FEMINITZACIÓ DE LA CASA BLANCA
De Kamala Harris a Janet Yellen: totes les dones del president
El demòcrata Joe Biden ha format el primer Govern paritari en la història dels EUA
Quan Joe Biden va conquistar la nominació demòcrata per competir per la presidència, un sector del partit no va poder ocultar la seva desil·lusió. El que havia començat amb la graella de sortida inusitadament diversa en termes racials i de gènere, va acabar com sempre: elegint un home blanc de 78 anys amb mig segle d’història política a l’esquena. Des d’aleshores, no obstant, Biden ha anat complint les seves promeses per crear una Administració «que s’assembli al nostre país». El demòcrata ha muntat el primer Govern paritari en la història del país, una composició que actualment només tenen 14 països al món, segons les Nacions Unides. En cas de ser confirmades en el càrrec, els Estats Units tindran 12 dones entre els 24 membres del seu gabinet de ministres.
L’aposta de Biden serveix per satisfer una reivindicació històrica, però també per pagar alguns dels deutes de la seva campanya. Primer, cap a les dones negres, que són la columna vertebral del Partit Demòcrata, les gestores anònimes del seu dia a dia, així com el seu electorat més fidel. I després, cap a les dones en general, que en aquests anys han liderat l’anomenada «resistència» contra Donald Trump amb manifestacions massives i un rebuig majoritari cap al republicà a les urnes. En les legislatives del 2018 van ser decisives perquè els demòcrates recuperessin la Cambra de Representants i liquidessin el rodet republicà. I en les presidencials de novembre van acabar decantant la victòria per a Biden. Particularment les dones blanques dels suburbis i les negres i hispanes de tot el país.
El demòcrata es va emportar el 55% del vot femení, contra el 46% del masculí, segons l’anàlisi d’Associated Press. Sense elles, Trump seguiria a la Casa Blanca i Biden enfilaria el camí de la jubilació. Però no és el cas i el demòcrata, que sempre es va presentar com un «candidat de transició», ha volgut fer història trencant vells tabús i sostres de vidre. Ha elegit la primera dona vicepresidenta, que estarà acompanyada per de dues més al capdavant del Tresor i la direcció nacional d’intel·ligència, dos dels càrrecs més importants del Govern. Ha format un equip de comunicació enterament compost per dones. Les ha posat al capdavant del pressupost, la diplomàcia als fòrums internacionals i la cooperació internacional, i els ha donat les carteres de Vivenda, Comerç i Interior.
Com a criteri, ha prioritzat l’experiència governamental, la seva familiaritat amb les nominades i el simbolisme d’alguns perfils. Mai abans, per exemple, el país havia tingut un representant de la població indígena en el Govern. Ara falta veure si aquest dibuix es traduirà en una nova manera de fer política, una cosa que el país necessita com l’aigua. A la seva agenda, Biden ha inclòs velles reivindicacions femenines, com 12 setmanes pagades de baixa maternal i mèdica per a tots els treballadors o deduccions fiscals perquè la classe mitjana i treballadora pugui pagar les escoles bressol infantils. També s’ha proposat acabar amb la bretxa salarial o restaurar el finançament federal per a les clíniques avortistes de Planned Parenthood. El patriarcat cedeix el pas.
KAMALA HARRIS. Vicepresidenta. 56 anys
Kamala Harris s’ha passat la vida superant expectatives, trencant barreres i donant sentit al devaluat somni americà, una conjugació de factors que han fet d’ella una història rodona, un símbol poderós per a aquests temps.
Com el seu país, Harris és una pila d’identitats, filla d’un economista jamaicà i una investigadora mèdica tàmil, tots dos immigrants de primera generació. Mestissa com Obama, va fer seva la cultura afroamericana i es va casar amb un advocat blanc amb dues filles blanques que també va fer seves. Va passar els estius amb els seus avis a l’Índia i va viure una temporada al Canadà amb la seva mare i la seva germana (reputada activista de drets humans). Ara està a punt de convertir-se en la primera dona vicepresidenta dels Estats Units, la primera negra, la primera d’origen asiàtic.
Darrere hi ha una fiscal ambiciosa que va haver de fer equilibris per sobreviure en un món de pistoles i comissaris, cosa que ha deixat un historial amb clarobscurs i una personalitat política més moderada que la seva retòrica. Harris va ser fiscal de San Francisco i fiscal general de Califòrnia, càrrecs que tampoc havia ocupat mai una dona. Però es va formar a Howard, un dels bressols de la intel·lectualitat negra a Washington, on es teixeixen les grans carreres polítiques.
El 2017 va tornar a la capital convertida ja en senadora. No va trigar gaire a guanyar-se una reputació com a interrogadora inquisitiva, que va combinar amb l’historial de vot més progressista de la cambra. Sense esperar, va apuntar la Casa Blanca, però la seva indefinició política i la seva inconsistència com a candidata van truncar la seva campanya a la presidència. Són els mateixos desafiaments que ha d’afrontar ara. S’hi juga molt, atesos els 78 anys de Biden. Mig país l’analitzarà com si analitzés la futura presidenta.
JANET YELLEN. Secretària del Tresor. 74 anys
Escoltar Janet Yellen és com contemplar una veterana cirurgiana en acció: les paraules justes, el verb temperat i la dicció mecànica. Ni focs artificials ni gestos per a la galeria, fet que no ha impedit que aquesta col·leccionista de segells, casada amb un nobel d’Economia i amant de les peces de coll alt, es convertís en l’economista més poderosa que ha tingut mai els Estats Units. L’única a presidir el Consell d’Assessors Econòmics de la Casa Blanca, la Reserva Federal i ara el Departament del Tresor, la santíssima trinitat del poder econòmic nord-americà. I això que no la van deixar entrar en el millor institut del seu barri perquè no acceptava dones.
Nascuda en una família jueva de Brooklyn, com Woody Allen o Bernie Sanders, mai ha fet escarafalls amb la qüestió del gènere. Ni tan sols va corregir Barack Obama quan se li va escapar un «senyor Yellen». Però tampoc ha obviat el cost econòmic de les desigualtats ni els estralls de l’atur, dos dels focus recurrents de la seva carrera, marcada per la perseverança, la recerca de consensos i un intel·lecte descrit com prodigiós.
A aquesta vena social van contribuir els seus professors a Yale, on es va treure el doctorat sota la batuta de James Tobin i Joseph Stiglitz, dos gegants neokeynesians com ella. El principi d’una carrera que la va portar a ensenyar a les millors universitats del món, mentre entrava i sortia de la Fed i del Govern. Al món polític i financer ningú li planta cara i tothom la coneix, i això que mai se l’ha vist aixecar la veu.
GINA RAIMONDO. Secretària de Comerç. 49 anys
Pocs departaments estan cridats a canviar tant sota la presidència de Joe Biden com el de Comerç, que ha fet de les guerres aranzelàries i el proteccionisme comercial la seva senya d’identitat en els últims quatre anys. Biden vol recuperar les essències del lliure comerç, una missió que ha deixat en mans de la governadora demòcrata de Rhode Island, Gina Raimondo, representant de l’ala més moderada del partit, la mateixa a la qual pertany el president electe.
Descendent d’immigrants italians, Raimondo va arribar a la política després de passar pel món de les finances, on va crear la seva pròpia firma de capital de risc.
Raimondo va ser una de les governadores més impopulars del país fins que va començar la pandèmia, entre altres coses, per la controvertida reforma de les pensions que va pilotar en l’estat. Però els seus índexs d’aprovació han millorat des d’aleshores per l’efectivitat logística amb què ha combatut la Covid-19.
Molt pròxima al món empresarial, té quatre títols universitaris (de Harvard, Yale i Oxford) i en les passades primàries no va recolzar Biden, sinó el multimilionari Mike Bloomberg, potser el més conservador de tots els candidats. «Hem de trobar un capitalisme que no et faci pobre si treballes a temps complet, que garanteixi l’accés a la sanitat i la vivenda, i permeti que els teus fills vagin a una escola pública decent», va dir en una entrevista per explicar les seves posicions reformistes.
LINDA THOMAS-GREENFIELD. Ambaixadora davant les Nacions Unides. 69 anys
La diplomàcia brilla als grans fòrums internacionals, però sol cuinar-se a foc lent en la intimitat, si és possible, en el cas de la nostra protagonista, davant d’un plat fumejant de ‘gumbo’, una de les joies de la cuina ‘creole’ de Louisiana. La diplomàcia culinària és un dels secrets de Linda Thomas-Greenfield, una funcionària de carrera amb 35 anys d’experiència en el Departament d’Estat. «És tan bona com la seva reputació», afirma a aquest diari una de les seves col·legues. «La veritat, és la mare del nostre Servei Exterior», diu un altre per expressar l’alleujament que ha generat la seva nominació entre el cos diplomàtic, permanentment sota sospita durant la presidència Trump.
Va créixer als afores de Baton Rouge en els anys de Jim Crow, veient com el Ku Klux Klan cremava creus als jardins dels seus veïns. El seu pare, un jornaler analfabet; la seva mare, una experimentada cuinera que li va ensenyar «el poder de l’amabilitat i la compassió». A Libèria va conèixer el seu marit, un diplomàtic nord-americà que la va animar a aparcar el doctorat que cursava per unir-se al Servei Exterior. Aquell va ser l’inici d’una dilatada carrera diplomàtica com a ambaixadora a Jamaica, Suïssa, el Pakistan, Nigèria o Gàmbia, abans d’acabar com a responsable d’Assumptes Africans en l’Administració d’Obama. El preàmbul del seu comiat perquè Mike Pompeo no va trigar a cessar-la al poc d’assumir la cancelleria, l’inici d’una purga que ha fet estralls en el servei diplomàtic.
JENNIFER PSAKI. Cap de premsa de la Casa Blanca. 42 anys
Jen Psaki va ser un dels rostres de l’Administració Obama però, ironies de la vida, és més coneguda a Rússia que als Estats Units. Les seves relliscades durant els tres anys que va passar com a portaveu del Departament d’Estat, abans de convertir-se en directora de comunicació de la Casa Blanca, la van convertir en una celebritat al país de Putin. Les seves televisions en van fer una caricatura, objecte d’escarni i burla permanent, fins al punt que en rus va arribar a encunyar-se el verb ‘psaking’, alguna cosa com pontificar sobre un tema que es desconeix. Sens dubte va contribuir a la mala bava que aquesta mare de dos nens nascuda a Connecticut fos l’encarregada de dir de tot sobre Moscou per la seva annexió il·legal de Crimea.
Comandarà un equip format per complet per dones, una cosa que no havia passat mai. Té fama de sòbria i mesurada, afable i diligent, virtuts que necessitarà per tornar un mínim de normalitat al relat de la Casa Blanca després de l’experiència dels Sean Spicer o Sarah Hackabee, apòstols de la postveritat disposats a matar el missatger. Trump sempre va voler ser el seu propi portaveu i li va donar tan poc joc al seu equip de comunicació que Stephanie Grisham, una de les seves últimes portaveus, no va arribar a fer una sola roda de premsa en els nou mesos que va passar en el càrrec.
Per a la premsa, en qualsevol cas, no és la millor notícia que tornin els alumnes d’Obama. L’opacitat, l’obstruccionisme i l’agressivitat cap als reporters que van revelar secrets d’Estat van ser taques de la seva presidència.
DEB HAALAND. Secretària d’Interior. 60 anys
«Una veu com la meva mai s’ha escoltat en el gabinet de ministres o al capdavant del Departament de l’Interior». Deb Haaland no exagera, ja que és la primera nadiu-americana en ser nominada per ocupar un alt càrrec en el Govern dels Estats Units, que déu-n’hi-do. Ni més ni menys que 96 anys després que el país concedís la ciutadania a la seva maltractada població indígena.
Nascuda en territori navajo i criada entre els indis pueblo Laguna, als quals pertany, d’Alburquerque (Nou Mèxic), dirigirà el departament que aquí gestiona l’ús i explotació de les terres públiques, incloses les reserves índies. Un gest de Biden, llargament posposat pel seu país, que posarà una defensora a ultrança del medi ambient i els drets indígenes a càrrec del 28% del territori nord-americà.
Va créixer amb la maleta a sobre en una infinitat de bases militars, que la van obligar a canviar fins a 13 vegades d’escola. La seva mare, pueblo com ella, a la Marina; el seu pare, un ‘marine’ d’origen noruec condecorat al Vietnam. Als 15 anys va començar a treballar en una fleca, va conèixer la indigència després de tenir la seva única filla com a mare soltera i es va endeutar per estudiar Dret, uns préstecs que continua pagant a raó de gairebé 400 dòlars al mes.
En les protestes contra l’oleoducte de Keystone es va fer un nom com a activista i el 2012 va dirigir la campanya d’Obama per mobilitzar el vot entre la població indígena. Sis anys després va arribar al Congrés, on ha abraçat les postures de l’ala més esquerrana del Partit Demòcrata.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
