingut al gueto jueu després de mantenir-se anys ingressat en un hospital militar, afligit d’amnèsia i ignorant de la situació política del país. És necessari recordar també que ‘El gran dictador’ va ser la primera pel·lícula sonora de la seva carrera. Probablement, el cineasta va sentir que en aquesta ocasió el llenguatge del cos no seria suficient i que necessitaria la veu per expressar-se amb l’eloqüència necessària. El que va dir i com ho va dir és tan pertinent avui com ho va ser al seu dia. 

Aquestes són les cinc raons per les quals la pel·lícula manté la seva actualitat i cal veure-la:

1. Perquè és un crit contra el totalitarisme i a favor de la democràcia

El gran dictador funciona inequívocament com a denúncia dels principis del feixisme –la xenofòbia, la intolerància, el nacionalisme cec– i, per tant, resulta del tot rellevant en un present en què els principis democràtics es veuen cada vegada més amenaçats. Per comprovar-ho només s’ha de recordar la seva escena climàtica, el discurs que el barber jueu pronuncia davant les masses després d’haver sigut confós amb Hynkel pels nazis i reproduir alguns dels seus passatges: «La cobdícia ha enverinat les ànimes, ha aixecat barreres d’odi, ens ha empès cap a la misèria i les matances», «L’odi dels homes passarà i cauran els dictadors, i el poder que van treure al poble serà retornat al poble», «Lluitem per un món nou, digne i noble, que garanteixi als homes feina, i dona a la joventut un futur i a la vellesa, seguretat. Amb la promesa d’aquestes coses les feres van arribar al poder, ¡però van mentir!». Aquestes paraules capturen l’esperit d’igualtat i fraternitat que va derrotar Hitler i que estaria bé que anéssim agafant ara. 

2. Perquè simbolitza la complexitat de la transició del cinema mut al sonor

En massa ocasions, el cine polític s’esforça tant per ser polític que sovint s’oblida de ser cine, i en aquest sentit ‘El gran dictador’ continua sent un model a seguir gràcies a la sofisticació amb què transmet el seu missatge. Va ser, diem, la primera incursió de Chaplin en el cinema sonor –‘Tiempos modernos’ (1936) incloïa un personatge que cridava per uns instants des d’una pantalla de televisió i una seqüència en la qual Charlot cantava en un cabaret, però fora d’això era una pel·lícula muda–, i Chaplin explora amb entusiasme el potencial del que per a ell era un instrument narratiu nou. Queda especialment clar durant els discursos públics de Hynkel, pronunciats en un fals alemany adornat amb tos, xiulets, sons guturals, balbotejos i alguna paraula identificable com ara ‘sauerkraut’ (en català, ‘xucrut’) i ‘schnitzel’ (‘escalopa’), l’exercici de confrontació entre so i significat que representen només se li podria haver ocorregut a algú en plena transició del mut al sonor. 

¿I què hi ha del discurs final? Tot i que indubtablement directe i explícit, alhora és un exemple pioner de complexitat metatextual. Perquè qui ho declama no és el barber jueu ni Charlot, sinó Chaplin, que surt del seu personatge i de la pel·lícula per mirar-nos directament als ulls i arengar-nos contra la tirania.  

3. Perquè planteja un debat sobre els límits de l’humor perfectament vigent

Chaplin va confessar que, si hagués sabut fins on arribaria la bogeria homicida dels nazis, probablement no s’hauria atrevit a fer una pel·lícula que els convertia en un acudit. Però, ¿com ho podia saber? Va començar a rodar-la el setembre de 1939, pocs dies després que Alemanya envaís Polònia –el discurs final es va rodar una setmana després de la caiguda de França, quan només la Gran Bretanya s’interposava entre Hitler i la victòria total a Occident–, però abans d’això havia passat diversos anys planejant-la. En qualsevol cas, l’estrena d’‘El gran dictador’ va obrir un debat sobre els límits de l’humor que avui, vuit dècades després, continua generant una polarització extrema. ¿És possible riure de qualsevol cosa? ¿És saludable per a la societat satiritzar els tirans? La línia que separa el plaer còmic de la indignació moral, ¿es pot mantenir davant un acte tan inconcebible com l’holocaust?

4. Perquè inaugura un nou subgènere còmic en la història del cine: la sàtira del nazisme

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Sigui com sigui, amb el temps la sàtira antinazi s’ha convertit en un prolífic subgènere i gairebé pel·lícula ha afinat tant com la que va donar inici al gènere. Chaplin, diem, va passar anys analitzant el seu objecte d’estudi, i és fàcil suposar que part del seu afany estava motivat per l’odi que la seva figura despertava entre els nazis, i per aquest llibre publicat per Goebbels el 1934 en el qual el cineasta havia sigut descrit com «un repugnant acròbata jueu». En qualsevol cas, ‘El gran dictador’ va entendre a la perfecció no només les qualitats interpretatives de Hitler i la seva capacitat per treure el màxim profit al poder unificador i galvanitzador del llenguatge; també, sobretot, va entendre les seves inseguretats, el seu afany d’influència, les seves inconsistències ideològiques, la seva absoluta dependència de la lleialtat aliena. I recordar que Chaplin va oferir aquest retrat prou aviat perquè resultés profètic i just a temps perquè el situés en una situació evident de risc personal, no fa res més que remarcar la timidesa que han afligit la majoria de comèdies sobre el Führer estrenades després.

5. Perquè podem trobar vincles entre el dictador de la ficció i líders populistes actuals, com Trump

Al marge del discurs final, la seqüència més memorable d’‘El gran dictador’ és la coreografia que Hynkel protagonitza amb una rèplica gegant del globus terraqüi, talonejant-la i rematant-la amb el cap i fins i tot colpejant-la amb el cul mentre jeu de cap per avall sobre el seu escriptori; dos minuts sense diàleg que transcorren al so de ‘Lohengrin’, de Richard Wagner, i durant els quals el sàtrapa deixa clares les seves egocèntriques ànsies de poder. És cert que establir una comparació directa entre Adolf Hitler i Donald Trump implicaria restar calibre a la tragèdia que van patir les víctimes de l’Holocaust, però, mentre contemplem el goig que Chaplin evidencia al rostre mentre joguineja amb l’enorme pilota, resulta impossible no imaginar-se a l’encara president nord-americà practicant un ritual similar en la intimitat.