Laura Mañá: al rescat de dones que van obrir camins

«Òbviament no és casualitat. Bona part de la meva trajectòria l’he dedicat a intentar recuperar personatges femenins que han canviat la història del nostre país i que han sigut oblidades pel fet de ser dones. La història està en deute amb les dones i jo intento corregir-ho», explica a EL PERIÓDICO.

A Mañá li fa ràbia que a dones notables se les conegui només pels carrers, però més encara el que passa amb els llibres de text. «El nom de totes aquestes dones sona a moltes persones, però perquè és el d’una plaça o d’un ambulatori no per la història que hi ha darrere o pels seus èxits, que no apareixen en la majoria de llibres de text. Crec que hauríem de reescriure’ls», afirma convençuda.

Batalla pel vot femení

Mentre els que manen s’ho pensen, ella va fent camí, rescatant aquestes vides i divulgant-les. Va recuperar la dura batalla de Campoamor pel vot femení a principis dels anys 30, que es va convertir el 2012 en la segona pel·lícula espanyola més vista a TVE amb gairebé 2,7 milions d’espectadors. Molta gent que ara ja sap per què Campoamor mereix carrers, places, escoles i homenatges de Google. Una cosa semblant a la que va passar amb la pionera Arenal, perquè gairebé dos milions més van conèixer, només en la seva estrena, la seva lluita per la dignitat en les condicions de vida a les presons de finals del segle XIX.

Ara, Mañá s’ha proposat explicar com i per què una jove líder anarquista va acabar sent la primera dona ministra a Espanya i una de les primeres a Europa amb una pel·lícula que s’emetrà a TV-3 i À Punt. Una política que, com a responsable de Sanitat i Assistència Social, va planejar, per exemple, uns «alliberadors de prostitució» i fins i tot va posar en marxa un pioner projecte de llei de l’avortament que va causar esquerdes en el mateix Govern de la Segona República.

Montseny va trencar motllos a l’entrar a l’Executiu, sent com Campoamor, juntament amb Margarita Nelken i Victoria Kent, una de les primeres dones diputades a Espanya el 1931. Ho va fer en plena guerra civil, entre el novembre de 1936 i el maig de 1937. «Va ser una revolució. Es tracta de dones que van haver de fer malabars per ocupar espais i llocs que eren masculins», assenyala Mañá, que recorda que Arenal «es disfressava d’home per poder estudiar».

Contra la seva ideologia

«El que més m’ha cridat l’atenció de la història de Federica és que va haver de prendre decisions molt difícils pensant en un bé comú a llarg termini. Ella que era una líder anarquista, que omplia places en els seus mítings, va ser ministra d’un govern, una cosa que anava contra la seva ideologia i contra el que pensaven molts dels seus companys. La seva història és políticament molt contemporània», reflexiona entre escena i escena del rodatge de ‘Federica Montseny, la dona que parla’, que es desenvolupa aquestes setmanes a València.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Tant la sufragista com la ministra compartien certa aversió al terme feminista. «Hi renegaven perquè les connotacions eren diferents de les que hi ha ara, quan feminisme s’entén com una equivalència, una igualtat de drets», apunta la directora. «Elles lluitaven per aquests drets i si no volien utilitzar aquesta paraula era perquè per a elles era una qüestió de drets de les persones, però sense elles les dones no tindrien les oportunitats que tenen», afegeix. «Al final, totes dues defensaven la dignitat de les dones intentant millorar les seves condicions de vida», resumeix.

Mentre ultima aquest rodatge, Laura Mañá ja pensa en el pròxim projecte: que dedicarà a Neus Català. De nou una dona, de nou una exiliada després de la guerra civil i, en el seu cas, entre moltes altres coses, supervivent del camp de concentració nazi de Ravensbrück. «Hi ha moltes més dones com elles, però els camps de concentració de dones és una cosa de què s’ha parlat molt poc fins ara», conclou.