Ian Gibson: «És hora de preguntar als espanyols: ¿monarquia o república?»

Amb pols d’Espanya a les sabates –resideix aquí des de 1978 i té la doble nacionalitat des de 1984–, però sense perdre mai la perspectiva del forà que veu la realitat local amb gran angular, ara acaba d’articular una fórmula per solucionar els problemes territorials del país: construir una federació republicana amb Portugal. És conscient que l’actual clima polític no és propici per a les propostes que fa a ‘Hacia la República Federal Ibérica ’ (Espasa), però creu estar complint un compromís moral, polític i sentimental amb els espanyols i els portuguesos a l’obrir aquest debat.

-Si preguntem al carrer què és l’Iberisme, segurament pocs sabrien contestar.

-I és una pena, perquè aquesta idea la van defensar amb fervor figures com Unamuno, Pessoa, Giner de los Ríos, Joan Maragall o Ignasi Ribera i Rovira. Aquest últim va fer de pont entre Portugal i Catalunya durant molts anys i el 1907 va escriure un llibre on explicava els avantatges que tindria la unió per als dos països. A tots els dolia el desinterès que hi havia entre Espanya i Portugal i apostaven per la península Ibèrica com a projecte polític i cultural.

 -¿Quins avantatges tindria aquesta unió?

-La península Ibèrica és un lloc únic al món, per aquí han passat multitud de civilitzacions i es parlen idiomes que són llengües maternes a mig món. Aquesta riquesa cultural es podria aprofitar millor mitjançant una identitat política que acabi amb els localismes i tingui més pes a Europa i Iberoamèrica. És una llàstima que Espanya i Portugal es mantinguin separats.

-Separats i amb menyspreu. ¿A què atribueix que visquem d’esquena?

-A Portugal sempre hi va haver recels contra la temuda absorció de Castella, i a Espanya, directament, es menysprea el país veí. Ni tan sols hi ha un tren en condicions que uneixi Madrid i Lisboa. L’únic que hi ha viatja de nit i no permet apreciar la riquesa paisatgística que comparteixen els dos països. La República Ibèrica hauria de començar per conèixer l’altre. És inconcebible que a Espanya no s’estudiï el portuguès a les escoles, tot i que, veient la desastrosa gestió que fa aquest país del seu patrimoni lingüístic, ho entenc.

-¿A què es refereix?

-Els espanyols es divideixen en monolingües i bilingües. Cada vegada que parlo amb un català, un basc o un gallec, sento enveja, perquè sé el que costa aprendre un idioma i ells han crescut parlant-ne dos. Em sembla fantàstic. No obstant, la majoria d’espanyols es permeten el luxe de ser monolingües podent ser bilingües sense sortir de casa. ¿Qui llegeix novel·les en català a Madrid? ¿Com és possible que els espanyols monolingües no sàpiguen gens de català, eusquera o gallec o aquestes llengües no s’ensenyin a totes les escoles de l’Estat? No és tan difícil. Jo vaig aprendre català llegint Josep Pla quan vaig escriure el meu llibre sobre Dalí.

-¿La república ibèrica que proposa corregiria aquests errors?

-Seria una oportunitat perfecta, perquè la cultura és el que dona sentit a aquest projecte. Per descomptat, la seva expressió política hauria de ser la república federal. Amb fraternitat i recolzament mutu entre els territoris, però sense dominacions hegemòniques. Abans d’arribar a aquest escenari, és clar, Espanya hauria de declarar la Tercera República.

-Cada vegada es parla més d’aquesta fórmula política. ¿Què n’opina, sobre aquest debat?

-Soc republicà. No tinc res contra la persona de Felip de Borbó, però no entenc què hi guanya Espanya, en aquest moment de la seva història, mantenint una monarquia imposada per Franco. Ja va sent hora de preguntar als espanyols: ¿monarquia o república? Jo tinc clar què votaria. Després que el feixisme tombés la Segona República, somio amb l’arribada de la tercera. Solucionaria molts dels problemes que ara mateix pateix Espanya. Entre altres, el del separatisme català. 

-¿Com l’afectaria?

-Trauria arguments a l’independentisme, que em sembla un projecte erroni. La independència de Catalunya és una bogeria, no va enlloc. En canvi, una Catalunya integrada a una república federal espanyola o ibèrica sí que té molt sentit i seria millor per als catalans. Tant de bo els independentistes fossin magnànims i apostessin per aquesta via.

-De moment, en les últimes eleccions han augmentat la seva presència al Parlament. ¿Com veu aquest moviment?

-Veig tants partits independentistes i tan diferents que dubto que tots tinguin la mateixa idea d’una Catalunya independent. Els catalans sempre s’han vantat del seny, tot i que també tenen la rauxa. Espero que hi hagi diàleg, negociació i entesa. Aquesta situació és el resultat de molts anys d’abandonament del PP a Catalunya, però la solució no és la independència. El que tinc clar és que en algun moment els catalans hauran de votar, tot i que els referèndums no sempre arreglin els problemes. De vegades els compliquen, com ha passat amb el Brexit.

-¿Per què és tan difícil solucionar l’encaix territorial d’Espanya?

-Perquè la dreta es resisteix a reconèixer que aquest país és plural. En comptes de veure això com una riquesa, ho consideren una debilitat i continuen obsessionats amb la idea d’una Espanya única, unida i sagrada plena de mites falsos. Fins i tot neguen una cosa tan òbvia com que per les venes dels espanyols corre sang cristiana, àrab i jueva. És una bogeria, neguen la història del país que tant diuen estimar.

-¿Què li sembla la irrupció de la ultradreta?

-Vox m’inquieta, però prefereixo veure’ls fora del PP que dins. Vull que exposin les seves idees al Congrés, que és on cal parlar. La vida parlamentària obliga a dialogar i negociar, de vegades als passadissos. Aquest contacte humà amb el diferent els farà matisar moltes de les coses que diuen. Al PP se li presenta una oportunitat per ser el partit conservador culte, modern i europeu que hauria d’haver sigut des de fa temps.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

-Imagini que es troba amb l’Ian de 1978 i li explica que avui el rei Joan Carles està fugit i que té deutes amb Hisenda, la ultradreta és al Parlament i mig Catalunya vol independitzar-se. ¿Com reaccionaria?

-Em diria que exagero. Jo tinc una idea positiva de l’evolució d’Espanya. La seva integració a Europa va ser un estímul i des d’aleshores ha avançat molt. M’alegra veure que ha crescut la preocupació mediambiental i que els joves viatgen pel món sense complexos i amb idiomes. Però hi continua havent comptes pendents. Un té a veure amb la memòria històrica. Espanya no pot continuar vivint sobre 100.000 afusellats enterrats a les cunetes. L’altre assumpte té a veure amb la forma que tenen els espanyols d’entendre el diàleg. Aquí es parla molt i s’escolta poc, és el país del soroll. Tenen molt a aprendre dels portuguesos, que són menys sorollosos i escolten més.