«Meuca, mora, grassa, moriràs»: el ciberassetjament a dones amb perfil públic

Itziar Castro. Actriu

«El que en realitat els molesta és que existeixis»

L’última tempesta documentada que va caure sobre Itziar Castro va ser a propòsit de la publicació, el setembre passat, d’un nu artístic. Ella, familiaritzada amb l’insult i el ‘bullying’ des de petita, sabia perfectament que la imatge «emprenyaria» els seus ‘haters’, tan previsibles en les seves fòbies. No va fallar en el pronòstic.

«Quan vius fora de la norma o del que es considera correcte reps un assetjament constant per part d’aquells a qui directament els molesta la teva mera existència». En el seu cas, explica, els retrets sempre solen «disfressar-se rere la mascarada de la salut». Que si el sobrepès la matarà, que com pot mostrar-se sent «tan insana», que si està costant molts diners a la sanitat pública. Es pot dir que els més agressius han arribat a dir que ni tan sols es pot suïcidar perquè els quilos trencarien la soga d’on es pengés.

«Més enllà d’això, el que en realitat estan dient és que estarien molt contents si jo em quedés a casa i desaparegués, perquè el que els molesta és que exemplifiqui que es pot ser feliç sent diferent».

Les ‘diferències’ de Castro són diverses. Hi ha la talla, sí, però també el discurs polític i l’orientació sexual. «Tinc alguns front oberts i ataquen per tots», afirma amb ironia. No obstant, assegura que l’hostilitat, vella coneguda seva, no la fa recular. «Al contrari, en lloc de restar, suma, perquè com més em diuen que no he de fer una cosa, més ganes tinc de mostrar-me com soc: despullada, grassa, lesbiana i feminista».

¿I el seu millor antídot contra l’assetjament? Visibilitzar els fustigadors. «Com més visibles es fan, més fàcil resulta combatre l’odi».

Irantzu Varela. Periodista

«Rere l’assetjament hi ha diners, organització i objectius»

Farà una mica més d’un any que la periodista i activista feminista Irantzu Varela va viure una època «terrible» fins i tot per a ella, tan «acostumada a l’amenaça i l’insult diari» des que el 2015 es va estrenar al bassal de l’odi: va ser penjar el seu primer vídeo a Youtube i rebre la seva primera amenaça de mort.

El cas és que l’octubre de l’any passat el seu lloc de treball va aparèixer amb pintades amb el seu nom i cognom que venien a dir allò de «sabem on ets». I, alhora, el seu número de mòbil va aparèixer publicat a Twitter, on es va mantenir durant setmanes en vista de la impossibilitat de poder esborrar-lo. Allò, com poden imaginar, va ser un festival de barbàries: la van suplantar en pàgines de contactes sexuals i el seu mòbil es va convertir en destinatari de tota mena de trucades, fotos de penis i imatges «salvatges» de pornografia infantil.

Passar de la fustigació a Twitter a l’assetjament tant a peu de vorera com a través del mòbil va suposar, admet, un salt d’escala. «Tot va coincidir en el temps, no sé si donar-los el mèrit que fos un pla, però crec que està clar que darrere de la fustigació hi ha diners, organització i objectius polítics. La violència masclista és dissuasòria, perquè amb aquesta ens intenten fer callar a totes».

Quan va denunciar els fets va comprovar amb sorpresa el desconeixement majúscul de la policia sobre l’assumpte. I tot i que l’afecta comprovar quant odi genera, assegura que el recolzament i l’afecte rebut per les companyes l’ha ajudat a no recular un centímetre. «No soc valenta ni agosarada, però la por no és una cosa que em pugui permetre. Sento que formo part d’un projecte col·lectiu i, per a mi, dir el que penso és un acte polític i vital».

Míriam Hatibi. Consultora i activista

«Com més visible ets, més violent és l’atac»

A aquestes altures de la convivència amb l’insult i l’assetjament, l’activista i consultora de comunicació Míriam Hatibi té clara l’equació.  «Com més visible ets, més violent és l’atac» Després d’alguns anys vivint en primera línia el fenomen, Hatibi, activista feminista i antiracista, distingeix entre aquells perfils que tenen una fixació asfixiant amb la seva figura pública i l’objectiu dels quals, assenyala, és que «deixis d’opinar», i els xàfecs que sovint arriben procedents de comptes que «fins aquell moment potser ni sabien que existies» però que amb tota probabilitat «s’han coordinat en fòrums en els quals s’ha passat una captura de pantalla d’algun tuit que has fet».

En el seu cas, els insults recurrents sobre la sexualitat, la capacitat o l’aparença física –aquest útil camp semàntic capitanejat pel duo meuca/puta– s’alternen, sobretot, amb els derivats del seu origen migrant i la seva confessió religiosa. Torna a la teva terra. La teva família és terrorista. «Solen dir-me si ja he demanat permís al meu pare o el meu marit per opinar, jugant la carta de la presumpta opressió femenina de la cultura islàmica». Tant és així, explica, que quan detecta que un tuit seu s’està viralitzant canvia la seva foto de perfil, en la qual apareix amb vel, per una de més genèrica per evitar-se els «mora» i el «setge que, si no, arribaria per aquest front».

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Els detonadors més grans del troleig a gran escala, afirma, solen ser denúncies concretes sobre els privilegis que reporta el masclisme o el racisme. I tot i que, admet Hatibi, la fustigació li ha passat factura emocional i a vegades també l’ha portat a l’autocensura, creu que el millor tallafoc és el recolzament mutu amb altres activistes i el matalàs afectiu que li brinden «les amistats de tota la vida».