Cine de barricada: ‘Nuevo orden’ i altres pel·lícules per entendre les revoltes

‘NUEVO ORDEN’ (2021) Director: Michel Franco

Més que un cineasta esquerrà, que ho és, el mexicà Michel Franco és un provocador nat. A ‘Nuevo orden’ ho porta al terreny sociopolític actual, en el qual la metxa de la revolta està més que encesa. La seva pel·lícula no és un al·legat sobre la diferència de classes ni una reivindicació del vell ideari marxista, sinó una manotada duríssima sobre la taula per alertar, a través de la hipèrbole i el desafiament, del que està passant en diferents parts del món. La gent està farta i diu prou.

Els personatges de ‘Nuevo orden’ no cremen contenidors ni saquegen botigues. En ple lament dels més oprimits pels carrers del D.F., entren en una festa burgesa, arremeten contra tot i desestabilitzen el país. El nou ordre repressor del títol l’imposen els militars i els rics corruptes. Franco va començar a escriure la seva pel·lícula fa set anys, preocupat per la xenofòbia i l’auge de l’extrema dreta. Potser ha tardat massa a realitzar-la.

‘EL JUICIO A LOS 7 DE CHICAGO’ (2020) Director: Aaron Sorkin

Notori guionista, representant de l’ala esquerra liberal nord-americana, Aaron Sorkin ha retratat des de postulats progressistes la política nord-americana –‘El ala oeste de Casa Blanca’– i els racons d’una cadena de televisió amb un presentador estrella d’idees republicanes ‘The newsroom’. A la seva última pel·lícula com a director, s’acosta a un cas real i pretèrit que ens serveix, avui, per avaluar i entendre millor les tensions de finals dels anys 60: la guerra del Vietnam, la segregació racial, el moviment ‘hippy’, la contracultura, el clan Manson o els Àngels de l’Infern.

Sorkin parla del judici als anomenats set de Chicago, manifestants en contra de la guerra del Vietnam que van ser acusats el 1969 de conspiració contra la seguretat nacional, i la repercussió que aquell judici va tenir al carrer. Però de fet està parlant del convuls present del seu país en plena era Trump. Sorkin ni podia imaginar el que s’esdevindria mesos després d’estrenar el seu film amb l’assalt al Capitoli.

 ‘DETROIT’ (2017). Directora: Kate Bigelow

Després de particulars pel·lícules de gènere (policíaques, vampirs, ciència-ficció), Kate Bigelow ha polititzat el seu cine enfrontant-se al tòpic que és una realitzadora virilitzada perquè practica el cine d’acció i roda 'com si fos un home'. A ‘Detroit’ se la va jugar: una directora blanca sense aparent compromís social explicant el que va passar en aquesta ciutat nord-americana l’estiu del 1967, quan una batuda policial i uns aldarulls posteriors van convertir Detroit en el centre de les revoltes racials. Spike Lee, des de la ficció i un posicionament més rotund, va polsar els disturbis d’un estiu novaiorquès a 'Haz lo que debas '. La crítica més reaccionària va dir que Lee estava incitant a la revolta afroamericana. La crítica més conservadora va arremetre contra Bigelow perquè explicava una cosa que no coneixia. Precisament per això, per situar-se en la distància racial, cultural i de classe, la mirada de la directora podia ser més objectiva. A més, el seu film va aparèixer en un moment molt oportú.

‘V DE VENDETTA’ (2005) Escrita per les german(e)s Wachowski. Direcció: James McTeigue

Pensada, escrita i produïda per les germanes Lana i Lilly Wachowski i realitzada per James McTeigue al dictat de les autores de ‘Matrix’, la pel·lícula tergiversa alguns aspectes en l’ideari polític de l’autor del còmic en què es basa, l’anarquista i ocultista Alan Moore, però és bastant fidel en la reconstrucció d’una societat britànica distòpica i dictatorial a la qual s’oposa un terrorista emmascarat que intenta dinamitar el sistema.

El personatge de V es basa en Guy Fawkes, l’home que el 1605 va intentar assassinar el rei Jaume I provocant una explosió amb dinamita a la cambra dels lords britànica mateixa. Tant el còmic com la pel·lícula indaguen en les contradiccions d’aquesta actuació, alhora que retraten el clima de descontentament i els aires d’una revolta antisistema molt abans que tal concepte existís. La màscara que porta V està inspirada en el rostre de Fawkes i ha sigut utilitzada pel grup d’activistes Anonymous en els seus actes en favor de la llibertat d’expressió.

 

‘LOS AMANTES HABITUALES’ (2005) Director: Philippe Garrel

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Durant les revoltes parisenques del maig de 1968, Philippe Garrel, més independent que d’esquerres, i el grup radical a què pertanyia, anomenat Zanzibar, va realitzar el documental de 10 minuts ‘Actua 1’. Centrat en la vaga general de maig, estava plantejat com un antinoticiari i en part va ser sufragat per gent com Jean-Luc Godard, que hi va donar 5.000 francs. Mai es va projectar i avui es considera perdut.

Quatre dècades després, Garrel va dirigir 'Los amantes habituales', minuciosa reconstrucció emocional d’aquells dies i les seves conseqüències. Un jove poeta experimenta el desengany després de la revolució frustrada mentre participa en manifestacions, s’escapa de la policia i conversa sobre literatura i política entre bafs d’opi i nihilisme. El personatge està interpretat pel fill del director, Louis Garrel, que dos anys abans havia protagonitzat ‘Els somiadors’, de Bernardo Bertolucci, una altra exploració d’aquella revolta i la seva càrrega sociològica, política i sexual.