Andra Day: el repte (més que superat) de ser Billie Holiday
L’actriu ha guanyat el Globus d’Or per brodar la mítica cantant de jazz, un paper per al qual sembla haver nascut
La seva cançó ‘Rise Up’ és un fenomen cultural i la banda sonora de les investidures demòcrates, McDonald’s i Black Lives Matter
La victòria que la cantant Andra Day va aconseguir aquesta setmana, i que la va convertir en la tercera dona negra de la història en guanyar un Globus d’Or a la Millor Actriu, cobra especial significat si es tenen en compte tots els reptes que va superar.
Primer, ‘Los Estados Unidos contra Billie Holiday’ representa la seva primera experiència actoral de relleu. Segon, les altres nominades, que van tornar a casa amb les mans buides, acrediten un talent aclaparador: Viola Davis, Vanessa Kirby, Frances McDormand i Carey Mulligan. Tercer, per emportar-se el premi va haver de persuadir els votants perquè passessin per alt que, a excepció de la seva interpretació, el nou biopic sobre la mítica cantant de jazz no és gran cosa.
Impecable treball
La crítica, en efecte, coincideix que la pel·lícula –centrada en l’assetjament a què el Govern nord-americà va sotmetre Holliday a causa de la seva cançó ‘Strange fruit’, considerada un himne antiracista, i de la seva addicció a les drogues–, és convencional, confusa i sense subtilesa, però també que cap d’aquests adjectius és aplicable al treball de la seva protagonista. I és que, en la pell del personatge, Day plora, s’enfurisma, es col·loca, s’entrega, s’ensorra i per descomptat canta com Déu, i, mentrestant, el dota d’una barreja insòlita de ferocitat i fragilitat, i una dignitat sorprenent, fins i tot en els seus moments més terribles, i celebra la seva humanitat mentre honra la seva llegenda. Contemplant-la a la pantalla, es fa difícil creure que va estar a punt de rebutjar el paper, i que de fet va resar perquè no l’hi concedissin. No se sentia capaç de fer-li justícia.
Són pors comprensibles malgrat que, en realitat, feia anys que es preparava per encarnar Lady Day, tant a través del seu estilisme retro, com del seu nom artístic –en realitat es diu Cassandra Monique Batie–, com d’aquesta personalitat pop recolzada en el blues i el gòspel i aquesta veu de versatilitat enlluernadora que l’ha portat a ser comparada també amb dives com Etta James i Nina Simone. Considerant aquestes credencials, és lògic que fos descoberta per un altre nom il·lustre.
Un dia del 2010, mentre cantava en un centre comercial de Malibú, va cridar l’atenció de la dona de Stevie Wonder, que va decidir gravar l’actuació al seu telèfon. Poc després, Day va rebre una trucada de l’autor en persona de ‘Superstition’ i, arribat el moment, això la conduiria a firmar un contracte amb la discogràfica Warner Bros, publicar el seu aclamat àlbum de debut, ‘Cheers to the fall’ (2015) i col·laborar amb artistes com Lenny Kravitz, Alicia Keys i Regina Spektor. Fins aleshores, això sí, va passar algun temps més treballant com a repartidora de diaris, dependenta en un videoclub o cambrera en un restaurant de tacos per finançar la seva carrera musical.
De Biden a Black Lives Matter
Almenys fins diumenge passat, el gran públic coneixia Day sobretot gràcies a una cançó, ‘Rise up’, que es manté instal·lada al panteó dels fenòmens culturals recents. En primer lloc, perquè ha sigut utilitzada com a banda sonora tant per a campanyes publicitària de marques com McDonald’s, Budweiser i Beats com dels respectius actes de presa de possessió de dos presidents dels EUA –el de Barack Obama el 2016, i el de Joe Biden fa unes setmanes–; i en segon lloc, sobretot, perquè s’ha convertit en himne oficiós del moviment Black Lives Matter i en crit de guerra per a l’activisme en contra de la discriminació racial, recollint així el testimoni de, sense anar més lluny, cançons com ‘Strange Fruit’. ¿Qui si no Andra Day podria haver donat vida a Lady Day?
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
