Els EUA perden (definitivament) la innocència

Si amb la guerra civil (1861-1865) i l’assassinat d’Abraham Lincoln es va dir que va conèixer els mals de la nació, amb la seqüència que va començar en el ‘crac’ de 1929, va seguir amb l’assassinat de John F. Kennedy (22 de novembre de 1963), es va prolongar amb la llarguíssima guerra del Vietnam i va acabar momentàniament amb el ‘cas Watergate’ (1972-1974), es va completar el despertar a la realitat. Però la presidència de Donald Trump, aquesta barreja heteròclita de populisme, fanfarroneria i narcisisme, ha malmès el mite de l’excepcionalitat nord-americana, de la seva presumpta missió universal de sembrar la democràcia a tot arreu tant o més que els sotracs que l’han precedit.

Una fluixa novel·la en curs

L’assalt al Capitoli de Washington, la insistència de Trump a presentar-se com a víctima d’un gran frau electoral i el menyspreu presidencial per les normes més elementals de respecte a les institucions han donat més sentit que mai al que sosté l’escriptor Richard Ford en un assaig publicat a ‘El País’ un mes abans de les eleccions: «La història nord-americana és una dèbil novel·la en curs escrita amb una certesa incòmoda i provisional que té a veure amb el lloc al qual ens conduirà tot això, un relat que necessita que moltes coses vagin bé i que no gaires coses importants surtin malament per no desviar-se gaire de la seva trama bàsica i optimista».

Aquesta provisionalitat i debilitat de les certeses potser es va convertir en un tret característic i permanent de l’ethos de la nació a partir de la matança del Vietnam. Al sud-est asiàtic es va enterrar «la creença en la superioritat moral d’Amèrica, i fins i tot en la superioritat del seu sistema econòmic i social», segons va manifestar en el seu moment l’historiador James W. Ceaser, i va sumar adeptes a la idea que «el problema som nosaltres».

Contra el paradigma idealista, fruit d’una suposada superioritat moral que autoritzava a intervenir allà on fes falta en nom de la democràcia, van guanyar terreny el paradigma realista i la raó d’Estat. N’hi ha prou amb recordar els motius que dona Robert McNamara –l’actor Bruce Greenwood– a la pel·lícula ‘Els arxius del Pentàgon’ per justificar l’ocultació dels ‘papers del Pentàgon’, totes d’ordre oportunista i pràctic.

En vista de les dades precedents, ¿què va permetre prolongar fins als nostres dies una relativa edat de la innocència? ¿Va ser la tradició heretada dels pares fundadors o l’esforç col·lectiu per foragitar els dimonis familiars, tot i que aquests dimonis segueixen allà amb la seva toxicitat de sempre? És possible que tot es resumeixi segons l’opinió de Francis Fukuyama a ‘América, en la encrucijada’: «L’hegemón –els EUA en aquest cas– no ha de ser només benintencionat, sinó també prudent i sagaç en l’exercici del poder».

Mals atàvics

Una sagacitat encobridora de mals atàvics i mals en curs. Entre els primers, el càncer del racisme, la incompatibilitat creixent entre les societats urbanes de les dues costes i la denominada ‘Amèrica profunda’, i la debilitat o inexistència dels instruments de protecció social. Entre els segons, el cost social de la sortida de la crisi financera, que ha ferit una part important de la classe mitjana que el 2016 es va sentir atreta per les proclames populistes de Trump.

L’historiador James T. Patterson afegeix un factor transcendental en la mutació social: el conglomerat format per les esglésies evangèliques i el catolicisme conservador, enemics declarats del que denominen humanisme laic. Un front destinat a sortir en defensa de les essències de la nació que va donar peu a fenòmens com les ‘megachurch’, que van acollir i acullen una barreja d’oficis religiosos i xous de televisió en ‘prime time’. Molts sacerdots, pastors i predicadors es van convertir en guies espirituals amb discursos molt conservadors i guardians de la identitat col·lectiva, gairebé sempre blanca, com si poc o res hagués canviat des dels temps dels pioners.

La presidència de Trump va trobar fidels aliats en aquest univers de certeses fonamentades en els grans mites nacionals. La pàtina religiosa va encobrir alguns perills com la influència renascuda del supremacisme blanc després de la presidència de Barack Obama, «l’amenaça terrorista més important que pateixen els Estats Units», segons Timothy Snyder. Però el desenvolupament dels esdeveniments entre l’elecció presidencial –el 3 de novembre– i l’assalt al Congrés –el 6 de gener– ha trencat aquest front afecte als designis de Trump, un cas específic de final de la innocència amb rostres específics de clergues sacsejats per la gravetat dels fets.

L’analista David Brooks ha recollit a ‘The New York Times’ el resultat d’aquest despertar a la realitat. Així, el reverend Samuel Rodríguez clama literalment al cel: «Tots ens hem de penedir. Fins i tot l’Església necessita penedir-se’n». El ministre John Hagee és encara més explícit: «Això va ser un assalt a la llei. L’assalt al Capitoli no va ser patriotisme, va ser l’anarquia». I el religiós Tim Remington, tan conservador com els anteriors, exigeix que «s’acabi aquesta porqueria».

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

No és exagerat dir que, excepte per al trumpisme recalcitrant, el desenllaç final del mandat de Trump ha erosionat més enllà de tota previsió la idea subjacent a l’excepcionalitat nord-americana, a aquesta convicció compartida des d’antic per una societat educada en aquesta idea. Si en certa ocasió Irving Kristol va manifestar que «un neoconservador és un home d’esquerres que ha sigut agredit per la realitat», avui es pot fer extensible la frase als que han deixat de sentir-se requerits per les consignes de Trump, enfrontats de cop i volta a una realitat anguniosa: l’assalt al Capitoli va ser el fracassat preàmbul que havia de culminar amb una agressió en tota regla a l’Estat de dret.

Visions irreconciliables

El 2002, el professor Joseph S. Nye va recollir a 'La paradoja del poder norteamericano' el pronòstic del sociòleg Alan Wolfe: «El nostre futur com a nació estarà marcat pels conflictes incessants entre una sèrie de visions del món irreconeixibles, planejant la possibilitat que l’estabilitat democràtica que ha mantingut el país unit des de la guerra civil ja no sigui possible». El violent i últim despertar de la innocència provocat per Trump va confirmar la profecia, i el poble que es va creure predestinat a difondre la democràcia va sentir que potser ho havia deixat de ser.