La venjança del visó

La memòria col·lectiva és molt mandrosa. La crisi sanitària de les vaques boges corre el risc de caure en l’oblit. El 1996 es va diagnosticar el primer contagi en humans. Va ser una manera terrible de morir. Aquell episodi va proporcionar una d’aquestes ocasions en què els humans pugem a aquestes golfes on guardem amb pany i clau, com Dorian Gray, el nostre pitjor retrat. Vam descobrir que l’origen d’aquella malaltia era que una part de la indústria ramadera havia decidit convertir les herbívores vaques en voraces carnívores. Per estalviar, els servien a la menjadora pinsos elaborats amb cervells de be. Cal recordar també, això a nivell local, la insensatesa de l’oli de colza, en resum, embotellar per a consum humà olis industrials. Cada crisi sanitària convida a pujar a les golfes. El coronavirus, aquesta vegada, ha revelat la persistència a Europa de les granges de visons, productores d’una matèria primera que podria semblar passada, pells per a abrics, símbol de luxe, amb uns mètodes de cria i sacrifici impropis del segle XXI. Cada any se sacrifiquen a Europa uns 39 milions d’aquests mamífers. Si fossin un país, per població serien el vuitè de la UE, entre Polònia i Romania, amb uns 53 diputats a l’Eurocambra, però la seva existència, malviure i pitjor morir, s’ignora.

A diferència de les granges de gallines o porcs, la crueltat dels quals ha sigut àmpliament documentada pels grups animalistes, la de les granges de visons, tret de comptades excepcions, s’ha mantingut allunyada de l’ull públic. Fins aquesta tardor. Ha sigut només després del descobriment que el coronavirus pot canviar en els visons, d’allà saltar als humans i, en un perillós ‘alehop’, tornar de nou als visons buscant una nova mutació. La vida d’aquests animals ja tenia molt poc d’envejable. La majoria neixen a la primavera, viuen uns mesos dins de caixes minúscules i són sacrificats i escorxats, no precisament per llicenciats en filosofia i ètica, el novembre, quan el pèl se’ls adapta per a l’arribada de l’hivern i adquireix una densitat i textura més suau i densa. Sobrevivien a aquest cicle de malviure i mort només les mares reproductores i uns quants mascles seleccionats per fecundar les femelles.

Ara, en la potència pelletera més important d’Europa, Dinamarca, on es va descobrir la nova mutació, moriran absolutament tots els visons, prop de 17 milions, un nombre molt superior a la població del país escandinau, de menys de sis milions d’habitants. Per cada danès hi ha gairebé tres visons, xifra insuficient, no obstant, per proporcionar-los a cadascun d’ells un abric de pell. Es necessiten uns 60 exemplars per confeccionar una peça hivernal que ha deixat enrere el glamur que irradiava fa dècades per instal·lar-se en la decadència. La llista d’estats que prohibeixen la cria del mamífer s’allarga cada any i la Covid pot ser l’estocada final.

Amb uns 35 centímetres de longitud i un quilo de pes, el visó americà és, des de l’actual perspectiva humana, un dels animals més perillosos del món. És el perfecte amfitrió del coronavirus, l’únic capaç de contagiar i ser contagiat per una persona. Abans de la pandèmia, la seva capacitat per sembrar el caos també era àmplia. S’escapa amb freqüència de les granges i, com a espècie invasora, desequilibra notablement la balança del medi natural, a Espanya, per exemple, on és el temible depredador de mig centenar de criatures autòctones, entre elles el seu cosí llunyà, el visó europeu, molt més fràgil que l’americà i en perill crític d’extinció: l’arribada al Vell Continent del visó americà, portat expressament per a la cria en captivitat al segle XIX, ha ocasionat que només quedin a Europa uns quants milers d’exemplars d’una criatura que necessita un entorn perfecte per sobreviure. El visó europeu és el que els mediambientalistes defineixen com un bioindicador natural. La seva presència assenyala que un bosc i el seu rierol estan sans. L’americà, en canvi, cria als llocs més hostils. A la seva pena, si se l’obliga, a les granges.  

LA GRAN MATANÇA ESCANDINAVA

LA GRAN MATANÇA ESCANDINAVADinamarca sol identificar-se amb tranquils passejos amb bicicleta, comunió amb la natura i ajuts socials. Mai amb l’explotació animal. No obstant, el país escandinau allotja la meitat de la població de visons d’Europa. Per pura probabilitat, era el principal candidat per acollir la mutació del virus. Va passar a principis de novembre a la província de Jutlàndia, i el govern danès va trigar poc a anunciar el sacrifici de tota la població, advertint que potser l’efectivitat de la futura vacuna estava en perill si la nova variant s’estenia. «Podria tenir conseqüències devastadores per a la pandèmia al món sencer», va assenyalar la primera ministra, Mette Frederiksen. Els luterans no solen ser gaire donats a la hipèrbole. Remarcat això, les paraules de Frederiksen resulten més temibles.

L’alerta s’ha comprovat exagerada, perquè els últims estudis revelen que la mutació encara no és gaire perillosa, però el consens científic no s’ha mogut: s’han de matar els visons. A diferència de gossos, gats i altres bèsties, aquests mamífers, en una mena de venjança pel maltractament rebut, contagien els humans a gran escala.

Des que va començar la pandèmia, han patit el virus els visons de Dinamarca, Holanda, Suècia, Itàlia, els Estats Units, Grècia i Espanya, que compta amb 37 granges, la majoria a Galícia, i una població pròxima a 750.000 exemplars. L’estiu passat, Aragó va sacrificar 92.700 d’aquests mamífers al detectar-se un brot en una granja de La Puebla de Valverde, un petit poble de Terol que té 457 habitants, un parc eòlic i un assecador de pernils. Però això va ser abans de la mutació danesa i que es constatés la facilitat amb què el virus passa dels visons a les persones, un salt que posa seriosament perill la supervivència del sector pelleter. Almenys, a Europa. Al Regne Unit, França, Àustria i Croàcia, la cria de l’animal està prohibida. A Holanda ho estarà a partir de l’any que ve. A Espanya, mentrestant, la tradicional reivindicació de les organitzacions ecologistes ha agafat força a l'escalf de la pandèmia. «El coronavirus és la gota que fa vessar el got», diu Laura Herrero, de WWF, portaveu de la campanya per tancar les granges.

Xina, l’últim refugi de l’abric

Xina, l’últim refugi de l’abricJa feia anys que el sector de les pells queia. La capacitat destructora del visó com a espècie invasora i l’existència d’alternatives sintètiques havien deixat molt enrere els temps en què tota estrella de Hollywood, de l’escena operística i fins i tot de la indústria del porno ‘soft’ havia de tenir un abric. L’abric de visó era l’equivalent a pell dels diamants de Tiffany. Com a símbol que era, va arribar a tenir el seu propi títol en una d’aquella comèdies de Doris Day, ‘That touch of mink’, traduïda a l’espanyol com a ‘Suave como un visón’. El protagonista no va ser la mitja taronja perfecta de Day per a aquelles pel·lícules càndides, Rock Hudson, sinó Cary Grant. No és de les més recordades, però allà està com a prova del nou del que l’abric de visó un dia va ser.

Ara només el llueixen escassos rapers, com Big Boi, i actrius, com Jeniffer Lopez. Quan ho fan, són motiu d’escarni, una cosa que també li va passar recentment a Carmen Lomana, habitual de la premsa rosa i autora d’aquesta confusa frase, escrita en el seu Twitter al costat d’una foto posant amb un abric d’alta pelleteria: «Pell natural, perquè soc ecològica».

Marques com Gucci, Chanel, Versace i Armani han abandonat els abrics de visó, que ara poden adquirir-se de segona mà a Ebay o Wallapop per menys de 200 euros. Es tracta d’una peça gairebé proscrita. La Fashion Week de Londres la va desterrar de les seves passarel·les el 2018. En la de Madrid, la seva presència és cada vegada més residual. Kim Kardashian, reina de les xarxes socials, va anunciar l’any passat que reconvertiria tots els seus articles de pelleteria animal en sintètica. Més o menys alhora, una altra monarca, Isabel II d’Anglaterra, va fer saber que renunciava a tenir noves peces de visó. Això sí, les antigues se les quedava, perquè una cosa és que els temps canviïn i una altra buidar el fons d’armari.

Però hi ha un lloc que continua insuflant esperança als pelleters: La Xina, que fins que el virus va manar parar representava el 80% del comerç de pells. Aquí s’agafa el sector per sobreviure. L’Associació Nacional de Criadors de Visó (AGAVI) assegura que dona ocupació directa a més de 1.500 persones, una feina estacional (punt àlgid: novembre, per a la matança) i molt poc qualificada, que necessàriament ha d’embrutir qui l’exerceix. En un vídeo d’Igualtat Animal, un antic i experimentat empleat d’una granja gallega dibuixava fa uns anys un escenari «horrible», en què els treballadors solien ser «gent conflictiva» a qui no li importava «escorxar el bitxo encara viu», un lloc on els visons comparteixen gàbies diminutes, l’aliment escasseja i «es mengen els uns als altres».

Aquell vídeo no és aconsellable per a ànimes de vidre, però és una visita obligada per a tots aquells que, ni que sigui per un instant, desitgin sortir a les golfes on el gènere humà guarda el retrat de Dorian Gray. I si desitgen anar més enllà acostar-se al quadro al límit del soportable, hi ha l’opció de visionar ‘Earthling’, un dolorós documental narrat per Joaquin Phoenix sobre la insana relació dels humans amb la resta de les espècies que habiten la Terra. Els visons només ocupen uns minuts de la pel·lícula. La majoria dels espectadors són incapaços d’arribar a aquesta part del film. Abandonen molt abans. Phoenix només hi posa la veu. La seva és, en aquest cas, una interpretació molt més esfereïdora que la de Joker.

Els ecologistes, en qualsevol cas, posen en dubte les xifres laborals que dona el gremi pelleter. «No ens surten els comptes», diu Herrero, de WWF, que recorda que a la granja de La Puebla de Valverde, que allotjava gairebé 100.000 d’aquests mamífers, només hi havia 14 treballadors. És a la tardor quan augmenta breument la plantilla. Són els temporers de la mort i l’escorxament. En principi, n’hi tornarà a haver. Perquè malgrat el coronavirus i les seves mutacions, de les campanyes en contra del negoci i la sensació que el tren de la moda va deixar fa molt temps de passar per aquí, la instal·lació de Terol pensa tornar a obrir. Els danesos, de moment, encara no han dit què faran després de sacrificar 17 milions d’exemplars, una decisió que, per cert, ha forçat la dimissió del ministre d’Agricultura, perquè va portar els visons al cadafal sense passar per tots els preceptius passos legals que exigia tan atrevida decisió. El futur és incert. Pelut, es podria afegir.