Britney Spears: cataclismes, escarnis i una batalla judicial per recuperar la llibertat
Un documental explora l’abisme personal de la cantant i la lluita amb el seu pare per recobrar la seva autonomia
Els fans de l’artista han impulsat una fabulosa campanya per alertar sobre el cas
Va protagonitzar el ‘breakdown’ mediàtic més tràgic dels 2000 i, com a conseqüència, va haver d’acceptar una tutela legal del seu pare que la va privar de tota mena de llibertats. Tot i que segons la família de Britney Spears va ser pel seu propi bé, els seus fans no hi estan d’acord. Després d’anys cridant #FreeBritney (allibereu Britney), l’assumpte ha saltat de teoria de la conspiració a primera pàgina de grans capçaleres com ‘The New York Times’, que acaba d’estrenar un documental que explora cronològicament el seu abisme personal i la llarga batalla legal en la qual encara continua absorbida.
Un matrimoni atziac
Era l’any 2000 quan Britney va estrenar ‘Lucky’, en la qual explicava la història d’una estrella del pop que, «malgrat tenir-ho tot, no deixava de plorar», una metàfora de la seva insatisfacció vivint sota els focus, amb cada un dels seus passos sotmès a un gran escrutini mediàtic. La indústria l’havia dibuixat com la perfecta adolescent nord-americana, «sexi, però com si no sabés el que és el sexe», explica el periodista Juan Sanguino. Però, per molt que Spears intentés viure segons aquesta imatge, els diaris no li donaven treva.
I van arribar els seus primers desastres mediàtics, que, posteriorment, serien qualificats com «el principi del final». Els més destacables, el matrimoni el 2004 amb Kevin Federline, en un casament en què el ‘dress code’ era el xandall, o l’estrena de ‘Britney & Kevin: Chaotic’ (2005), un títol molt apropiat per a aquest ‘docureality’ que la va retratar com una superestrella narcisista i buida ficada en una relació tòxica. I, òbviament, l’incident del 2006, quan va conduir amb el seu nadó a la falda, segons Spears, perquè volia fugir dels paparazzis que estaven assetjant-la i no va tenir temps de pensar. Malgrat el ‘mea culpa’, l’escàndol va ser majúscul, i la premsa va demanar a serveis socials que la investiguessin.
De festa amb Paris i Lindsay
Borratxes, amb el maquillatge corrigut després d’hores de festa i els talons a la mà. Sí, una comuna estampa de decadència després d’una nit discotequera que, malgrat l’any sense oci per la Covid, ningú oblida. Va ser amb aquestes pintes que, el novembre del 2006, van fotografiar Spears en un cotxe amb Paris Hilton i Lindsay Lohan. Podria ser l’escena més o menys innocent d’una festa qualsevol, però es va convertir en el símbol d’alguna cosa més: després del divorci amb Kevin Federline, semblava que la cantant havia tocat fons en la seva vida personal, i acompanyada per dues estrelles més que es trobaven a les portes dels seus pitjors moments, els flaixos dels paparazzis es van encebar amb elles. «Eren estrelles que queien, explotaven i, de sobte, xocaven simultàniament. Forats negres consumint-se entre si», recorda ‘Vanity Fair’, en un article que defineix el moment com a carnassa per a una premsa voltor.
2007: afaitada icònica i funesta
Diu el refrany cibernètic que «si Britney Spears va sobreviure al 2007, tu pots amb el dia d’avui». No és per a menys: si el 2020 et va semblar un any dur, sort que no eres al lloc de Spears l’any de la seva decadència. Passarà als annals de la història el moment en què la cantant va entrar a una perruqueria i, davant la negativa de les estilistes de rapar-la, va agafar una màquina i ho va fer ella mateixa per, immediatament, posar-se a plorar al veure’s al mirall. Un moment trist i icònic que va establir les bases de què fer davant un ‘breakdown’ (és a dir, un moment crític): rapar-se.
A partir d’allà, tot va anar a pitjor: rehabilitació, acudits classistes que s’endinsaven una vegada i una altra en el clixé de les ‘escombraries blanques’, burles de les seves exparelles, atacs d’ira i plors. És impossible oblidar les seves imatges agredint amb paraigua els paparazzis que la seguien 24/7, o quan es va esfondrar perquè uns periodistes que la volien veure plorant li van xivar que la seva germana, de 16 anys, estava embarassada, un xoc per al qual no estava preparada.
Un mem rendible
«Probablement, la pitjor actuació de la història». Així obrien portada les revistes culturals després de la interpretació del seu senzill ‘Gimme More’ en els premis MTV de 2007. Va fer playback, es va equivocar de lletra, amb prou feines va ballar, es va dedicar a caminar confusa per l’escenari i va mostrar una total falta d’interès que va acompanyar amb petites rialletes quan s’equivocava. S’havia convertit en un acudit a costa de tothom: fins i tot els realitzadors de la gala es van dedicar a enfocar les cares del públic rient-se d’ella.
Irònicament, l’àlbum que volia promocionar amb l’actuació i que va treure uns mesos després, ‘Blackout’, en el qual denunciava l’incessant assetjament mediàtic rebut, va ser valorat com el millor de la seva carrera. Però això no la va salvar de la seva debacle final. Va perdre la custòdia dels fills i el 31 de gener del 2008, davant la negativa de Spears d’entregar-los al seu exmarit (tot i que, segons va explicar després, va ser enganyada per actuar així), es va tancar amb ells en un lavabo. Va haver d’acudir-hi la policia i finalment va ser forçosament ingressada en un psiquiàtric. I allà entra en joc el seu pare, que es va convertir a partir de llavors en el seu tutor legal.
La batalla per l’autonomia
Després de tocar fons, la cantant va tornar a ascendir. I va tornar a caure. El 2019 va anunciar al seu Instagram que deixava la música a causa de la fràgil salut del seu pare, una justificació que els simpatitzants de la campanya #FreeBritney van catalogar de falsa, impersonal i prefabricada pel seu equip, suposadament assessorat pel seu progenitor, especialment perquè la tutoria li impedeix, entre moltes altres coses, utilitzar lliurement les pròpies xarxes socials.
La teoria cobrava força uns mesos després quan l’equip judicial de Federline, el seu exmarit, advertia que els fills de Spears havien sol·licitat una ordre d’allunyament del seu avi a causa d’una agressió física. Però es va acabar de confirmar quan, a finals del 2020, l’advocat de la cantant, Samuel D. Ingham III, va afirmar que ella mateixa havia decidit deixar la música com a protesta davant el control «egoista» que mantenia el seu pare sobre els seus béns i llibertats.
En una audiència posterior, la cantant va reclamar que se’l destituís com a tutor perquè «li feia por», mentre que el seu pare va argumentar que no se l’havia de tenir en compte: suposadament, la salut mental de la seva filla estava de nou «caient en picat» i «havia de seguir amb el mateix estatus legal». I així, la batalla continua.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
