Gregorio Marañón Bertrán de Lis: «La Cultura té un valor estratègic per a la nostra societat»

A l’entrada del seu despatx en un barri de xalets de Madrid, té Gregorio Marañón Bertrán de Lis un quadro que resumeix algunes de les seves coordenades personals: la terra, la família, la cultura. Es veu un cavaller de la mà al pit que recorda el Greco i Toledo. Però aquest cavaller, reinterpretat sobre tela per la seva filla Isabel, porta un iPod a la famosa mà, i s’ha posat uns auriculars amb què podria estar escoltant la Traviata.

El net del doctor Marañón, president del Patronat del Teatre Real, acadèmic de la Real de Belles Arts de San Fernando, conseller de Patrimoni Nacional, president de la Real Fundació de Toledo i dirigent de diverses empreses entre altres càrrecs, als seus 79 anys ha publicat unes ‘Memorias de Luz y Niebla’ (Galàxia Gutenberg) en les quals relata i retrata cites, contactes, personatges, afectes, ruptures, xerrades, vivències del seu pas pel Banc Urquijo, de l’aventura editorial de Prisa, de la qual va ser conseller, de la construcció de la Transició, en la qual va ser part de l’argamassa, de les vicissituds d’una família il·lustrada creuada com tantes pel drama històric espanyol, i dels turons i valls d’un paisatge empresarial i polític del qual el que més valora és l’esforç pel diàleg.

Durant el confinament, tancat tres mesos a la seva casa toledana –la mateixa en què sent un nen, una jornada del 1948, el doctor Fleming el va agafar en braços al passar per allà a visitar el seu avi-, Marañón es va imposar una disciplina d’escriptor animat pel gaudi de l’experiència narrativa amb les seves ’Memorias del Cigarral’(Taurus).

«Havia estat ordenant textos des de fa dos estius i al final, durant el confinament, ha sortit un llibre que no són les memòries d’una vida tancada. La vida continua; em sento molt més bolcat cap endavant que cap enrere», adverteix mentre remou els papers que envaeixen la seva taula de treball, alguns d’ells aquietats sota un llibre que està llegint,‘La España vacía,’ de Sergio del Molino, i un altre que es disposa a començar: ‘Retaguardia roja’, de l’historiador Fernando del Rey.

«M’ha interessat aquest llibre tan especial –explica-, perquè és d’un historiador prestigiós, que és progressista i que aborda els espants a la província de Ciudad Real durant la Guerra Civil. Em sembla que, quan els assassins i les víctimes dels dos costats siguin nostres, haurem trobat la veritable reconciliació que aquest país necessita». 

Pregunto al net d’un afusellat pel franquisme i al conseller de Patrimoni Nacional. El Valle de los Caídos espera resignificació. ¿Permetria les exhumacions que avui exigeixen els fills de republicans enterrats allà?

Per part de Patrimoni es farà tot el possible per facilitar-ho, però la identificació de les restes pot ser, en alguns casos, una tasca més que difícil.  

¿Què li va semblar la gestió política de l’exhumació de Franco?

Convé recordar que Franco desitjava ser enterrat amb la seva dona al lloc on ara hi ha les seves restes. És també qüestió d’exemplaritat democràtica: el dictador no podia continuar enterrat en un monument públic i, a més, en el lloc més destacat, quan aquest espai ha de simbolitzar la reconciliació i no la guerra.

Vostè esperava que quan sortissin les seves memòries ja hauríem dominat la pandèmia, però només som en la segona onada. ¿Creu que arribarà a veure-la dominada?

No tinc cap dubte que aconseguirem dominar-la, i el més probable és que això passi entre el juny i el setembre vinents. Llavors començarà la recuperació social i econòmica que, amb les paraules de Churchill, requerirà sang, suor, llàgrimes i treball. Però també s’aconseguirà, més aviat que tard.

- És vostè assessor de Càritas, on  les peticions d’ajuda es multipliquen amb la crisi de la Covid el mateix any en què entrava en vigor l’Ingrés Mínim Vital. ¿Què està fallant?

 - La crisi és de tal magnitud que els paràmetres tradicionals queden curts.

- El primer que mirem els periodistes al seu llibre és el seu relat de la ruptura i sortida de Prisa. ¿Ha deixat molta cosa per escriure? ¿Quanta venjança contra Juan Luis Cebrián hi ha en aquests paràgrafs?

- Al llibre no hi ha venjances, entre altres raons perquè no soc rancorós. Per Juan Luis Cebrián tinc un sincer afecte que ve de lluny, i el considero, òbviament, com un dels millors periodistes del meu temps. Una altra cosa són els errors que han afectat l’esdevenir de Prisa que, d’alguna manera, han d’aparèixer en el relat perquè sigui comprensible.

- Va participar vostè en la gestació i el creixement d’El País

- El problema és l’excés d’informació no contrastada, i, pitjor encara, de fake news. I per a això, segons el meu parer, una de les mesures més necessàries i apressants és acabar amb l’anonimat a les xarxes, acabar amb la impunitat davant la difamació i la mentida.

- Aquest fenomen fa presidents com Trump o Bolsonaro, i porta a guanyar referèndums a opcions com el brexit. ¿La Transició hauria sigut possible amb gossades extremistes organitzades a Twitter, TikTok o Facebook?

- Prefereixo no imaginar-ho.

Les seves memòries expliquen trobades de reduïts grups de persones que influeixen en l’esdevenir d’Espanya. ¿Grans decisions de la nostra història econòmica i política es resolen encara avui en sopars de personatges influents?

Pensar que la Transició va ser possible perquè un reduït grup de persones es reunissin entorn d’una taula i unes estovalles distorsionen profundament el que va suposar aquell temps. Una gran part dels qui van fer la Transició van militar en una clandestinitat que va comportar la presó i l’exili. El que sí que és cert és que el diàleg, afortunadament, no es feia com ara, a cop de titulars de premsa o de discursos parlamentaris. El diàleg necessita un grup reduït, etimològicament dues persones, que puguin parlar i escoltar-se sense sobreactuar per als seus públics. Això serà així, abans, avui i sempre. En una democràcia, després a més s’ha de convalidar a través dels òrgans constitucionals i polítics pertinents.

- És vostè un d’aquests protagonistes de la Transició que deploren dels polítics d’avui la seva actitud de «vociferant agressivitat», com la qualifica al seu llibre. ¿S’està apagant l’esperit del 78?

La polarització que viu la política no és un fenomen únicament espanyol i és sempre indesitjable. El règim del 78, no ho oblidem, és essencialment la democràcia que es va aconseguir després d’una cruenta guerra civil i 40 anys de dictadura. Com a demòcrata vull creure que el nostre sistema democràtic no està en risc, tot i que és evident que alguns moviments polítics legals propugnen la seva desaparició. Mai oblido que a la Puerta del Sol de Madrid, el 15 de maig del 2011, el cartell més gran que la presidia mostrava una immensa urna trencada amb un rètol que deia «l’urna és el nostre problema». Evidentment, per a un veritable demòcrata l’urna no és mai el problema sinó la solució.

El seu avi Gregorio va fundar l’Agrupación al Servicio de la República. ¿Seria necessària avui una entitat com aquesta?

- Com a demòcrata em sembla evident que no. La monarquia del 1930 havia recolzat la dictadura de Primo de Rivera, mentre que la monarquia actual va acabar amb la dictadura franquista.

- ¿O potser més aviat una Agrupació al servei de la Monarquia, ateses les circumstàncies?

Per mi recolzar la monarquia no és més que recolzar la Constitució democràtica del 1978. I, afortunadament, el nostre sistema constitucional pot defensar-se per si sol.

- ¿Quina impressió li produeixen les revelacions que s’estan coneixent sobre les finances del rei emèrit?

 - Si finalment es confirmessin aquests fets, serien condemnables. Però no oblidem mai l’aportació del rei Joan Carles a la reconciliació de les dues Espanyes, a la instauració de la democràcia i a la recuperació de les nostres posicions internacionals.

 Aconsella als polítics no apartar-se de la cultura del pacte. ¿Forma part d’aquesta cultura acordar amb Bildu el recolzament als pressupostos?

Per descomptat, moltes vegades la millor política s’inicia amb un pacte. Quant a Bildu, que és un partit democràtic, el problema és un altre. Els assassinats comesos en la democràcia només es poden condemnar, i els familiars de les víctimes han de rebre, com a mínim, el consol del penediment dels assassins. Em sorprèn que una cosa tan evident s’hagi de recordar una vegada i una altra: que, en democràcia, per defensar les nostres idees no és legítim assassinar el que pensa d’una altra manera.

- Defensa des del 2011 una reforma de la Constitució que tanqui el nostre model territorial. ¿Pensa en un Estat decididament federal?

- Els polítics hauran de pactar el més convenient, i els constitucionalistes donar-li forma. El 2011 s’havien produït sengles reformes constitucionals a Alemanya i el Canadà, que en el seu moment vaig posar com a exemple. Necessitem un Estat fort, que pugui defensar els interessos de tots i els principis d’igualtat; també d’una Administració Pública pròxima als ciutadans, i això implica descentralització. I, finalment, hi ha uns sentiments nacionalistes que convé integrar a l’àmbit de l’Estat espanyol. Però aquestes generalitats són les mateixes del 1978, que polítics i constitucionalistes hauran d’actualitzar.

- ¿Creu necessària aquesta harmonització fiscal de la qual es parla?

- Aquesta idea ha sigut vigent en aquest govern i en l’anterior. El 2017, Montoro va crear un comitè d’experts per estudiar una harmonització fiscal. Des del punt de vista de l’equitat caldria buscar el punt intermig entre la centralització fiscal absoluta i els paradisos fiscals locals.

Li pregunto a l’exdirigent del Banc Urquijo, testimoni d’una de les primeres fusions bancàries. Avui assistim a la primera de l’època covid, la de Caixabanc i Bankia, només una mica abans que se n’hagi aturat una altra entre BBVA i Sabadell. S’anuncia el tancament de milers d’oficines. ¿Qui hi guanya i qui hi perd en les grans fusions?

Que se sanegi un sector econòmic fonamental, com és el sistema financer, interessa a tothom, tot i que moltes vegades aquest sanejament, a curt termini, impliqui pèrdues de llocs de treball que ningú desitjaria. El que fa falta, sistèmicament, és que les persones que es vegin afectades comptin amb les necessàries contraprestacions.  

- Hi ha hagut un moment d’aquesta conversa en què ens hem parat a recordar aquell dia de juliol del 2019 en què el Teatre Real va treure el seu cor a cantar la tonada dels gitanos d’Il Trovatore, per sorpresa, d’incògnit, entre la gent que comprava en un Corte Inglés de Madrid. Encara revisa vostè el vídeo amb orgull al seu mòbil. ¿Arribarà algun dia a veure una òpera en prime time de la televisió?

Convé pretendre-ho, però per a això seria molt bo que hi hagués canals culturals. Bé, de fet La 2 retransmet algunes de les nostres òperes, fins i tot en directe...

- I Montserrat Caballé i Luciano Pavarotti van ser fenòmens de cultura popular, més enllà de l’elit...

- I Plácido Domingo, i Carreras... El nostre esforç és treure l’òpera al carrer. Els tres pròxims anys ho intentarem amb un pla especial que treu a l’òpera del context elitista.

¿Com va aconseguir el Real el director artístic del Liceu, Joan Matabosch? ¿No és com si el Reial Madrid fitxés Messi?

No vam voler fer una OPA hostil al Liceu; naturalment, vam comptar amb el seu vistiplau previ. Certament, el fitxatge de Joan Matabosch ha sigut excel·lent i decisiu per a l’esdevenir artístic del Teatre Real. Va ser una decisió que vam prendre després d’entrevistar i considerar altres candidats de caràcter internacional. I és que el Joan té aquesta talla, i el Teatre Real desitjava que el seu projecte artístic, que va començar Gerard Mortier, pogués ser una referència a Europa.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

- No són bons temps, en qualsevol cas: els creadors d’arts escèniques i musicals s’esllangueixen en la seva pitjor crisi des dels anys 40.

- Desafortunadament és així, però no és una crisi sectorial, sinó general. Com considero que la cultura té un valor estratègic per a la nostra societat, convé que s’aprovin mesures específiques de recolzament. Ens queda per davant encara un any molt difícil, que cal abordar amb les màximes garanties sanitàries, amb un immens esforç col·lectiu i amb els necessaris ajuts públics.