Betty White: la ‘chica’ de gairebé un segle

A Los Angeles va passar la gran depressió (el seu pare venia ràdios casolanes per sobreviure), va començar la seva passió per la natura i els animals durant les escapades familiars a Sierra Nevada (va voler ser guardaboscos però la professió estava vetada a les dones en aquella època) i es va graduar a l’institut de Beverly Hills el 1939, el mateix any que va començar el seu idil·li amb la televisió, cantant en un programa pilot. I aquí tenim una altra fita: 82 anys en actiu, la carrera més llarga en la història d’aquesta indústria. Va ser la primera dona que va produir una ‘sitcom’, ‘Life with Elizabeth’, amb la qual el 1955 es va guanyar el títol no oficial d’alcaldessa de Hollywood. I pionera a prendre el control davant i darrere de les càmeres.

A l’acabar la segona guerra mundial va recórrer els estudis de cine buscant feina, però la van rebutjar «perquè no era fotogènica». La ràdio va ser llavors la seva opció: feia anuncis, actuava, cantava, aplaudia. «M’encantava treballar. Mai deia que no», recorda en una recent entrevista a ‘Variety’. Per a ella tampoc existeix la paraula ‘jubilació’. No se la planteja, tot i que el 2020 l’hagi passat confinada a casa «fent crucigrames, llegint la premsa, pujant i baixant escales per fer exercici».

L’amor de la seva vida

Guanyadora de set Emmy en totes les categories de comèdia, amb una diferència de 60 anys entre la seva primera nominació el 1951 i l’última el 2011, la seva estrella al passeig de la fama de Hollywood brilla al costat de la del seu marit Allen Ludden, presentador de ‘Password’, un dels incomptables programes de jocs en què ha participat com a convidada. Va ser el seu tercer marit després de dos matrimonis fugaços als anys 40. I l’amor de la seva vida. Com ella mateixa explica al documental de PBS ‘Betty White, primera dama de la televisió’, «vaig trigar més d’un any a acceptar la seva proposta perquè no volia traslladar-me a Nova York. Quina ximpleria, un any perdut». Ludden va morir el 1981 i ella mai es va tornar a casar. «¿Per a què, si ja vaig tenir el millor?».

En els homenatges sempre repeteix que la fascina seguir en aquest negoci. I sempre dona les gràcies. Va ser de les primeres juntament amb Al Jarvis, un ‘dj’ radiofònic amb qui feia cinc hores diàries de televisió. «Vaig aprendre a improvisar. Teníem molt temps per omplir». L’èxit d’aquell nou mitjà que s’unia a la ràdio i al cine va ser rapidíssim. «La gent es va acostumar que l’entreteniment entrés directe el seu saló i va ser imparable».

Icona pop

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

El reconeixement planetari li va arribar entre 1985 i 1992 amb ‘Las chicas de oro’, sèrie sobre quatre vídues que compartien casa a Miami. Ella és l’única que segueix viva i recorda amb afecte el seu personatge de Rose, «tan naïf que sempre es creia la primera explicació». La va seguir l’‘spin-off’ ‘The Golden Palace’ quan l’alta i seriosa Bea Arthur, «que no em suportava gaire», va decidir deixar la sèrie. I ja en els 2000 es va convertir en icona pop amb el seu anunci a la ‘super bowl’, el seu personatge de ‘Hot in Cleveland’ als 88 anys i les seves aparicions a ‘Saturday Night Life’ amb les reines de la comèdia Tina Fey i Amy Poehler.

Íntima de Lucille Ball, John Steinbeck o Liberace, ha dedicat la seva vida als drets dels animals. El seu programa ‘The Pet Set’, que en els 70 presentava famosos com Carol Burnett o Burt Reynolds amb les seves mascotes, estarà disponible en plataformes digitals al febrer pel seu 50è aniversari. I entre els seus últims treballs destaca posar la seva veu als films d’animació ‘Toy Story 4’ i ‘Trouble’, o una pel·lícula nadalenca per a Lifetime retardada al 2021 per la pandèmia.